-Tothom necessita una nació?
-No tothom necessita una nació ni tothom és nacionalista. El que passa és que en la contemporaneïtat la major part de la gent necessita la nació, sobretot en moments d'incertesa. La gent necessita sentir-se que forma part d'un col·lectiu amb el qual té una especial afinitat i solidaritat: tant si es diu comunitat local, classe, ideologia, formes de veure la vida, etc.
-Els sentiments forts de nacionalisme sempre han nascut a la perifèria i s'han anat estenent. Com és aquest procés d'expansió?
-En el fons encara no els coneixem massa bé. Hi ha dos models explicatius: el primer, els nacionalismes perifèrics aconsegueixen arrelar perquè el sentiment nacional espanyol era més feble perquè l'Estat no va nacionalitzar, no va fer els pagesos espanyols, tampoc va difondre l'idioma castellà ni va transmetre una sèrie de valors i el segon model, els sentiments nacionalistes (català, basc, ...) són primordials, i hi són des de sempre, l'únic que ha passat és que s'han activat. D'alguna manera, han vingut una sèrie d'actors que han despertat aquests sentiments. L'explicació se situa en un punt mitjà, és un procés continu. És una cosa totalment dinàmica. Una generació pot estar molt nacionalitzada i una altra optar per altres identitats diverses.
-Què hi ha de les polítiques d'identitat?
-Hi ha un auge dels nacionalismes en alguns llocs i en altres no, el que sorprèn és l’asimetria. Ara mateix, dins l'Estat espanyol, tens un auge del moviment independentista a Catalunya, al País Basc sembla que s'estabilitza o que va cap avall i a Galícia sembla que ressorgeix. És una qüestió cíclica.
-Per què hi ha aquest rebuig -internacionalment parlant- a l'etiqueta nacionalista?
-Perquè va existir Hitler, perquè va existir Mussolini ... Els feixismes van fer bandera del nacionalisme, el que anomenaven nacionalisme integral. Van ser gairebé els primers que es van definir com a tal. La mala reputació del terme nacionalisme -en diversos idiomes i àmbits culturals- té a veure amb la hipertròfia dels feixismes.
-Com?
-A Alemanya, havia d'explicar als meus alumnes, quan parlàvem de nacionalismes, calia no pensar en l'accepció usual en alemany: on el patriotisme és l'amor propi al país i el nacionalisme és que el mateix país es creu superior als altres. Cal explicar-los que això no és així. Una cosa és com fem servir un terme des d'un punt de vista analític i, una altra molt diferent, les accepcions que pugui tenir aquest en el llenguatge corrent.
-Té a veure la tradició i l'herència ideològica familiar en la defensa nostàlgica del sentiment de pertinença? Històricament parlant.
-Té una influència, si, però el que passa és que no és determinant. Depèn d'una sèrie de factors. No sóc determinista. Les persones tenen capacitats d'elecció. La fórmula per a crear ciutadania nacional no està prefixada. Al segle XX es pensava que s'havia de controlar l'escola, els mitjans de comunicació i el servei militar, però des de finals de segle ja no és tan fàcil: la gent té identitats fluides, hi ha internet, pots veure tantes cadenes de televisió com vulguis, els nostres cercles de relació estan més deslocalitzats, etc. La construcció d'identitats nacionals és una cosa molt voluble, té a veure també en com es relacionen els factors, quin producte (identitat) ofereixes, ..
-Per què hi ha la tendència al rebuig -o poc respecte- a la concepció de nació de l'altre? Per què històricament no ha existit aquest punt de comprensió mutu que faciliti el diàleg?
-Per arribar a aquest punt cal reconeixement mutu. Quan es disputa en un mateix territori és bastant complicat. Per al nacionalisme espanyol, per definició, li és dificultós acceptar que algú, vivint en llocs que es consideren específics i propis de la nació, tingui altres sentiments nacionals. Per exemple, al Regne Unit això és molt més fàcil acceptar-ho: parteixen de la base que són una unió de nacions. Reconeixen el nacionalisme escocès com a interlocutor.
-...
-Josep Tarradellas ho definia molt bé: "Espanya és l'Estat-nació i Catalunya és la nació sense Estat". És molt simple, però va encertar-ho. Idealment hauria d'haver-hi una base per al diàleg, sí. El que cal fer és acceptar -com a superior- els valors de la democràcia, és a dir, acceptar que aquí el fonamental no és la bandera, sobreposar altres qüestions per a tenir una democràcia de qualitat. Les diferències d'identitat nacional són legítimes, i s'han de resoldre de manera civilitzada. En el cas d'Espanya, a curt termini és complicat resoldre aquesta situació. S'ha produït una radicalització d'extrems. Vox, en bona part, és una resposta al procés. El polític i jurista Miguel Herrero de Miñón proposa desnacionalitzar el debat polític per basar-lo en la ciutadania i en els valors democràtics.
-Es pot ser independentista, però no nacionalista?
-Sense el sentit romàntic de terme, sí. Una persona és nacionalista en la mesura que defensa que un territori determinat és una nació, per tant és subjecte de drets polítics col·lectius. Els nacionalistes cívics tenen el problema que per incentivar a la població necessiten emoció, sigui una bandera, una història, determinats mites històrics, etc. Si renuncies a això, estàs traient força mobilitzadora. Abans o després, gairebé tots els nacionalistes cívics procuren apel·lar a la història, a la llengua, a punts de referència forts. En canvi, els nacionalistes ètnics han de començar a reconèixer que cal avançar.
-Encara defineix el president català Quim Torra com un nacionalista de perfil dur?
-Totalment, tant per les seves declaracions com per les seves actuacions. Per donar absoluta prioritat a una finalitat i de tenir una cintura política relativament escassa. Com a polític deixa bastant a desitjar.
-Vostè planteja el caràcter pacífic i cívic del nacionalisme català com una cosa nova, des del punt de vista històric.
-Sempre ha estat així, ha estat capaç de formar un nacionalisme inclusiu.
-I quines característiques tindria un supremacista?
-És una manera de no dir racista, de no reconèixer a l'altre. Dir racista estava malament, recordava a Hitler. En el debat nord-americà, els partidaris de la supremacia blanca consideraven que l’autèntica arrel dels EUA era blanca, anglosaxona i protestant. Avui dia és un significant bastant buit.
-Hi ha hagut tendències supremacistes o excloents al llarg de la història del nacionalisme català?
-Hi ha hagut personatges, grups, conats, però no tendències organitzades importants.
-Per què la unitat d'Espanya per a molta gent pot arribar a estar per sobre de la democràcia?
-És cert, aquest és un perill molt més real, fins i tot en dirien defensa de la constitució. Pels partits d'ultradreta això està molt clar, igual que no dubtarien a fer entrar els tancs per via Laietana.