L’aldea remota afgana de Badikhel, ubicada a la província de Khost, a prop de la frontera amb Pakistan, està molt lluny de la capital, Kabul. No és un lloc acostumat a rebre visitants.
En canvi, és la llar d’unes 250 famílies, i la d’Habib ur-Rahman es troba entre elles. Té poc més de 50 anys i va ser pilot de l’exèrcit afgà fins que va començar a patir problemes cardíacs. Va tornar al seu poble natal amb la família, on ell, des de l’any passat, ha estat dirigint una petita escola per a xiquetes.
A més, l’ensenyament el realitza de forma voluntària. I l’aula està al saló de sa casa, on rep unes trenta estudiants cada dia. Cada nit, arracona taules i cadires a les parets i col·loca els matalassos perquè la seua família puga dormir.
Es tracta d’una iniciativa en un país en què els talibans radicals han oprimit, sistemàticament, les dones; on han tancat les escoles de xiquetes i on van prohibir que les dones, joves i grans, reberen qualsevol tipus d’educació o desenvolupar qualsevol tipus de treball. Però avui, fins i tot, els talibans més actius de la zona envien les seues filles, germanes i nebodes a l’escola d’ur-Rahman. El professor també ha aconseguit convèncer altres aldeans inicialment escèptics.
A l’escola d’ur-Rahman, les xiquetes aprenen comptabilitat, història, geografia, estudis islàmics i la seua llengua materna, el pashto, des del matí fins les oracions del migdia. Habib ur-Rahman és un mestre tranquil i callat, però valora la disciplina. Les estudiants són animades i estan compromeses. Moltes d’elles gaudeixen dels bons debats.
Quan acaben les oracions del migdia, hi ha un descans de dues hores fins el dinar. És quan tot es deté en Khost.
Oficialment, el Govern afgà està al càrrec del districte, però tal com passa en la major part de les àrees rurals d’Afganistan, l’autoritat dels talibans és evident. Durant el règim talibà, una escola de xiquetes hauria sigut inconcebible, i encara menys dirigida per un home. Però en els últims vint anys, les aldees també han canviat.
Ur-Rahman diu que els extremistes de les aldees no tenen problemes amb la seua escola. “Les seues familiars hi assisteixen mentre ells lluiten. Els combatents talibans ja no viuen en la nostra aldea, però han animat les dones a anar a l’escola. La seua educació és molt important per a ells”, diu.
Líders poc convincents
Quan els talibans van arribar al poder als anys noranta, van posar en pràctica els seus valors patriarcals extremistes. A les dones no se les permetia assistir a escoles o universitats, només eren autoritzades per eixir al carrer, sempre i quan estigueren acompanyades per un familiar proper.
Avui, el lideratge talibà s’ha afeblit. “No volem prohibir l’educació de les xiquetes i de les dones, ni tampoc impedir que treballen. En canvi, tenim uns principis islàmics que són importants per a nosaltres. No vivim en Occident”, va dir Sher Mohammad Abbas Stanikzai, cap dels talibans.
L’escola de xiquetes de l’aldea de Badikhel mostra com de paradoxal pot arribar a ser la situació en aquesta zona. Mentre les xiquetes són enviades a l’escola pels seus familiars masculins, altres combatents talibans han amenaçat Habib ur-Rahman.
Els observadors i experts de la regió no estan particularment sorpresos pel comportament contradictori dels talibans. Segons l’etnògraf polític Orzala Nemat, que dirigeix la Unitat d’Investigació i Avaluació d’Afganistan a Kabul, els extremistes exhibien un comportament similar a finals dels noranta. “Els talibans mai no han pogut convèncer els seus propis homes de les decisions que no són essencialment islàmiques, com ara el tancament de les escoles de xiquetes”, explica. També hi ha el fet que l’actual lideratge polític dels extremistes resideix en l’emirat del Golf de Qatar, qui possiblement envia les seues pròpies filles a escoles i universitats que disposen d’aire condicionat.
Khost ara no només té escoles, sinó també una universitat, on els dos fills d’Habib ur-Rahman s’han inscrit. “Un està estudiant per convertir-se en metge, i l’altre en enginyer. I me’n fa sentir molt orgullós”, diu ur-Rahman. Els seus fills sovint compren llibres nous de text a la ciutat per a l’escola de son pare, o el substitueixen com a mestre.
La universitat és, alhora, el lloc en què els alumnes d’ur-Rahman esperen acabar anant-hi “Un dia vull anar a la universitat i vull ser metge o mestre i servir a la meua gent”, diu Latifa, germana d’un combatent talibà. Per fer-ho, en canvi, haurà de completar els seus estudis a la ciutat. Les lliçons de Habib ur-Rahman només arriben al sisè grau.
Habib ur-Rahman rep molt poc de suport per a desenvolupar el seu treball com cal. Les poques eines que té en el seu saló que fa servir com a aula van ser comprades gràcies a les donacions dels aldeans. La manca d’educació en les aldees afganes, al capdavall, no és només el resultat de l’acció dels talibans i de les seues creences radicals. “Em pregunte si el Govern sap que tinc una escola en casa. Molta gent parla de les escoles i de les universitats en la capital. Però què passa amb les aldees?”.
Escoles fantasma
Entre el 2002 i el 2015, només el Govern dels Estats Units va invertir vora 1.000 milions de dòlars en el sistema educatiu de l’Afganistan, amb l’esperança de construir centenars d’escoles noves i d’omplir les aules d’estudiants. Però en canvi, bona part dels diners van anar a parar a les butxaques dels combatents de guerra i dels polítics corruptes. De fet, moltes escoles van restar completament buides, fins i tot quan els diners continuaven arribant per posar-les en marxa.
Una investigació realitzada pel periodista nord-americà Azmat Khan va revelar que el 2015, almenys 1.100 escoles van ser obertes per part del Ministeri d’Educació de l’Afganistan. Però les classes només s’impartien en uns pocs centres. Les altres eren les “escoles fantasma”, tal com les denominen els crítics, i existeixen només sobre el paper per rebre els diners de les ajudes, escrivia Khan. En molts casos, la xifra d’alumnes femenines que hi assistien es va exagerar, deliberadament, per garantir l’arribada de diners des d’Occident.
“La nostra escola és real, però a ningú sembla importar-li. L’ajuda occidental mai no ha arribat a aquest racó de l’Afganistan”, diu ur-Rahman. I ell sap que és poc probable que això canvie en un futur pròxim.
Des que els Estats Units van arribar a un acord de retirada de tropes amb els talibans al febrer, ha quedat clar que el grup combatent tornarà tard o prompte, i guanyarà una part del poder en Kabul, d’una manera o altra.
Molts afgans, especialment els qui viuen en zones urbanes com la de Kabul, temen una tornada enrere i patir, altra vegada, noves prohibicions perquè les dones no reben educació, malgrat que el Govern del president afgà Ashraf Ghani, així com els diplomàtics nord-americans, han deixat clar que no permetran que això passe.
“Anar a l’escola sempre ha sigut difícil per a les dones afganes. Però ara soc optimista, confie que les coses aniran canviant. Estic feliç de poder anar a l’escola i aprendre molt allà”, diu Mahbuba, una de les estudiants d’Habib ur-Rahman.
En un principi, alguns dels membres de la seua família es van oposar a que ella assistira a l’escola. Ara, però, Mahbuba gaudeix del suport de tothom. “Fins i tot, els meus parents animen altres famílies a enviar les seues filles a l’escola”, explica. “Això hauria de ser un fet. Som una part important de la societat del país”.