Sridhar, de 36 anys, és professora d’assistència sanitària mundial a la Universitat d’Edimburg. Aconsella el govern escocès en la lluita contra la pandèmia del coronavirus. Actualment treballa en un nou llibre, en el qual analitza per què països com els Estats Units i la Gran Bretanya han fracassat en la lluita contra el coronavirus, i explica com podem protegir-nos més bé en la propera pandèmia. El títol provisional és «Preventable: The Politics of Pandemics and How to Stop the Next One» («Evitable: La política de pandèmies i com es pot aturar la propera»).
-Professora Sridhar, en quin moment es va adonar de com de perillós era el nou virus originat a la Xina?
-Us puc dir el dia exacte: el 24 de gener vaig llegir un article de la revista científica The Lancet, en el qual els metges de Wuhan descrivien per primera vegada en 41 pacients hospitalitzats què significava per a ells un contagi d’aquest nou coronavirus. La meitat dels pacients van desenvolupar dificultats respiratòries, un terç va haver de ser ingressat a l’UCI, i un 15% va morir. En aquell moment vaig tenir clar que havíem de fer tot el possible per aturar la propagació del virus.
-En aquell moment tenia sospites que s’apropava una pandèmia?
-El que sí que vaig tenir clar de seguida fou que la manera com es propaga aquest virus, és a dir, a través d’un contagi per transmissió aèria, és una de les pitjors formes de propagació que ens puguem imaginar: seria molt difícil aturar aquest patogen. A la nit em vaig quedar desperta al llit amb la sensació inquietant que el món canviaria profundament. En aquell moment estava segura que el nou coronavirus era un problema a llarg termini que no desapareixeria en unes setmanes o en uns mesos.
-Vostè no és viròloga o epidemiòloga, sinó experta en política sanitària mundial. Com és exactament la seua feina?
-Els viròlegs, epidemiòlegs, clínics i farmacòlegs investiguen què cal fer per combatre una pandèmia. La meua tasca consisteix a esbrinar la millor manera d’aplicar mesures. Es tracta de capacitats de comandament, d’estratègia, de logística, de finances i d’organització de la sanitat pública. Com es convenç la gent de portar una mascareta i de mantenir la distància? Com s’aconsegueix que els governs col·laboren en la lluita contra aquest virus? Com aconseguim els socis adequats? De vegades se sap ràpidament què cal fer. Tanmateix, en realitat, dur-ho a terme és terriblement difícil. Faig tot el que puc per ajudar.
-Vostè assessora el govern de Nicola Sturgeon durant aquesta crisi del coronavirus. L’objectiu que persegueix Escòcia s’anomena «Zero Covid». Què vol dir això?
-Volem aconseguir que a Escòcia no hi haja cap cas més de Covid-19. Volem prevenir completament el contagi del virus i l’estratègia necessària per aconseguir-ho no és tan difícil: es mantenen les mesures de confinament fins que el nombre de contagis siga extremadament baix, d’un dígit; llavors, s’aixeca el confinament amb precaució, pas a pas, mentre que es fan moltes proves, es detecten i s’aïllen les persones de contacte, i es fan obligatòries les mascaretes en negocis i en el transport públic. A més a més, Escòcia ha decidit que després de les vacances d’estiu es tornaran a obrir les escoles. Mentrestant, gairebé ja haurem aconseguit l’objectiu. Ara només hi ha deu casos nous per dia, mentre que a Anglaterra encara n’hi ha més de 500.
-Escòcia està seguint l’exemple de Nova Zelanda, que ja es considera lliure de virus?
-Sí, és el que estem intentant. Estic convençuda que aquesta és la manera més ràpida de fer possible que la gent torne a una vida normal, amb escoles obertes, concerts, casaments i partits de futbol. Només així podrem reactivar l’economia nacional i estabilitzar la sanitat. Tanmateix, perquè això passe, cal mantenir el nombre de casos nous gairebé a zero.
-No és suficient amb reduir el nombre de nous contagis diaris a unes poques centenes de casos, com a Alemanya?
-Això és el que pensàvem al principi. Tanmateix, com més aprenem sobre la propagació del virus, entenem millor que no és suficient. M’agrada comparar-ho amb el difícil intent de deixar calfar la llet a foc lent. Normalment no funciona, ja que la llet pot bullir en qualsevol moment i embrutar-ho tot. És igualment perillós deixar els contagis del virus a foc lent. Hi ha països, com ara Israel i Austràlia, on la contenció al principi va anar molt bé, però ara els casos augmenten vertiginosament i la situació amenaça de descontrolar-se. La SARS-CoV-2 no és un virus inofensiu. Fins i tot moltes persones joves i sanes emmalalteixen greument i desenvolupen, posteriorment, problemes de salut crònics. Hem d’intentar prevenir tants contagis com siga possible.
-Escòcia pertany al Regne Unit: com pot funcionar la seua estratègia de Zero-Covid si Anglaterra no hi participa?
-Té raó. Escòcia no és una illa com Nova Zelanda i tampoc no pot controlar realment les seues fronteres. D’altra banda, Anglaterra s’ha limitat a mantenir el nombre de contagis suficientment baix perquè el sistema sanitari no es col·lapse. I això és un problema.
-Llavors, la seua estratègia no està condemnada al fracàs?
-De cap manera. En qualsevol cas, podem fer proves massivament i aïllar les persones infectades i de contacte, de manera que els contagis romanguen limitats als casos que vinguen de fora. Estem intentant convèncer la resta de la Gran Bretanya d’adoptar l’estratègia d’Escòcia. Irlanda del Nord ho està aconseguit bastant bé i crec que Anglaterra i Gal·les podrien dedicar els mesos d’estiu, durant els quals la gent passa molt de temps a l’aire lliure, a reduir el nombre de casos eficaçment. Cal espantar el virus amb agressivitat per poder desfer-nos-en!
-Què pot aprendre Alemanya d’Escòcia?
-Fins ara, Alemanya ho ha fet molt bé i nosaltres n’hem après molt. Tanmateix, ara tinc la impressió que només s’està intentant mantenir baix el nombre de casos, en lloc de reduir-lo a zero. S’està deixant que la llet bulla. Per què no es fa un pas endavant i s’intenta eliminar el virus totalment d’Alemanya?
-Això és, però, poc realista. Fins i tot si ho aconseguim, el virus tornaria al país des de fora.
-No s’hauria d’entendre com un plantejament únicament alemany, sinó com un projecte de tot Europa. Els caps d’Estat i de govern de l’espai Schengen haurien d’acordar desfer-se d’aquest virus en comú. Tan bon punt els casos s’hagen reduït a zero, la gent podria moure’s lliurement una altra vegada, sense perill, dins de les fronteres d’Europa; sempre que fem proves i posem en quarantena totes les persones que entren des d’altres parts del món.
-Vol construir una espècie d’Europa forta. No és una perspectiva de futur molt realista.
-Pot semblar-ho. Tanmateix, seria una estratègia raonable. La Xina i Nova Zelanda han demostrat que l’eliminació del virus és tècnicament possible i, sobretot, que no és difícil, encara que hi haja xicotets contratemps. Abans que tinguem una bona vacuna, la «Zero Covid» és la millor estratègia amb diferència per poder reactivar l’economia i fer possible una vida social normal.
-Comparteix la idea que els països amb dones com a líders com Nova Zelanda, Alemanya o Escòcia gestionen més bé la crisi?
-Siga com siga, és sorprenent el fet que les dones que són caps de govern tenen més cura i més aversió al risc que els seus companys homes. No és el moment adequat per jugar a l’atzar perquè estem jugant amb la vida, la salut i els mitjans de subsistència de les persones. Si s’observen tres països on les coses no van particularment bé, com els Estats Units, Brasil i Anglaterra, identificarem un patró en les personalitats dels seus caps de govern. Tots ells tenen fam de risc.
-Vostè es va criar a Florida i la seua família viu a Miami. Sembla que allà la pandèmia està fora de control. Què hi falla?
-És horrible veure com Florida repeteix el mateix error que ja han comès molts altres països i molts altres estats nord-americans: reobrir-ho tot massa ràpidament després del confinament. Es podrien haver evitat tantes morts! Tinc la sensació que el meu pitjor malson s’està fent realitat. Sabeu que si s’atropella algú amb el cotxe perquè no s’ha anat amb compte, s’ha de comparèixer als jutjats. Tanmateix, quan moren milers de persones perquè s’ha exercit una mala política, no passa absolutament res. On està la justícia?
-Per què l’Organització Mundial de la Salut sembla tan desemparada?
-Molts no entenen què pot fer i què no pot fer l’OMS. Aquesta organització, l’origen de la qual es remunta als anys cinquanta del segle XIX, s’ocupa simultàniament dels vessaments cerebrals, de la hipertensió arterial, dels accidents de trànsit, de l’anèmia, del sobrepès, de les mossegades de serps, de les malalties mentals i de les epidèmies. L’OMS ha d’encarregar-se al mateix temps de totes aquestes qüestions de salut, però no té cap poder real.
-Per què?
-Els poders de l’OMS són molt limitats. L’organització exigeix als estats membre que comuniquen cada germen patogen nou, com va fer la Xina en el cas del coronavirus el 31 de desembre. Si un germen patogen perillós comença a estendre’s pel món, l’OMS pot declarar un estat d’emergència sanitària internacional, com va ocórrer el 30 de gener. Però això és tot.
-Segons això, els països mateixos són responsables de la lluita contra la pandèmia.
-Exactament, només els estats decideixen per si mateixos com cal reaccionar a l’amenaça, quines mesures apliquen o no. El paper de l’OMS rau, principalment, en proporcionar informació. No és una policia sanitària internacional. Perquè fora així, els 194 estats membre haurien de posar-se d’acord per transmetre-li aquest poder.
-El president dels Estats Units, Donald Trump, acusa l’OMS de ser massa amable amb la Xina. Què té de cert aquest retret?
-Jo també vaig trobar un poc exagerat l’afalac del director de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, envers la Xina. Sens dubte, l’informe de la primera missió de l’OMS al país mostra un buit i espere que també n’hi haja en l’informe de la missió actual, la qual ha d’investigar l’origen del virus. Però aquest és el preu que l’OMS ha de pagar per l'accés a la Xina. Lamentablement, els seus empleats no tenen els mateixos drets que els inspectors d’armes nuclears. La Xina està molt preocupada per la seua reputació, així que si l’OMS vol tenir dades d’aquest país, haurà de lloar-lo. S’anomena diplomàcia.
-Què passarà amb l’OMS si els Estats Units, el contribuent més gran, se'n retiren l’any que ve, com va decidir el govern de Trump?
-Si el demòcrata Joe Biden guanya les eleccions presidencials, anularà, tant de bo, la decisió de Trump. Els Estats Units contribueixen aproximadament amb el 15% del pressupost biennal de l’OMS, de 5,6 milers de milions de dòlars. Seria molt difícil omplir aquest enorme buit de finançament. A més a més, els Estats Units també són el major contribuent d’entre els estats membre i, només a través d’aquest pressupost, l’OMS té realment el control. No obstant això, més del 80% del pressupost són contribucions voluntàries dels estats membre o de donants privats com la Fundació Gates. La majoria d’aquestes contribucions es destinen a finalitats específiques, com la lluita contra el VIH, la malària, la tuberculosi o la poliomielitis.
-Aleshores, una gran part del pressupost està determinada pels donants i els països rics, d’entre els quals alguns segueixen la seua pròpia agenda?
-Aquesta és l’amarga realitat. I si els Estats Units abandonen l’OMS de veritat, la influència d’aquests donants augmentarà.
-Importa, però, qui finança la lluita contra les malalties?
-Absolutament. Com que les contribucions voluntàries es destinen principalment a la prestigiosa lluita contra les malalties contagioses, en els últims anys s’han desatès sistemàticament dos sectors igualment importants: el desenvolupament de sistemes sanitaris bons i sostenibles en països pobres i les mesures contra malalties no contagioses com la hipertensió arterial, la diabetis i la cardiopatia coronària.
-Vostè ha sigut atacada a les xarxes socials per la seua lluita decidida contra el coronavirus, que per a moltes persones ha comportat dures mesures i limitacions. Com li afecta el fet de ser una figura atacada?
-Per a mi és molt difícil formar part de l’opinió pública, sobretot perquè, com a científica, estic acostumada a amagar-me a la universitat. De moment, prove de veure-ho simplement com una part de la meua feina. Crec que els experts i els científics han arribat a exercir el càrrec d’assessors del govern com mai abans i de sobte comparteixen la responsabilitat de l’acció governamental. La pandèmia emprenya les persones i les fa agressives, i nosaltres, els científics, ens convertim en l’objectiu d’aquesta ràbia.
-La pandèmia l’ha canviat, a vostè?
-Crec que m’he fet més dura. Ja no em preocupen les formalitats ni les aparences. Tantes morts m’entristeixen, però, a la vegada, hi ha moltes coses que em donen una gran esperança. La gent s’ajuda més que abans, és més considerada amb els altres. La solidaritat que estem vivint actualment és destacable.
-Algun dia recuperarem la nostra antiga vida?
-Crec que el món no serà igual després del coronavirus i que tots haurem canviat en molts aspectes.
Professora Sridhar, gràcies per haver-nos concedit aquesta entrevista.
Traducció de Marina Cortés