Convocats per l'afecte i la necessitat

"A recés de Barcelona / sents ronca'l mar allunyat / i l'espai te don corona / dels blaus pics de Montserrat". Així ubicava la Víctor Català l'escenari semiclandestí on Feliu Ventura havia convocat el públic de Cerdanyola del Vallès aquest diumenge al vespre. Com un balcó a la plana vallesana, el patí d'una casa de la urbanització de Montflorit, rereguarda de Collserola, aplegava una quarantena de persones per atendre la música i lletra del cantautor de Xàtiva. "Col·loqueu-vos com vulgueu, però no us amuntegueu", demanava una de les habitants de la casa als assistents preocupada perquè cap veí s'emprenyés amb l'esdeveniment.

Una petita preocupació, perquè les cinc persones que conviuen en aquesta casa d'aires xinesos diuen que no s'ho van pensar gens quan Feliu Ventura va demanar per xarxes socials terrats o patis particulars on fer concerts, esquivant les limitacions dels dies de la Covid-19, temps difícils per la cultura. El cantautor, de fet, reconeix només començar que tot i els dubtes, tenia del cert que 'els de Ripollet' respondrien. Es refereix a les persones del Col·lectiu Obrer Popular del poble vallesà, que després de vint anys organitzant esdeveniments a places i carrers, s'han arromangat per "ajudar a un amic". En la majoria dels casos, però han estat persones desconegudes que han obert les portes de casa seva a la cultura.

La posada en escena és mínima, dos altaveus, una petita taula de so, la pedalera, un micròfon, quatre bombetes per terra que fan caliu, el cantautor i la seva inseparable guitarra. Prou per tornar a "poder cantar davant de gent, després de mesos cantant de cara la paret". L'ambient era més que familiar. No es tractava, però, d'una tornada estricta, perquè la gira l'ha dut per més de vint cases d'arreu dels Països Catalans, amb una gran acollida. Inesperadament, de fet, Cerdanyola va esdevenir el concert de comiat després de l'anul·lació dels dos darrers concerts a Barcelona. "No sé si a la tardor haurem d'obrir una altra gira quan vingui el mosquit del Nil", bromejava el músic xativí que ha vist com se li estroncava la gira de presentació del llibre disc Convocatòria (Propaganda pel Fet, 2019).

Es disculpava, també, per una actuació que seria llarga "no perquè toqui moltes cançons, sinó perquè parlo molt". Amb la senzillesa que el caracteritza, el cantautor edificava, aprofitant la fresca de les darreres hores de sol, un concert que cercava fer de catalitzador del cúmul d'emocions que ha suposat per a molts el confinament. Un degoteig de cançons que per a ell, explicava, s'han resignificat els darrers mesos. Com la iniciàtica Soledat, amb versos de Vicent Andrés Estellés, que ensenya que "quan ens sentim sols, ens sentim solidaris amb l'altra gent que se sent sola". Malgrat això, reflexionava el músic amb la Covid-19, hem descobert que "ens necessitem tot el rato i no sabíem la quantitat de temps que ens necessitàvem".

Afecte cap als nostres, com la 'Cançó de Bressol enmig del col·lapse', dedicada al seu fill de deu mesos. Afecte cap a la natura, com li ensenyà el seu avi i plasmà a 'El que diuen els arbres'. Afecte cap als que lluiten i pateixen la repressió, especialment "als que no tornaran" com Guillem Agulló a qui canta a 'No sé què sent'. Afecte al país i la llengua, que versa a 'Si ens queda la cançó', perquè "si el mar no pot separar això, com ho van a separar els polítics". O l'afecte internacionalista que traspúa un som 'Som al cim' inspirat pel combat kurd.

L'afecte de Feliu Ventura s'escampava també cap a les cases veïnes, i uns xiquets de més enllà aplaudien i cridaven abans que el de Xàtiva entonés l'escaient 'Tornarem a cantar'. Més enllà de les raons conjunturals, el cantant dilatava l'inici per explicar com tota una generació de cantautors va ser deixada de banda acabada la Transició perquè havien deixat d'interessar als partits de govern. Esquitxos de memòria que tacaven tots els racons de la vetllada.

L'espectacle íntim, avançava entre cançons de les de sempre i temes del nou disc (pocs, "mereixen encara ser escoltats amb banda"). Aquests darrers, sovint acompanyats de la lectura dels textos que personalitats properes al cantautor van escriure inspirats en les lletres dels diferents temes i que "van influir després la gravació del disc". Ventura, xerra que xerra, i enganxa l'improvisada platea amb anècdotes amb la virtut que entranyen vells i trobadors. I, xerra que xerra, explica la seva relació amb el pintor Antoni Miró, "que un dia em va dir que l'estelada bona és la vermella, perquè nosaltres som pobres i només tenim dues tintes", a qui li dedica l'elogiosa 'Memòria d'una fibra sota acrílic i metall'.

Memòries com les que arrosseguen el 'Txoria Toxi' de Mikel Laboa, la versió en català del tema 'A desalambrar' de Daniel Viglietti o 'Present' del mateix Ventura inspirada en el 'Regalo número uno' d'Augusto Blanca. Per aquesta darrera, el cantautor de La Costera, demana l'ajuda d'un públic tímid a qui el músic retreu que quan feien el 'Correxiringos' de Ripollet (Vallès Occidental), temps enrere, els havia sentit a cridar més. De mica en mica, ja només amb la llum dels fanals, el que era un concert va agafant aires de cerimònia o celebració col·lectiva. Entremig, un primer final en fals i un "no n'hi ha prou protocol·lari" -no hi ha rereescenari on pugui amagar-se el músic-.

Un darrer tema, 'Adéu', servia de comiat i agraïment al públic "ara més que mai" perquè "la cultura és la nostra mascareta contra els totalitarismes". La seva era blanca, i se la posà com qui fa córrer el teló. Un final peculiar que s'anà desfent, a poc a poc, entre les darreres llaunes de cerveses -per col·laborar a pagar la nit- i les converses d'amics marcades per la indefugible Covid-19, que, malgrat tot, havia deixat de ser la protagonista per un parell d'hores. La màgia de l'afecte de Feliu Ventura, que fa de la necessitat virtut.