Quan la famosa pacient va arribar al Kurhaus Schloss Tegel de Berlín per rebre tractament, estava molt dèbil. La princesa Alícia de Battenberg no havia menjat res durant dies, com a autodisciplina. Es creia l'única núvia escollida per Jesucrist; s'arrossegava per terra i creia que estava rebent missatges del Salvador des del més-enllà.
Com que la dona, llavors de quaranta-cinc anys i mare de cinc fills, es va negar a menjar per presumptes pecats que havia comès, la princesa de Grècia i Dinamarca va considerar que estava preparada per anar a un manicomi.
La institució escollida per l'Alícia va resultar ser un tranquil refugi a Tegel, prop de Berlín; però el que la mare de Felip d'Edimburg, i més tard sogra de la reina britànica Isabel II, va haver de suportar en el curs del tractament, és allò que avui dia es descriuria com a dany corporal greu.
Sigmund Freud va tocar la fibra sensible, el pare de la psicoanàlisi va fracassar en aquest cas com un brillant innovador. Més aviat, va recomanar frívolament una teràpia dràstica, el benefici de la qual no ha estat provat de cap manera.
El psicòleg Dany Nobus, de la Universitat Brunel de Londres, va reconstruir l'assumpte amb un meticulós treball d'arxiu. En Nobus és un expert en Freud; va ser l'exdirector del Museu Freud de Londres, la ciutat en la qual el psicoanalista vienès va haver d'emigrar després que els nazis arribessin al poder a Àustria, el 1938.
Aproximadament vuit anys abans, el febrer de 1930, la confusa Alícia havia arribat al sanatori de Tegel. El seu director, el psicoanalista Ernst Simmel, havia dissenyat la primera clínica psicoanalítica del món a les portes de Berlín com una illa per a persones amb trastorns mentals.
"Tot el que psicològicament amenaça la ment i el cos humà amb malalties i decadència, s'ha de contrarestar aquí amb una teràpia natural i adequada", publicitava en Simmel entusiasmat en un fullet de la clínica.
L'erudit es va posar a treballar amb la noble pacient amb gran motivació. Però amb l'Alícia, l'art d'en Simmel va arribar als seus límits. La princesa no era apta per a la psicoanàlisi per una senzilla raó: era extremadament sorda. Per tant, era impensable realitzar una anàlisi en una disposició clàssica en un sofà.
A més, la noble dama no estava molt disposada a la intervenció terapèutica. Però, corresponentment, en Simmel va celebrar amb èxit que la pacient el deixés fer el paper de Crist. Aquest va informar de l'aparent avanç de la seva pacient al seu company Freud, el qual es va mantenir reservat.
Freud opinava des de fa anys que els psicòtics es trobaven entre aquests casos desesperats en què no es podia utilitzar la psicoanàlisi. El doctor vienès va instar Simmel -qui estava cada vegada més desesperat- a prendre mesures radicals amb Alícia de Battenberg: només la radiació dels ovaris, aparentment confosos amb raigs X, prometia una millora. I això és el que van fer exactament.
Els biògrafs havien assumit prèviament que en Simmel, qui estava buscant una solució, hauria ordenat l'espantós tractament per induir prematurament la menopausa a la pacient. Però el psicòleg Nobus creu que aquest és un escenari poc probable, ja que era Freud i els seus seguidors "els que consideraven la menopausa un desencadenant de la psicosi, no pas una cura".
De fet, el procediment va tenir un rerefons diferent. El mateix Freud es va sotmetre a una "operació de Steinach", precursora de la vasectomia, a mitjans dels anys seixanta. El conducte d'esperma de l'home es lligava perquè el semen no pogués sortir del cos. L'envellit terapeuta no temia pas a tenir un altre fill en edat avançada; com molts altres contemporanis, la intervenció va ser més aviat una promesa de joventut i vitalitat.
El fosc mètode es remunta al sexòleg Eugen Steinach. Segons la seva teoria, els testicles i els ovaris inhibeixen la producció d'hormones sexuals a la vellesa. Considerava que l'única cosa que ajuda a tornar a despertar la libido és la castració, una completa bajanada, però en els anys vint aquesta operació era molt popular.
La intervenció no va tenir cap efecte segons el parer del mateix Freud. Tot i això, a manca d'una idea millor, el pensador va creure que podria rejovenir la princesa recomanant que fos castrada amb els raigs X.
Per descomptat, el tractament tampoc va produir el resultat desitjat. Alícia de Battenberg va haver d’estar tancada durant anys abans de recuperar gradualment el control de la seva vida.
En Nobus creu que la pacient havia patit una crisi nerviosa però no pas una malaltia mental en el sentit clínic. El seu diagnòstic és diferent. Malgrat que sona de manera sospitosa a Freud, el metge londinenc interpreta el col·lapse d'Alícia com una "reacció a una figura materna desbordant".
Traducció de Chaya Jornet Albaladejo