Noranta llargs dies d’estat d’alarma i mesures de distanciament social provocades per la COVID-19 van posar en escac i mat totes les institucions del país. No va ser gens fàcil la gestió institucional d’una situació d’emergència arran d’una pandèmia sense precedents, en més de cent anys d’història. Jaume Bosch, exdiputat d’ICV i expert en seguretat pública, acaba de publicar aquest mes de juny Crònica de l’Estat d’Alarma. El funcionament de les institucions i de la seguretat pública en temps de coronavirus (juny,2020).
Bosch, que va formar part de l’equip que va definir el model de seguretat a Catalunya durant els anys vuitanta, fa una reflexió constructiva, en clau catalana i espanyola, sobre el debat acadèmic i polític arran de l’activació de l’estat d’alarma i de tot el que això comporta: deixar les institucions“als efectes del decret”. Així mateix, l’exdiputat aprofita per posar el focus en sis “reptes de futur” que tant les institucions públiques del Govern espanyol com la resta de comunitats autònomes hauran d’assumir en un “futur immediat”, en paral·lel als pactes de reconstrucció social i econòmica.
1. En primer lloc, apunta que caldrà una regulació molt més extensa de l’article 116 de la Constitució espanyola, disposició que regula la llei orgànica de l’estat d’alarma, excepció i setge. Considerant que s’hauran d’acabar de definir i especificar tots els supòsits que la legislació actual no contempla, com per exemple fixar la qüestió de les pròrrogues o els supòsits que poden fer activar l’article a la totalitat del país, entre altres.
La crònica recull la cita del filòsof Daniel Innerarity, destacant el “caràcter d’improvisació i experiment” d’aquells que han gestionat la crisi, experts i polítics. Només hi havia un únic pronunciament del Tribunal Constitucional, anterior a l’activació de l’article 116, el 28 d’abril del 2016, establint que l’estat d’alarma no permet la suspensió de cap dret, però si “l’adopció de mesures que poden suposar limitacions o restriccions al seu exercici”. L'únic precedent és el de l’expresident espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, quan va aplicar el decret a l’aeroport de Madrid, davant la vaga de controladors aeris l’any 2010, per no comprometre l’espai aeri espanyol.
Tanmateix, abans que arribi la reforma de la Carta Magna, caldrà esperar la resolució del Tribunal Constitucional davant del recurs d’inconstitucionalitat tramitat per VOX. Un fet que marcarà un precedent de cara al futur de l’article.
2. “S’ha constatat un fràgil equilibri entre l’estat d’alarma i els drets de la ciutadania”. Bosch orienta una “hipotètica sortida” en una “nova regulació de la seguretat ciutadana i de la capacitat sancionadora del Govern”, atenent la recomanació feta pel Síndic de Greuges (2020) orientada més a una llei de “caràcter pedagògic i d’advertiment, més que sancionadora".
És per això que es torna a catalitzar la polèmica per la controvertida “Llei Mordassa”, utilitzada durant l’Estat d’Alarma. L’actual Executiu va fer la promesa electoral de derogar-la, però La Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana de 2015, aprovada pel Govern de Mariano Rajoy, encara està a l’espera de rebre una sentència del Tribunal Constitucional.
3. Revisar les relacions entre el poder executiu i el poder legislatiu, així com el mateix funcionament parlamentari. Bosch considera que “s’ha observat una inadequació dels reglaments de les diferents institucions a les necessitats derivades” de la COVID-19. Realitats com els debats parlamentaris i el vot telemàtic són algunes de les activitats pendents a ser legislades, fins ara permeses per les meses de les cambres.
4. Cal una entesa institucional estable, seguint les petjades del paper que han adoptat els ajuntaments. “El debat se centrarà̀ previsiblement en com es pot compatibilitzar l’establiment d’una direcció eficaç en casos d’emergències com la viscuda amb la possibilitat que les comunitats autònomes puguin continuar exercint les seves competències, sense tenir la sensació permanent que el govern central pretén recentralitzar-les”.
5. Cal unposicionament clar al debat entre seguretat i llibertat. “Fa uns anys, alguns sectors de la societat ja es van mostrar disposats a renunciar a part dels seus drets davant l’amenaça del terrorisme global, però una altra part de la població es va mostrar contrària a aquestes renúncies: Michel Benichou (2017), president del Consell de l’Advocacia Europea, ja havia assenyalat que “si se sacrifica la llibertat per la seguretat, no es tindrà ni llibertat ni seguretat”. Ara, el debat s’aguditza amb les aplicacions de geolocalització que pretenen prevenir els contagis.
6. Reformulació del concepte “seguretat nacional”. Bosch recull la descripció que fa el catedràtic de la comunicació Ignacio Ramonet opinant que el concepte de seguretat nacional hauria d’incloure, a partir d’ara, la redistribució́ de la riquesa, una fiscalitat més justa per disminuir les obscenes desigualtats, i la consolidació́ de l’estat de benestar”. A més, posa en evidència la necessitat d’abordar altres perills com ara el canvi climàtic.
L’expert en seguretat aprofita el text per trencar una llança en la defensa del paper exercit pels cossos de policies locals i bombers del territori, així com aconsella a l’administració pública analitzar si ha sabut utilitzar les potencialitats dels nombrosos efectius de la seguretat privada per fer front a la crisi sanitària viscuda. La crònica forma part de la col·lecció Working Papers de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials.