Dins del món de les arts, les noves generacions de creadors es deslliuraven de la tirania dels acadèmics, i iniciaven nous camins per expressar emocions i sentiments que mai abans havien trobat espai: els cabarets de Paris es convertien en les noves galeries d’art, les construccions amb ferro forjat substituïen les catedrals, i la ciutat, dinàmica, fabril, amb els barris opulents al costat dels suburbis on malvivien els proletaris, va passar a ser el símbol dels nous temps. A Viena, un grup d’artistes liderats per Klimt s’interrogava cóm havia de ser l’art en aquest món naixent que adorava el maquinisme i menystenia la tradició. El seu lema era: «A cada temps el seu art, a cada art la seva llibertat».
Gustav Klimt i la seva personalíssima obra va sacsejar la moral de finals del segle XIX amb la sensualitat del seu estil. Les dones són les protagonistes indiscutibles de la producció d’un artista d’origen humil que va viure sempre amb la seva mare i la seva germana. La seva dedicació apassionada a l’art i l’allunyament de la vida social vienesa no va impedir que portés una intensa vida amorosa amb models i amants, amb les que va engendrar catorze fills.
De totes les seves dones, l’empresària i dissenyadora de moda Emilie Flöge va ser considerada la seva parella fins la mort del pintor, el 1918. Emilie, malgrat no haver-se casat amb Klimt, va heretar la meitat de les seves pertinences les quals, juntament amb tota la col·lecció de roba d’ella, es va cremar durant la Segona Guerra Mundial. Per desgràcia, també les obres en possessió de la família del pintor van ser confiscades pels nazis i emmagatzemades en un castell, que va acabar igualment sota les flames durant la retirada alemanya.
El fresc es troba dins el Pavelló de la Secessió de Viena, un espai arquitectònic on exposaven les seves obres el grup d’artistes al que pertanyia Klimt. L’edifici va ser concebut com una obra d’art total, integradora de la pintura, la música, l’escultura i la poesia. El fris, presentat el 1902, il·lustrava les parets interiors d’un petit espai que també acollia l’estàtua policromada dedicada a Beethoven.
El dia de la inauguració, un altre gran de la música, Gustav Mahler, va interpretar una peça inspirada en la Novena Simfonia del compositor alemany, com les pintures que Klimt. De la mateixa manera, Beethoven s’havia inspirat en un poema de Schiller, l’Oda a l’alegria, per a composar la seva simfonia. Art total en estat pur.
El fresc, elaborat amb caseïna i revestiments d’estuc i d’or, era una obra que no estava pensada per durar, però molts es van pronunciar a favor de conservar-lo. El 1972, mentre dormia arraconat a uns magatzems, va ser adquirit per l’Estat austríac, el qual inicià una llarga i costosa restauració per tal de retornar-lo a la seva ubicació inicial.
El fris de Beethoven és una obra fonamental de l’art modern. La rigidesa moral de l’època va fer que la seva exhibició aixequés molta polseguera: alguns van acusar Klimt d’haver-hi reflectit les seves obsessions –el sexe, les dones– i d’haver fet caricatures libidinoses i indignes de l’ésser humà. Ben al contrari, el pintor, amant i admirador de la feminitat, creia que només la dona es troba en harmonia amb les forces de la natura. L’obra és un homenatge a l’univers femení, però també a la condició humana, atrapada entre la pulsió de vida –la recerca de l’alegria– i la terrible atracció de la destrucció. El món antic moria mentre la modernitat naixia, i Klimt era molt conscient dels moviments tectònics sota l’escorça.