Nit del 28 de març de 2017. <>, aquest va ser el missatge incendiari que va enviar per Telegram l’aleshores secretari general de Podem Catalunya, Albano Dante Fachin, agitant a tots els líders de la confluència -el que avui coneixem com Catalunya en Comú- (Barcelona en Comú, ICV, EUiA, Podem Catalunya i Equo, més alguns independents) des de la seu del partit al carrer Sardenya, onze dies abans de l’Assemblea fundacional del partit. Cap destinatari del missatge va anar-hi. L’exlíder de la formació lila va tenir prou amb vuit mesos de mandat per dinamitzar l’horitzó d’un possible acord.
Amb el triomf d’Ada Colau, actual alcaldessa de Barcelona, a les eleccions municipals de 2015 i “després” amb la victòria de la llista de Catalunya En Comú- Podem als comicis al Congrés dels Diputats el juny del 2016, liderada per Xavier Domènech, un historiador independent, amic de Pablo Iglesias i futur arquitecte dels comuns, ara el següent objectiu el tenien clar: el Parlament de Catalunya. Era l’últim bastió que li faltava conquerir a Colau i els seus, després d’haver participat en la catastròfica, però enriquidora experiència de Catalunya Sí Que Es Pot.
La lògica de la nova formació -que tots van acceptar- era trobar l’estabilitat perquè el projecte polític tingués efecte més enllà dels processos electorals; unir forces. Per això, -sota la batuta de Xavier Domènech, com a representant del consens i respectat per totes les parts, i Colau -acorden “una confluència real” on els partits accepten allunyar-se de la “sopa de sigles”, rebutgen una “lògica de quotes” amb el nexe de teixir una “nova identitat comuna”. Aquest fet va implicar molta “generositat” per totes les parts, matisa David Cid, ara membre de l’executiva dels comuns i originari d’ICV. Però en cap moment les identitats originàries dels actors es van veure compromeses, simplement havien de deixar- les en un segon pla per construir-ne una de més robusta i de més abast.
Una setmana després que la direcció d’Albano Dante-Fachin signés un acord per formar part del nou partit, Podem Catalunya es creua de braços. El missatge de Telegram que va enviar el líder representava “una acumulació de diferents discrepàncies tant internes com externes per part de Podem”, relata Joan Josep Nuet, present a la taula de reunió dels divendres per part d’EUiA, ara de Sobiranistes. Es vivia un clima de forta negociació, d’estira-i-arronsa. “Albano va buscar unes condicions acceptables per a Podem i aquestes van ser concedides per l’espai de coordinació del nou subjecte polític, però la concepció de tenir un espai propi independent i autònom semblava que els pesava més. Era una espècie de sí però no. Volien negociar amb els comuns des de fora i no des de dins.”, recalca Nuet.
El punt de no retorn
Eren dies d'alta tensió. Ada Colau en un acte a Cotxeres de Sants, just el dia abans que Podem Catalunya fes públic els resultats d’una consulta a les bases per votar confluència sí o confluència no amb les condicions pactades prèviament, demanava a Dante Fachin que “enterrés la destral”. Tots creien que el resultat seria irrellevant perquè s’unirien al nou subjecte polític in extremis, segons relaten Domènech i fonts d’ICV. L’endemà, la direcció de Podem Catalunya se sortia amb la seva, i només el 7,5% dels 52.000 inscrits que té Podem dictaminen que el partit es queda fora de la confluència. El resultat es fa vinculant tot i no superar el llindar del 10% recollit en els Estatuts del partit lila.
La cúpula estatal de Podem interfereix per dir que està en desacord, però mostren “respecte per la decisió de les bases” perquè si no anirien en contra dels valors fundacionals del partit. Així doncs, ells tenen clar que la seva referència a Catalunya passa per l’espai dels comuns -més tard va reconèixer Iglesias que el lideratge a Catalunya es deia Ada Colau, però respectaven “l’autonomia del partit”. Saben que el terreny polític català no es pot controlar des de Madrid, identificant que l’espai de Podem a Catalunya ha de ser d’estricta obediència catalana per tenir recorregut.
Dintre del partit, els crítics a la direcció d’Albano Dante Fachin presenten una llista paral·lela, fent un “salt” parcial com a independents al nou partit, encapçalada per Jéssica Albiach, membre de l’executiva de Podem i actual líder dels comuns al Parlament de Catalunya. Dante Fachin reitera que “pel fet que alguns membres del partit s’hi presentin no vol dir que el partit ho faci”.
La direcció d’Albano Dante Fachin no va ser l’única que va intentar portar Podem Catalunya a la confluència. En dimitir Dante Fachin, Domènech va assumir la direcció del partit lila a Catalunya i, tot i liderar la formació morada i coordinar el nou subjecte polític al mateix temps, tampoc va aconseguir-ne res. La dura negociació de la confluència va desgastar les relacions polítiques i personals de tots els actors implicats, incloses les bases. Encara avui algunes cicatrius continuen obertes.
Les agulles del rellotge han canviat el ritme
A hores d’ara, la situació és diferent. Ja no es parla de confluència, els termes canvien i, segons l’acord-marc de relació que varen signar els dos partits que encara continua vigent, estableixen que d’ara endavant actuaran en format de coalició electoral. Ara, les diferències entre ambdues organitzacions, tal com detecta Pablo Simón, politòleg i professor de la universitat Carlos III de Madrid, són volàtils: exposa que “les discrepàncies importaran més o importaran menys depenent del context polític. Igual que si Ada Colau hagués perdut l’alcaldia, ara estaríem en una conjuntura totalment diferent”.
Tanmateix, algunes qüestions són immutables i no depenen del context. “Parlem d’una qüestió de marca i lideratges interns”, assenyala un membre de l’Executiva dels comuns. Detecta que “el conflicte (vers Podem) és orgànic per mantenir la seva marca. Parlem de dos partits que no fa gaire que cap dels dos no existia. I, dit en positiu, els desacords tenen a veure amb la gelosia de Podem de seguir sent un partit autònom i tenir una marca pròpia”, sentencia. A més, afegeix que “Podem neix sent una marca molt potent, es veuen com un referent estatal molt fort i hi posen molta il·lusió creant diverses estructures orgàniques per vestir bé el seu projecte. I clar, aquesta gent (la militància) que porta tan poc i s’hi han ficat tant, ara els dius que s’han de dissoldre i s’han de ficar dintre d’una altra organització, quan ells el que senten és que són de Podem”.
“Al final, hem de recordar que nosaltres som partits d’origen català i Podem no deixa de ser un partit estatal”, subratlla Candela López, membre de l’Executiva Nacional dels comuns, originària d’ICV. Aquest és un fet clau per entendre el fort compromís que tenen les bases de Podem, i “igual que Pablo Iglesias ha generat sinergies positives, també ha defensat el projecte estatal confrontat amb la realitatcatalana”. Són molts els factors que han influït i que encara avui no s’han consolidat. En canvi, altres veus dels comuns comparteixen clarament que “Podem no és una organització cohesionada orgànicament amb un full de ruta clar, i la situació catalana ho ha evidenciat molt més”. El que sí que és evident és que la forta identitat de Podem ha jugat un paper clau conduint a les seves bases a defensar el projecte fèrriament.
Precisament per aquest motiu, David Cid, membre de l’executiva dels comuns i originari d’ICV, sap que “no és un procés fàcil i costa construir aquest espai compartit”, recalcant que “no es pot forçar la maquinària”. Cid justifica que és un procés de maduració “normal” i que “ells ara estan més per una coalició que per una fusió orgànica, i cal ser respectuós amb els tempos”. En canvi, “quan sorgeixen temes delicats ràpidament les dues direccions ho resolen. És una qüestió d’idiosincràsia”, puntualitza.
També, hi ha gent que segueix treballant en els dos espais com ara Jèssica Albiach que diu que ells ho viuen amb “naturalitat, perquè precisament d’això es tracta: de mantenir els nostres carnets”. En canvi, a diferència de la resta de fonts consultades, la líder dels comuns al Parlament no veu cap “diferència orgànica”, considerant que “simplement és una qüestió d’on se sent a gust la militància”. Albiach recorda que “és Podem qui va ser capaç d’arribar a molta gent que no estava polititzada o no se sentia interpel·lada, però que hi ha classes mitjanes més il·lustrades que, a diferència, se senten més interpel·lades amb els comuns”, insistint que “no sempre la suma de les dues parts et dona un producte necessàriament més gran o més robust”.
Candela López, membre de l’Executiva Nacional dels comuns, originària d’ICV, recorda que “superar aquestes relacions humanes és més fàcil des del terreny estatal, però no tant des del municipal, on les relacions personals juguen un factor molt més clau i vital”. Per aquest motiu, es van introduir “elements de mediació” on es va detectar “una gran manca de confiança”, perquè simplement no s’havia construït. “És difícil treballar amb gent que no coneixes prou, cada municipi és un món que va més enllà dels partits i que es consolida per la capacitat d’entesa entre les persones”.
Tot fa indicar que Catalunya en Comú i Podem juguen en un terreny que s’anirà cablejant i recablejant amb el pas del temps. Alguns membres de l’Executiva reivindiquen que han “necessitat molt de temps per començar a actuar com una unitat”, tenint en compte que “sovint es parla molt de programes i poc de persones, i importa moltíssim dintre d’una organització el factor humà: trencar barreres o certes idees prefabricades que tenies sobre el que tens al costat”.
Un exemple que recorda Albiach és que Podem Barcelona ha confluït amb Barcelona en Comú i que, com apuntava Cid, “això demostra que es pot treballar plegats, igual que ho fem a la resta d’institucions”, “les dinàmiques són sanes i cada vegada hi ha una major entesa”.
Joan Mena, portaveu dels comuns, creu que “al final tot és una qüestió de voluntats”. Així mateix, Albiach confessa que “la forma jurídica els resulta molt irrellevant. Es tracta de no perdre gent pel camí”. Al final, només el temps i el grau de maduració dels actors determinarà el proper moviment de la jugada on el caràcter identitari jugarà un factor clau.