El repòs de la segona quinzena d’agost és, segurament, la millor època de l’any per llegir Kavafis perquè és un temps que no convida a l’èpica, sinó a la mandra i la passivitat, que és una tendència molt kaviafiana. Ja s’ensuma la tornada a la feina, que a Kavafis, com als seus lectors, més aviat els provoca una intensa sensació d’enuig. A diferència del que sovint imaginen els seus lectores, Kavafis no era un poeta de lluites ni d’èpica. “El deure envers la pàtria i altres pompositats semblants” més aviat el cansaven; i les úniques baralles que li interessaven eren que es poden disputar al llit. Tampoc no és un poeta d’odes marítimes, malgrat “Ítaca”. El seu era un mar matinal “aquest cel sense núvols/amb llurs blaus resplendents i la groga ribera”, per dir-ho a la manera de Carles Riba. Li agradava, això sí, un mar “immensament il·luminat”, però no la llum encegadora, mediterrània. Els escenaris on transcorren els seus poemes gairebé sempre són espais tancats: cafès, casinos, cambres fosques de barri baix, bars dubtosos... i els seus herois són inexorablement perdedors, ofegats i vençuts per la fatalitat però, sobretot, per ells mateixos.
Com sap qualsevol lector curiós, Kavafis treballava (tan poc com podia) com a traductor de l’anglès a la Secció de Regants del ministeri d’agricultura egipci; però com a bon fill de rendista arruïnat, va odiar profundament la seva feina roïna... sense gosar deixar-la. De fet, molts dels seus originals estan escrits en fulls de cartes del ministeri, i tota la seva vida es considerà més aviat un observador (o si ho preferiu un “voyeur”) allunyat de tot protagonisme. Com Carner (al poema “Ulisses pensa en Ítaca”), Kavafis també creia que “de naixença/ cadascun es un príncep, baldament el cridin per un mal nom i la gossada el bordi”.
La poesia de Kavafis no canta mai la victòria, finalment estèril, sinó la decadència. Era home de ciutat (“la ciutat allí on tu vagis, anirà”). Es delia per “l’apressada nuesa de la carn” i odiava la decrepitud, fins al punt que quan publicava alguna cosa sempre enviava als diaris fotos seves de molts anys enrere. S’explica que poc temps abans de morir (va morir el mateix dia que feia 70 anys) va fer arribar a un diari d’Alexandria una foto seva juvenil i que quan n’hi van demanar una de més actualitzada, va dir-los: “publiquin un peu de pàgina que digui: el poeta en la seva joventut”.
La investigació sobre Kavafis ha progressat molt als darrers anys en la mesura que s’ha prescindit d’alguns tòpics, entre els quals la lectura barroerament “progressista” del poema “Ítaca”, que desenfoca el personatge. Cada vegada hi ha més estudiosos que identifiquen Ítaca no amb la lluita estrènua pels ideals, sinó amb la definitiva arribada de la mort que ens permet fer a pas lent el “bell viatge” de la vida (“has de pregar que el camí sigui llarg (...) però no forcis mai la travessia”). Que al final el poeta parli de “les Ítaques”, en plural, ja indica que el sentit de la vida hauran estat les diverses experiències, més o menys fallides, que hem tingut, i no la lluita en favor d’un suposat ideal transcendent i encara menys d’un ideal polític; concepte aquest, la política, al qual Kavafis, com qualsevol que guardi un frac vell a l’armari, tenia autèntic pànic. La bellesa de Kavafis és “sense temps” i la mort, la por, és el que segurament ens porten les Ítaques (les Parques?)
Diuen els qui en saben, que a més d’odiar la decrepitud, d’estimar els cossos joves, i d’enyorar els bons temps que sempre són passat, Kavafis s’ha d’entendre en una altra clau de lectura, que és la seva passió per l’ocultisme i pels relats de terror. Una petita editorial gironina, d’aquestes que gairebé només es poden trobar per internet, Llibres del Reremús, acaba de publicar en una edició exquisida, la traducció d’un relat fins ara inèdit, descobert fa ben poc als arxius de Kavafis: “A la llum del dia”, en traducció de l’hel·lenista Eusebi Ayensa. L’edició és tot un “must”, que inclou il·lustracions de la nord-catalana Delphine Lebedan, a partir de velles postals d’Alexandria i la reproducció fotogràfica de l’original, a més d’una foto inèdita de Kavafis, materials que gestiona la Fundació Onassis. Significativament, aquest conte inèdit del 1893 revela un lector molt acurat d’Edgar Alan Poe, capaç d’usar amb habilitat temes de la literatura de suspens com els somnis iniciàtics i la simbologia ocultista. Que a l’Alexandria de finals del XIX algú pogués agafar Poe com a model literari resulta, com a mínim, significatiu.
Explica Eusebi Ayensa al pròleg d’aquest conte juvenil de Kavafis que les visions de fantasmes són un tema recorrent en els poemes kavafians i que el poeta tenia, a més, una tirada personal molt significativa per temes com la telepatia, que es pot observar a poemes inèdits com “Atanasi” (1920) o “Als jardins de les estàtues” (1925). El poema “Veus” (1895), dedicat a un íntim amic del poeta mort als vint-i-tres anys recorda les “veus ideals, veus estimades” que “de vegades ens parlen entre els somnis” i aquesta vinculació de Kavafis amb l’ocult, amb la intuïció que prové d’un més enllà és, de ben segur, una de les claus més significatives de la seva poètica. El recurs al desdoblament i a la màgia que apareix al poema “Segons les fórmules d’antics mags grecosiris” de 1931, (“Quin filtre podria treure (...) que ens tornés a la nostra petita cambra”) són elements habituals en la poètica kavafiana. Un Kavafis més proper a la literatura fantàstica i més allunyat de la poesia cívica, un poeta “fatigat d’haver escrit tant”, molt apte per al cansament d’aquests dies d’agost.
El vent de Grècia ha bufat sempre molt fort en la poesia catalana, tal com van documentar Sam Abrams i Eusebi Ayensa en la seva monumental antologia de poesia catalana moderna de tema grec Una vela en el mar (Edicions Cal·lígraf, 2019, 373 planes), que comença amb Verdaguer (“Mare dels déus, oh Grècia, tu dormies), i Kavafis ha tingut una influència central en les vides d’adolescents versaires dels darrers quaranta anys que l’han llegit com un “maleït”, cosa que mai va ser en la societat greco-egípcia del seu temps. Potser només Pessoa ha estat tan llegit i tan mal interpretat com ell. Traduït per Riba, va semblar-nos un poeta classicista i patriòtic i Alexis-Eudald Solà en va donar la clau eròtica. Veure’l ara com un lector de Poe i com l’hereu de Verlaine a través del magnífic conte A la llum del dia és tota una troballa d’agost.