L'any 2016, s’escenificava el final d’un llarg i sagnant conflicte entre l’Estat, les forces paramilitars i la guerrilla de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). Quatre anys després, la violència és lluny de desaparèixer. Guerrilles com l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), sorgides del desmantellament de les FARC, continuen actives i enfrontades al govern del president Iván Duque, a qui acusen d’haver trencat el diàleg encetat pel seu predecessor, Juan Manuel Santos. La pandèmia sols ha estat un parèntesi, l’excusa perquè l’ELN anunciara un cessament unilateral del foc, com a “gest humanitari” davant la COVID-19, que tan sols es va mantenir durant l’abril. Un context aprofitat per les guerrilles o els paramilitars de les Autodefenses Gaitanistes de Colòmbia (AGC), per reforçar la “legitimitat social” en els territoris que controlen i fins i tot augmentar el seu radi d’influència, denunciava la Defensoria del Poble.
La violència a Colòmbia no ha fet quarantena. Segons la Defensoria, durant els darrers mesos, aquests grups han gestionat les restriccions contra la COVID-19 de manera violenta, arribant fins i tot a assassinar. A més, hi ha hagut estigmatització de persones infectades, desplaçaments forçats i casos de racisme i abusos contra les comunitats camperoles en zones com l’Amazònia colombiana o Orinoquia. A banda, durant les operacions militars s’han renovat antigues pràctiques, com el reclutament de menors entre les comunitats indígenes i afrocolombianes, els desplaçaments massius o la instal·lació de mines antipersona.
Human Rights Watch va confirmar el passat mes d’abril el que qualificava com un “control draconià” de la població, amenaçada amb sancions brutals en el cas de no fer complir les mesures per evitar la propagació de la malaltia. Una excusa per continuar perpetrant assassinats, violacions i desaparicions. Vulneracions dels drets humans dirigides a sectors de baixos recursos, normalment afrocolombianes, que veuen com les dures condicions vitals forjades durant el llarg conflicte armat han empitjorat amb la pandèmia.
Una de les manifestacions més preocupants d’aquesta violència és l’assassinat de líders socials de tota Colòmbia. L’activista Liverman Rengifo denunciava que, des de l’inici de la quarantena, deu d’aquests líders havien estat assassinats al departament de Puntumayo, al sud del país. Altrament, el programa Somos Defensores apuntava que, durant el primer trimestre de 2020, una cinquantena de representants cívics i defensors dels drets humans havien mort a mans de guerrilles i grups paramilitars, xifres semblants a les aportades per la Missió de Verificació de l’ONU.
La combinació de la perllongació del conflicte armat i la pandèmia està tenint conseqüències socials devastadores. Segons les dades de les associacions de víctimes del conflicte armat, un 12% de la població ha patit desplaçaments i un 33% dels desplaçats pateix pobresa extrema, amuntegament en zones de risc, males condicions i absència de serveis més bàsics. Una població molt més exposada a la malaltia, menys protegida davant de possibles nous brots o la recrudescència dels que ja existeixen.
Narcotràfic i milícies
Brasil no té una guerra declarada, però al voltant de les ciutats més grans, en l’entramat de les faveles, hi ha un estat paral·lel controlat per les màfies de narcotraficants i per les milícies, organitzacions de paramilitars composades per policies i expolicies. En aquests entorns depauperats i conflictius, han estat les organitzacions criminals les encarregades d’omplir el buit de la desastrosa no-gestió del president Jair Bolsonaro imposant als habitants mesures restrictives com el toc de queda en faveles com Cidade de Deus (molts la recordaran gràcies a la pel·lícula de Fernando Meirelles), Río das Pedras, Guaratiba, Rocinha o Maré. Restriccions comunicades als veïns a través de les xarxes socials i amb amenaces molt explícites per a aquells que no complien les ordres. Les autoritats de Rio de Janeiro van preveure algunes restriccions als moviments i al comerç, però són els narcotraficants els responsables d’endurir-les. El motiu, segons els mitjans brasilers, és la por a l’extensió de la malaltia en les faveles: en aquests suburbis viuen 1,4 milions dels 6,3 milions d’habitants de la ciutat, més del 22% de la població. En Paraisópolis s’ha arribat a contractar un servei mèdic privat costejat pels “capos” de la droga. Els mateixos traficants han distribuït gels i mascaretes entre la població.
Amb tot, les darreres setmanes, les milícies han posat en marxa la seua particular desescalada obligant a la reobertura de comerços per poder cobrar els beneficis de l’extorsió i les “taxes de seguretat”. El sociòleg José Claudio Alves aclareix aquesta especificitat: “El traficant tracta de protegir la comunitat perquè ell mateix està confinat amb els seus amics, familiars i els que treballen amb ell, tracta de preservar aquesta població amb mesures de distanciament social. La milícia no té aquest compromís, utilitza els espais urbans i extrau benefici del monopoli dels serveis. El comerç de drogues està confinat, és d’una altra classe social. La milícia és d’una classe social diferent, té articulació política i se’n beneficia”. No obstant això, Alves no creu que hi haja un estat paral·lel: “Tant la milícia com el narcotràfic té relacions directes amb el poder de l’Estat”, diu en referència a la intervenció corrupta de la policia en la regulació del narcotràfic.
Una altra derivada és que “el coronavirus està portant sofriment i una reducció de diners a la població més pobres, que no té forma de treballar o depèn de l’ajuda d’emergència. Aquesta situació afavoreix la lògica del clientelisme i la milícia”, dictamina el sociòleg, qui qualifica el discurs de Bolsonaro durant la pandèmia com “irresponsable i assassí”. Un discurs que agrada a alguns empresaris “perquè significa que la gent mor i l’economia segueix funcionant”. Comptat i debatut, la COVID-19 està colpejant més durament les zones pobres, aquelles que ja pateixen la pressió de l’Estat, les milícies, el narcotràfic. Les que han d’anar a hospitals públics on falten respiradors i unitats de cures intensives. I el pitjor s’ha de veure encara: “La postpandèmia serà molt pitjor perquè reforçarà i ampliarà la bretxa social”.
En algunes zones de Mèxic el crim organitzat actua inequívocament com un estat paral·lel. Fa unes setmanes, rodaven pel món unes imatges de Guadalajara amb el càrtel de Sinaloa repartint entre la població queviures, productes de primera necessitat i mascaretes, les “Chapo despensas”, com se les coneix, en referència al “capo” Chapo Guzmán, qui, des del juliol del 2019, compleix cadena perpètua als EUA. Perquè no hi haguera cap dubte, a les caixes i mascaretes s’incloïa la silueta d’aquest líder sanguinari. El de Sinaloa no és l’únic càrtel que reparteix ajuda entre la població: Nueva Generación en Jalisco o el càrtel del Golfo han generat iniciatives semblants. Fins i tot, s’ha detectat que els delinqüents ofereixen microcrèdits a treballadors i petits negocis, igual que els narcotraficants, i així cobreixen necessitats allà on no arriben les insuficients i mal enfocades ajudes dels governadors o de l’Estat, molt necessàries atès que les mesures de restricció han començat a provocar greus problemes de subsistència.
Amb tot, no cal llegir l’assistència als desafavorits com un gest altruista. Les guerres brutals entre narcotraficants deixen tots els anys una riera de cadàvers, enfrontaments en què també mor gent innocent, que pot aparèixer decapitada i amb el cadàver penjant de qualsevol pont. Tot i la mistificació de la violència en el cinema i la música, la consideració gairebé d’estrelles dels “narcos” més cèlebres, es tracta d’una autèntica pandèmia: sols el passat mes de març es registraren a Mèxic 3.000 homicidis. Així i tot, únicament amb el terror no es poden controlar territoris extensos: la incapacitat del govern d’Andrés López Obrador de donar resposta a la COVID-19 i les seues conseqüències obre una finestra d’oportunitat al narcotràfic. Quan passi tot, tal vegada el pes de l’Estat siga encara més ínfim.
El conflicte polític i institucional més important del continent, tanmateix, és el de Veneçuela, un país brutalment polaritzat i amb dues legitimitats enfrontades, la del president chavista Nicolás Maduro i la del president de l’Assemblea Nacional Juan Guaidó. Curiosament, el coronavirus ha obert en aquest cas una finestra positiva: a principis de juny, ambdues faccions pactaren treballar coordinadament “per buscar recursos financers que contribuïsquen a l’enfortiment de les capacitats del país per fer front a l’emergència sanitària” fent servir com a mitjancera l’Organització Panamericana de Salut (OPS). L’acord conté un element simbòlic molt potent, el de l’acceptació del rival a qui no es reconeix la legitimitat com a interlocutor. El que Ivan Briscoe, d’International Crisis Group, una organització dedicada a la prevenció de conflicte, qualificava com “un primer, petit i fràgil pas, encara que enormement significatiu”.
Aquesta iniciativa pot desbloquejar l’arribada d’ajuda humanitària, però això no alleujarà la pressió internacional a Veneçuela i l’exigència a Maduro en la convocatòria d’eleccions presidencials amb garanties. Amb la COVID-19 o sense, gran part del continent sembla abonat a l’anormalitat. Veurem quins perfils té la nova.