“És sorprenent el fet que les dones que són caps de govern tenen més cura i més aversió al risc que els seus companys homes. No és el moment adequat per jugar a l’atzar perquè estem jugant amb la vida, la salut i els mitjans de subsistència de les persones. Si s’observen tres països on les coses no van particularment bé, com els Estats Units, Brasil i Anglaterra, identificarem un patró en les personalitats dels seus caps de govern. Tots ells tenen fam de risc”.
En una entrevista publicada a aquest mitjà, Devi Sridhar, professora de salut i assessora del govern escocès en les polítiques de contenció i eradicació del coronavirus, apuntava algunes de les claus que han portat a l’excel·lent gestió de la pandèmia per part del govern escocès, liderat per Nicola Sturgeon, una estratègia que ha portat a pensar en l’objectiu d’eliminar del país la covid-19.
Malgrat la sorpresa de Sridhar, l’escletxa de gènere en l’assumpció de riscos és un fenomen abastament analitzat. Un estudi de la Universitat d’Estocolm va concloure que mentre la confiança dels nens augmentava a mesura que es feien grans, la de les dones disminuïa. A partir de l’anàlisi d’un concurs de televisió per a adults i la seva versió per a la mainada, la recerca apuntava que les nenes prenien més riscos que les concursants adultes. Els nens, en canvi, eren menys atrevits que els homes que participaven al show. La investigació també va observar que, quan els seus rivals eren nens, les nenes concursaven pitjor.
Des dels sis anys, les nenes assumeixen que mai no seran tan brillants com els nens, i les dones estan subrepresentades en camps acadèmics on es valora la genialitat per sobre del treball i la dedicació. L’associació de la genialitat a la masculinitat, que es tradueix en la creença que, quan ets dona, sempre hi haurà algun home millor que tu a causa d’una característica innata, és un factor a tenir en compte a l’hora d’arriscar-te, sobretot en ambients competitius. També a l’hora d’acumular les condicions materials per fer-ho: un estudi sobre els Premis Pulitzer apuntava que les periodistes havien de fer més mèrits, i disposar de més recursos (més formació educativa, treballar en mitjans de prestigi i en equips), que els seus companys per ser guardonades.
Les diferents expectatives entre el comportament d’elles i ells és un altre dels factors que s’han apuntat de cara a frenar la valentia de les dones: actrius com Jennifer Lawrence han explicat que la por a semblar una nena mimada van fer que no fos tan assertiva a l’hora de negociar un salari alt, fet que va portar a què companys de repartiment, com Bradley Cooper, cobressin més que ella en pel·lícules on eren coprotagonistes. Sobre la idea que les dones s’atreveixen menys que els homes a demanar augments de sou, o que són menys actives en les negociacions, hi ha estudis contradictoris. Les dades semblen indicar que, en contextos en què homes i dones demanen augments salarials amb la mateixa freqüència, com el laboral a Austràlia, ells tenen més probabilitats d’aconseguir-los.
Així doncs, part de l’aversió al risc de les dones ve condicionada per estereotips de gènere, i la diferent valoració, sovint negativa, que rebran per fer una acció que en els homes és en valorada. És important, doncs, crear entorns en què les dones i nenes se sentin segures de si mateixes per desenvolupar el seu talent i prendre decisions quotidianes sense pressions. Més enllà d’això, si alguna cosa ha demostrat la pandèmia és que convindria rebaixar i molt les expectatives que tenen els homes sobre sí mateixos. I no només perquè s’ha demostrat que els lideratges que més s’adhereixen a la idea de risc associada a la masculinitat tòxica, aquell home cis que ho sap tot gràcies als estudis cursats a la universitat dels seus testicles grossos com síndries, han tingut problemes en la gestió del coronavirus. També perquè, en l’àmbit empresarial, l’empenta a l’hora d’assumir riscos associada als súper emprenedors, fundadors de grans empreses sovint multinacionals, són a l’arrel d’alguns dels problemes que haurà d’enfrontar la humanitat si vol avançar envers un model econòmic tan just i redistributiu com ecològicament sostenible.
Juan Bordera alertava aquesta setmana de l’ecofeixisme d’Elon Musk, el magnat de Tesla, SpaceX i Paypal. El multimilionari sud-africà, un dels rostres visibles de la transició ecològica al món anglosaxó, ha justificat els cops d’estat, com el perpetrat a Bolívia, per controlar recursos naturals, entre ells el liti, fonamental per a les bateries dels seus cotxes elèctrics. No és la primera atzagaiada que comet: al maig, en plena pandèmia, va desafiar les autoritats del comtat californià d’Alameda amb obrir l’única planta de vehicles elèctrics d’Estats Units malgrat les ordres de tancament emeses per les autoritats locals.
La mitificació del súper emprenedor fomenta la valoració positiva i absolutament acrítica d’un model empresarial fonamentat en l’enriquiment personal a base de precaritzar i posar en perill les condicions laborals dels treballadors. Glovo, Amazon, Zara. Òscar Pierre, Jeff Bezos, Amancio Ortega. Tots ells són els rostres visibles d’un neoliberalisme que eleva el “qui no s’arrisca, no pisca” a la seva màxima expressió, amagant, pel camí, que ser home, ser blanc, tenir estudis universitaris i pertànyer a una família benestant són factors compartits per molts emprenedors.
El risc sempre és més fàcil de prendre quan ningú et demanarà explicacions per les conseqüències de les teves accions, i quan saps que tindràs prou capital econòmic o social com per tornar-te a alçar quan caus. No es tracta de negar la intel·ligència d’Elon Musk o la de Mark Zuckerberg, sinó de no deixar que el seu talent ens ofusqui a l’hora de qüestionar els seus models de negoci, ja sigui per les conseqüències que tenen per a la vida personal o laboral de milers de persones, ja sigui pel privilegi (la falta d’oportunitats d’amplis sectors socials) que comporta l’oportunitat de construir-los. També perquè la cultura que crea i legitima el superemprenedor és la mateixa que ha permès l’ascens dels homes forts en política, aquells que aparentment lluiten contra el sistema tot i ser-ne els principals beneficiaris.
La pandèmia del coronavirus ha exposat els peus de fang del mite que basteix el súper-emprenedor i el súper-polític. Primer, perquè són les feines que prioritzen el benestar ciutadà o el treball en equip, sovint mal pagades, les que estan preservant la vida de les comunitats. Segon, perquè la pandèmia ha visibilitzat models d’emprenedoria diferents, com els manters i els particulars, majoritàriament dones, que cusen mascaretes; les treballadores sexuals o de la llar que recapten diners per a les companyes que s’han quedat sense feina o les xarxes de suport veïnals. Tercer, perquè aquells líders considerats avorrits i poc carismàtics, com l’alemanya Angela Merkel, o que fan del benestar ciutadà un indicador de progrés econòmic, com la neozelandesa Jacinda Ardern, es troben entre els que millor estan gestionant la pandèmia. Quina sorpresa, oi?