Va començar d’una manera lleu, com passa tan sovint al Líban. Walid al-Manna, de 2 anys, estava cansat, fet que es devia també a la calor estival. Unes quantes hores més tard va deixar de menjar i el seu cos es va anar afeblint més i més.
Diumenge passat al matí, els seus pares el van portar a l’últim metge que, malgrat la crisi financera, encara tenia obert al barri de Kubba, al centre de Trípoli. La situació és greu, va dir el doctor, probablement una pneumònia. El nen havia de ser ingressat immediatament a l’hospital. Ell només li podia donar l’analgèsic paracetamol. No tenia res millor.
El pare del petit va trucar a l’únic hospital municipal. No, no hi havia cap plaça lliure, li van dir. Va telefonar a les prop de vint clíniques privades de la ciutat, però li van donar sempre la mateixa resposta: ens sap greu, però ja no acceptem més pacients, no ens queden medicaments. Després la família va trucar a hospitals del nord del Líban i, finalment, de tot el país. Sempre els asseguraven que podien pagar el tractament. Res.
Walid encara estava mig adormit quan el seu pare, Bilal al-Manna, i uns quants amics el van portar a l’hospital municipal a les deu del vespre i senzillament van entrar fins a la unitat de cures intensives. “El metge va intentar de debò ajudar-nos”, diu Al-Manna. “Va fer radiografies dels pulmons i fins i tot li va fer un test de coronavirus, que va sortir negatiu”.
Primer van dir que l’aparell de respiració estava espatllat, després que no hi havia oxigen. A les quatre de la matinada de dilluns, Walid al-Manna va entrar en coma. Dues hores més tard se’l va declarar mort.
Al migdia parents, amics i veïns van portar la criatura a la tomba. Estaven drets al voltant del petit feix que hi havia sobre la taula i s’eixugaven llàgrimes dels ulls. Amb veu baixa l’imam va recitar la pregària de difunts, un últim petó del pare al cap del petit i després van doblegar la mortalla blanca. “On sou, ministre de Sanitat, diputats, metges!”, va cridar un oncle, pres per la ràbia. Però després es va tornar a fer silenci.
La notícia de la mort de Walid es va escampar per la ciutat i va generar estupefacció. El seu fill encara seria viu, deia el pare, si l’haguessin tractat, si les clíniques encara acceptessin pacients.
Però no va esclatar cap onada de protestes, com passava abans en casos semblants. Com si la ràbia hagués donat pas a la por de ser xuclat més i més pel remolí que s’accelera dia a dia, que permet que la gent mori de gana i es desesperi i que afecta sobretot Trípoli, que amb prop de mig milió d’habitants és la segona ciutat més gran del Líban.
És una caiguda silenciosa cap al no-res. El país implosiona, pràcticament ja no hi ha electricitat, ni dièsel ni recanvis per als generadors. Ja no arriben aparells mèdics al país perquè els importadors han fet fallida. I escassegen els medicaments.
“D’aquí a catorze dies ho tancarem tot, excepte la quimioteràpia i alguns tractaments d’emergència”, diu Mustafa Allouch, cirurgià, exparlamentari i portaveu de les clíniques privades de la ciutat. Ja no poden pagar els proveïdors. El govern els deu milions de dòlars pel tractament de funcionaris i soldats. “Ja no podem més”.
Durant molt de temps el Líban era considerat una excepció, un oasi enmig d’una regió en ruïnes. Mentre la veïna Síria descendia en una guerra civil, al Líban va créixer, després de la guerra civil, el 1990, una nova classe mitjana. Hi va haver un boom de la construcció i els hotels de luxe per als turistes del Golf van fer prosperar l’economia. Al país hi ha, més que en cap altre país de l’Orient Mitjà, llibertat cultural i d’opinió.
Però el que havia suposat una part de l’auge era la il·lusió permanent d’una moneda forta. A final del 1997, la lliura libanesa va ser lligada oficialment al dòlar nord-americà a un canvi d’1 a 1.500. Els bancs pagaven entorn d’un 10% pels dipòsits, prestaven diner al banc central per uns interessos encara més alts, cosa que els governs canviants van aprofitar per acumular un dels endeutaments públics més alts del món.
A l’octubre el sistema va entrar en fallida. Ja no quedaven dòlars, si més no a la cotització oficial. El que va començar d’una manera relativament inofensiva amb un lleu retrocés del tipus de canvi, al Líban –que gairebé importa tots els productes– ara s’està convertint en una allau: roba, aliments i carburant són cada vegada més cars, fora de l’abast de la majoria, fet que fa entrar en fallida botigues i empreses; i deixa persones en la pobresa.
El coronavirus ha agreujat la crisi, encara que el nombre de casos sigui baix. Però en els tres mesos de confinament han patit hotels i restaurants; els libanesos que viuen a l’estranger no han pogut entrar al país i, sobretot, no han pogut portar-hi diners.
Durant els darrers trenta anys, l’Estat ha descuidat les escoles i els hospitals públics, ha deixat a la mercè del mercat l’ensenyament i l’assistència mèdica, que ara arrossega a la ruïna les clíniques i les escoles privades. Res no atura la caiguda de la lliura.
Quan va començar la crisi, els libanesos van sortir a desenes de milers als carrers d’arreu del país, es manifestaven contra els bancs i contra els polítics corruptes. Va començar la revolució, tal com ells ho anomenaven. I Trípoli en va ser el seu cor bategant. Discjòqueis col·locaven el seu equip al balcó i la multitud ballava: fins i tot dones joves, fet inusual en una ciutat conservadora.
El moviment de protesta reclamava un govern tecnòcrata, la devolució dels milers de milions que havien malversat els polítics corruptes i una nova legislació electoral. Aleshores la lliura tenia la meitat de valor que anteriorment. Desenes de milers de persones es van congregar a la plaça Sahat al-Nour de Trípoli i hi van acampar en tendes. La moneda va continuar caient, i a l’hivern van cremar les primeres sucursals bancàries, hi va haver pneumàtics cremats als carrers i els manifestants van tallar vies urbanes.
Ara la lliura libanesa tan sols té un valor d’una sisena part –els dies bons, una cinquena part– del que tenia abans. El saldo dels comptes, els salaris, les pensions, tot es converteix en engrunes. Però no hi ha protestes. L’exèrcit i la policia han utilitzat les restriccions pel coronavirus per desallotjar la plaça Sahat al-Nour. Des de fa setmanes tornen a estar aixecades les restriccions, però la plaça continua òrfena. Només les façanes dels bancs, pintades amb grafitis i assegurades amb planxes d’acer, recorden a la rebel·lió de les masses. La gent ha capitulat davant la crisi.
Trípoli s’ha tornat una ciutat fantasma. A la superfície la vida continua. Hi ha gent amunt i avall, circulen cotxes, però menys que abans. Hi ha files senceres de botigues tancades. En altres negocis els venedors esperen hores que vingui un client o s’asseuen a fora perquè no hi ha corrent elèctric.
La carn, a les últimes carnisseries que queden, té una brillantor rosa, com si l’haguessin anat congelant i descongelant. Ja no queden plàtans. Davant d’una mesquita del centre hi ha el predicador del temple, que ofereix mascaretes que ningú no vol comprar. Els cartells de preus es repinten cada dia. A les cafeteries hi ha homes vells asseguts molta estona sense dir res davant un cafè sol. Ningú no crida, ja no protesta ningú. Tothom manté la calma, com si fossin figurants de la seva pròpia decadència.
No és només als pobres a qui no els van bé les coses. Entra en fallida sobretot la classe mitjana, libaneses i libanesos que fins ara portaven una vida ben semblant a la que es fa a Europa: casa, cotxe, vacances a l’estranger un cop l’any, tot plegat formava part de la seva vida. I també menjar carn, tenir aigua corrent, electricitat, hospitals que funcionaven, supermercats, bones escoles. Els estalvis s’han fos com l’últim floc de neu dels cims de l’Antilíban.
El director de relacions humanes Amer Barudi, a l’atur, i la seva esposa Maya, que es guanyava bé la vida com a professora de ioga, han marxat de Trípoli i s’han posat a fer de pagesos als camps del seu pare, fora de la ciutat. No ho fan per evadir-se, són pragmàtics: “Vam començar amb el julivert al febrer”, explica Barudi passejant per les tres hectàrees i mitja, “ara tenim albergínies, tomàquets, cogombres, mongetes, diverses classes de pebrot, romaní i menta”.
Al grup de WhatsApp dels seus 180 clients fixos s’hi anuncia la recollida diària. Seixanta ovelles, unes quantes cabres i quatre vaques proporcionen llet, amb què ells mateixos elaboren iogurt i formatge. Podrien vendre més del que produeixen. Ara quatre vigilants de nit custodien els animals: “cada cop hi ha més lladres”.
L’Associació de Dentistes de Trípoli ha animat a participar en una protesta. Yahya Hassan, metge i activista pels drets civils, arriba en un Porsche Cayenne, i els altres també passen amb BMW o Mercedes. Però que això no us enganyi, afirma Hassan. “Tenim els comptes bloquejats, no podem importar res. La massa per a empastaments s’ha encarit tant que ja ningú no es pot permetre el tractament. El salari d’un empleat només permet arreglar-se una dent, per això no ve ningú”. Els bancs només concedeixen crèdits en dòlars, “i el dòlar ara és sis vegades més car, per tant no els podem tornar de cap manera”.
Els dentistes han convidat un banquer libanès que va estudiar a Harvard perquè els expliqui la crisi. A càmera ràpida, Nicolas Chikhani ressegueix el sorgiment d’aquella bombolla que s’hauria pogut veure però que ningú no volia veure. “Amb quina justificació el banc central podia pagar un 15% d’interessos als bancs? El nostre govern no produeix res. Tècnicament, els bancs, el banc central i l’Estat estan en bancarrota, els seus deutes són més alts que els seus actius”.
Els interessos astronòmics per als estalviadors es van convertir en l’esquer que tothom volia empassar-se. Però allò va actuar com un verí per a l’economia perquè pràcticament ningú invertia, la gent s’estimava més recollir els interessos.
Entre les apagades de llum, Chikhani parla sobre el director del banc central, Riad Salamé, que com un mag feia aparèixer diners que ara ja no hi són. Però els detalls de l’intricat sistema de Salamé, elogiat com a “enginyeria financera”, són massa complicats per al públic, fins i tot per a uns metges. Al final pregunten: “I què passa amb el dòlar?”. Li pregunten quan s’acabarà la tempesta, si hi haurà un miracle. Chikhani només fa que no amb el cap: “No hi haurà res que aturi la caiguda de la lliura”.
A Beirut les converses del govern amb el Fons Monetari Internacional (FMI) s’han interromput sense haver donat resultat. Fins i tot després de setmanes de negociació, la part libanesa no ha volgut o no ha pogut ni tan sols xifrar el nivell de deute dels bancs, el banc central i el govern; les diferències de càlcul són de desenes de milers de milions.
Sobretot el president del parlament, Nabih Berri, un dels polítics més rics del Líban amb un patrimoni de suposadament 78 milions de dòlars, s’oposa a una auditoria de les finances públiques. Però sense transparència i sense reformes, ni l’FMI ni la UE, ni tan sols l’antiga potència colonial, França, no autoritzaran que es rescati aquest sistema corrupte.
A Trípoli la gent també sembla abandonada a la seva sort. Només alguns menjadors populars privats alimenten els més necessitats, que cada cop són més; però tenen dificultats per accedir al repartiment. “Repartim aliments en barris on no havíem estat mai, on mai no hi havia hagut fam”, explica Fida Hajjeh, directora de l’ONG Sanabel Nour. “Davant el nostre lloc de repartiment s’amuntega tanta gent que a vegades hem cridat l’exèrcit per frenar la multitud. Però després els oficials volien que els subornéssim. Ara hem contractat uns vigilants”.
A tot el país la policia registra una “nova forma de robatoris”, va dir un agent a l’agència de notícies AFP. “Es tracta de llet en pols per a nadons, aliments i medicaments”.
Trípoli és la ciutat natal dels dos homes més rics del país, els germans Mikati, que conjuntament posseeixen ben bé 4.500 milions de dòlars. Aquests dies no se’n sap res; ningú no sap ni tan sols si són al país.
Es van enriquir amb l’empresa de telefonia mòbil de més èxit del país. Najib, el petit, va ser primer ministre durant anys. “He parlat amb ell diverses vegades els últims mesos”, explica frustrat Mustafa Allouch, el cirurgià. “Va prometre que ajudaria, però no fa res. Tan poc com la resta de superrics. Aquest Estat senzillament no funciona, no ha funcionat mai”.
El Líban no va créixer com un país, sinó que va ser construït a pedaços per França fa un segle a partir de retalls de l’Imperi Otomà, diu Allouch. Al capdavall va ser un resultat de la pressió d’empresaris rics sobretot de Beirut: “Però no ens hem sentit mai com un tot”.
Musulmans xiïtes, sunnites, cristians maronites, armenis, grecoortodoxos, drusos, tots s’assetgen mútuament, els seus líders atien la por dels altres grups i juntament saquegen l’Estat. “Som una mena de Frankenstein amb maquillatge”.
L’esplendor del Líban, el mite de la “Suïssa de l’Orient Mitjà”, sempre ha estat fràgil. Cap ciutat ho ha viscut d’una manera tan dolorosa com Trípoli. Aquí, durant anys i fins al 2014, hi va haver trets entre els residents dels dos barris més pobres en una mena de remake de la guerra civil: els alauites de Jabal Muhsin i els sunnites de Bab al-Tabanneh.
La gent de Bab al-Tabanneh sempre havien sigut pobres, diu el botiguer Hassan Shair, però ara tothom està endeutat, cada cop més persones roben per sobreviure. Fa una setmana un home amb quatre fills es va posar a cridar al carrer, bramava, necessitava pa. Tres dies abans, algú li havia robat la bateria de la furgoneta, “una catàstrofe, no em puc permetre comprar-ne una de nova”. Només es mantenen barates les drogues, sigui pel que sigui, i el nombre de drogoaddictes augmenta.
“Ei, Ahmed!”. L’home estira un adolescent mig marejat i amb els ulls vidriosos de la vorera a la botiga, “mireu-lo: totalment drogat!”. Ahmed no diu res, mira confús durant un moment, torna a sortir mig entrebancant-se i desapareix.
A fora creix el soroll, dones que trinen, la gent tira grans d’arròs al carrer. Sembla un casament, però només es veu un home amb pantalons d’esport: ha estat alliberat de la presó abans d’hora. Pel coronavirus, perquè a més l’Estat ja no pot ocupar-se dels presos.
“Aquí ens tornarem tots bojos”, diu Shair. “O ens morirem de gana. O totes dues coses”.
Un home musculat que va en cadira de rodes circula per un carrer i gairebé tothom el saluda: “Ei, Toufic, com va?”. Durant anys Toufic Allouch ha fet de mediador entre totes dues bandes, ha fet d’intermediari a tot el país, ha intentat a petita escala superar la desconfiança sempre latent, totes les atrocitats no aclarides de la guerra civil. Ell va combatre a Trípoli, fins que el 1983 un grup de libanesos joves beguts li van disparar per ordre del Partit Baas iraquià.
Sis dels set tiradors van ser assassinats en represàlia pels seus amics, explica Allouch fredament. Però al final ell es va oposar a la violència. Es va convertir en un jugador de bàsquet en cadira de rodes d’èxit internacional i en entrenador, ha sopat amb el futbolista Zinédine Zidane i ara és a Trípoli veient com s’ensorra el seu país.
El fet que els que el van voler matar d’un tret veneressin un dictador iraquià no els ho pot retreure, afirma Allouch. Avui dia encara són pocs els libanesos que s’identifiquen amb el seu Estat: “Jo estava disposat a morir per la causa dels palestins”.
La lleialtat del seu germà Mustafa, el cirurgià, anava més aviat dirigida a la Unió Soviètica que al Líban. I avui és Hesbol·là, que és més la punta de llança dels iranians que un partit libanès. “És la mateixa arrel. Volem ser de tot, però no libanesos”.
Almenys aquest ensorrament total i aquest desinterès de l’estranger tenen una cosa bona: de moment és improbable que hi torni a haver cap guerra civil. “Qui la pagaria?”. Allouch riu: “Un kalàixnikov costa 2.000 o 3.000 dòlars”. Les guerres primer també les has de poder pagar.
Traducció d'Arnau Figueras