En un vell llibre portuguès de cuina de la meva biblioteca -gràcies a Deú amb llibres aconseguits en els meus viatges arreu del món-, A cozinheira das cozinheiras, escrit per una tal Rosa Maria, i que ja va per la 32 edició -una mena de La teca, pel que fa a Catalunya, o Carmencita, la buena cocinera, pel que fa a Espanya-, hi apareix un recepta -de bacallà, naturalment, tractant-se de cuina portuguesa!-, anomenada bacalhau à comunista, o sigui, bacallà a la comunista. No sé que té de comunista aquesta recepta -que, suposo, faria les delícies dels comuns-, que no són més que uns filets de bacallà enfarinats, fregits i fets al forn amb patata i ceba -com tantes monòtones receptes portugueses d’aquest peix momificat-, això sí, recobert amb una salsa blanca o beixamel. Se m’escapa el que pugui tenir de comunista aquesta recepta. Potser la beixamel que ho iguala i ho empastifa tot? Potser perquè el somni comunista és que tothom pugui menjar- i, tractant-se de Portugal, bacallà, naturalment?
Amb tot, devem al comunisme occidental una enorme aportació cultural la ram de la gastronomia. La despenalització del plaer per a les esquerres és una de les grans aportacions de Vázquez Montalbán que, de forma ben explícita, anuncia, urbi et orbi, que passar gust amb el menjar ja no és un atemptat burgès contra el proletariat, sinó una conquesta cultural. El seu gran amic de correries gastronòmiques, el milionari Miquel Horta, va aprendre la lliçó: finançava, alhora, el PSUC (o el que en quedava) i el restaurant El Bulli.
El comunisme, però, ha fet alguna cosa pel menjar. En el camp del llibres, un dels millors i més documentats que he vist mai és un d’editat a la Unió Soviètica sobre la cuina de les diverses repúbliques i, reitero, un dels millors llibres de cuina que mai s’han fet al món, a parer meu. S’escau, però, que això era una ficció literària, ja que els ingredients per a realitzar aquest plats no se solien trobar al mercat o no eren a l’abast, o només ho eren de tant en tant.
I a l’antiga Iugoslàvia es va inventar una mena de concentrat de verdures, molt gustós -que encara es fa servir- per a afegir als plats. És el vegeta, un condiment consistent en una barreja d'espècies i diverses verdures. És fabricat per Podravka, una companyia de Koprivnica (Croàcia). Es troba també a Polònia, Hongria i altres països de l’àrea. Quan vaig estar a Croàcia en vaig comprar, però malauradament se m’han acabat les existències: és un magnífic producte. Com a testimoni de la seva idoneïtat, hi ha gairebé cinquanta companyies de tot el món intentant imitar-lo. El vegeta va ser creat el 1958 en els laboratoris de Podravka ja esmentats per un equip dirigit pel professor Zlata Bartl. Primer es va vendre a l’antiga Iugoslàvia el 1959 com «Vegeta 40», i des de llavors s'ha fet tan popular que la seva producció ha augmentat exponencialment.
Altrament, el dictador de Corea del Nord és conegut pels seus àpats temàtics, amb sorprenents teatralitzacions i música -només a l’abast d’ell i la nomenklatura, és clar-, i manté una cadena de restaurants amb un nodrit equip de cambrers que semblen autòmats i que les males llengües diuen que es dediquen a l’espionatge.
Pel que fa a Stalin, que fos vegetarià sembla una llegenda urbana. Consta que es feia preparar pollastre al forn amb patates.
Un altre país comunista on menjar és difícil, a causa del racionament i la mala gestió alimentària, que encara continuen-, és Cuba. La planificació comunista fa que quan necessites tomàquets no en troben, perquè no toca, i quan vols tampoc. A mi em va passar intentant prendre uns fideus a la cassola per a uns familiars de l’Havana, que esperaven amb candeletes. Només vaig trobar una mena d’espaguetis argentins, de no molt bona qualitat (almenys per fer fideus a la cassola; els vaig partir amb els dits, com antigament es feia amb els fideus de madeixa, que en la meva infància vaig conèixer). El tomàquet també era argentí, de llauna, i de porc, ni parlar-ne: en aquella quinzena no tocava! Vaig trobar un pollastre congelat nord-americà (a través del Canadà hi arribaven per a supermercats luxosos per a la nomenklatura tota mena de productes ianquis).
Amb el que no vaig comptar és que els barris -llevat d’on vivien el membres del partit i afins com en Marià Albero, a qui m’hi vaig trobar- cada dia es treia l’electricitat, per la qual cosa en anar a fer els fideus, el pollastre estava en un estat lamentable. Però en aquelles circumstàncies no calia llençar res... L’altre problema era que per la situació de falta d’equipament a les cases, no vaig tenir una cassola adequada, per la qual cosa els fideus van sortir fets una pasterada- a casa sempre em surten bé, haig de dir-ho! Sort que els meus parents els van trobar bons!. Quan la carència s’intensifica...