El periodista i escriptor Martí Gironell i Gamero (Besalú, 1971) sempre ha tingut la legítima aspiració d'arribar a públics extensos. Aquesta vocació estava latent en la seua segona novel·la, El pont dels jueus, ambientada en el segle XIV, a la seua localitat natal, en un context de convivència entre dues de les tres grans religions monoteistes del planeta.
Aquell volum tenia alguns dels ingredients més preats de la novel·la històrica, com ara la recreació de les condicions polítiques i socials d'un període concret combinada amb trames narratives per sostenir l'interès. Certament, el llibre es va convertir en un gran èxit, amb més de 100.000 exemplars venuts. “Martí és el nostre Ken Follett”, assegurava l'editora, Glòria Gasch apel·lant a l'èxit de la proposta i les concomitàncies amb l'obra del gal·lès.
D'aleshores ençà, Gironell ha anat publicant unes altres històries, normalment ben rebudes pel públic, com ara la precedent, La força d'un destí (2018), premi Ramon Llull, 30.000 exemplars despatxats -una xifra imponent si la inserim en el context- i traduccions a l'anglès o el castellà. Malgrat tot, el final d'El pont dels jueus, amb una reconstrucció pendent, es prestava a perllongar el relat. Des del 2008, Gironell ha anat cuinant “a foc lent” la nova història, esperonat també pel desig dels lectors. “El llibre m'ha acompanyat tots aquests anys en molts clubs de lectura i sempre hi havia persones que em deien si no faria una segona part o una continuació”, confessava l'autor en una trobada amb periodistes.
Tretze anys després d'anades i tornades, de documentació exhaustiva -Gironell té el gest poc usual en narrativa de ficció d'incloure-hi la bibliografia emprada-, aquest 26 d'agost veu la llum Paraula de jueu, el “fil a l'agulla” d'una història que continuara descansant “en la imatge d’un pont que es va construint, que es va refent pedra a pedra, físicament, però que, al mateix temps, és un pont que s’alça metafòricament entre dues cultures, dues religions, que són dues maneres d’entendre el món importants al nostre país. I reflectir els problemes que comporta aquesta empresa”, explica l'autor en la nota final.
El llibre arrenca quan les comunitats jueva i cristiana de Besalú decideixen, l'any 1337, reconstruir el pont sobre el Fluvià que una riuada havia destrossat el 1315. Una obra alçada per Prim Llombard tres segles abans la reconstrucció de la qual s'encarrega al mestre d'obres Pere Baró.
“Si ens agrada la novel·la històrica és perquè volem saber què passava quan nosaltres no hi érem”, explicava Gironell per justificar aquesta nova immersió en un aquell ambient de convivència entre religions no exempta de problemes i conflictes. Divergències que es podien superar “amb amor i respecte”, deia Gironell com a explicació del pes protagonista de dos personatges ficticis però amb base històrica, un jove jueu descendent del constructor del pont de Besalú, Kim, i una minyona cristiana al servei de jueus, Ester. Un dels fils narratius importants, de fet, és l'amor que sorgeix entre la jove parella en un context difícil.
Al costat dels amants ficticis trobem uns altres personatges que sí corresponen amb figures històriques que existiren, com ara el metge i expert en el Talmud Nissim Beb Rovèn El Girondí, una manera de guanyar versemblança i seguir un cert propòsit didàctic i explicatiu propi del gènere.
Paraula de jueu és, de fet, una novel·la històrica que compleix els requisits genèrics amb generositat amb els detalls, sobre la qual es bressola una història d'amor, però també és un thriller que arrenca amb la descoberta d'una criatura morta als voltants d'una sinagoga, detonant d'un enfrontament entre comunitats. I fins i tot inclou elements màgics i esotèrics a través, entre altres, de la introducció del fascinant Llibre de la creació, les paraules del qual contenen el poder de la religió hebrea. Un llibre que, amb els rituals escaients, es deia que podia donar vida als gòlem, personatges centrals de la mitologia hebrea.
Comptat i debatut, el poder de les paraules és un dels eixos filosòfics de la proposta, un homenatge al poder que contenen. I un homenatge al teòleg i monjo de Montserrat Lluís Duch, qui sostenia que per entendre Déu calia primer entendre l'home, un requisit que igualava cristians i jueus.
Un conjunt d'elements diversos que Gironell empra per potenciar l'atractiu del llibre. “Mirem d'arribar a quanta més gent millor. I quants més ingredients, tots sortim guanyant”, assegurava abans de reivindicar el trencament de fronteres entre gèneres”. I deixant clar que cal llegir Paraula de jueu com una ficció elaborada a partir “d'una base documental”.
Altrament, plantejar-se si aquest llibre és la segona part d'una futura trilogia podria semblar prematur, però no un disbarat. “Aquesta vegada està tot molt ben tancar. Ara mateix, no veig una tercera part, però no pots dir mai que no hi haurà. Potser algun dia, en un club de lectura, algú fa una lectura o una interpretació que tu no has fet. I llavors sorgeix la idea”, apuntava Gironell.
El temps i els lectors tindran la paraula. De moment, el que hi ha sobre la taula és aquesta Paraula de jueu.