Fa dos anys, una reina va nomenar un nou príncep. La cantant Beyoncé havia d’aparèixer en la portada de la revista americana Vogue. Quan li van proposar Tyler Mitchell, un jove de 23 anys, com a fotògraf, va accedir de seguida. Si bé és cert que els seus treballs ja posseïen la seua típica lleugeresa màgica, no era famós arreu del món. En la portada, Beyoncé portava una opulenta corona de flors i un vestit blanc de Gucci. Una reina que descansa però que observa el seu regne amb una seriositat deguda.
Avui, Mitchell ja no és només el primer negre que va fer la foto per a una portada de la revista americana Vogue en els 126 anys d’història, sinó que també és un dels fotògrafs de moda i artistes més sol·licitats de la seua generació. Com que aconsegueix unir les reivindicacions sociopolítiques i l’adequació per a les masses, funciona tant per a la publicitat com per al mercat artístic.
La seua protectora, Beyoncé, va marcar la cultura pop mundial durant les últimes dècades i també s’ha convertit en una de les veus internacionals més importants contra el racisme i el masclisme. Mitchell pertany a la propera generació d'artistes: és dels que absorbeixen i modifiquen el món de la imatge i els moviments d’Internet, que coneix el poder d’una publicació viral d’Instagram i que vol arribar a la major quantitat de persones possible. Com a fotògraf de moda porta dins seu les contradiccions d’una generació que sovint és hostil al consum i a la política, però que consumeix en excés. No obstant això, també és un lluitador enfadat, a qui la victòria electoral de Donald Trump en 2016 va marcar, i que vol fer alguna cosa per oposar la resposta reaccionària als Estats Units. Pel que fa a la seua feina, diu que vol representar una «utopia negra».
És possible que Mitchell siga la propera gran estrella, en qui facen confluir els grans canvis socials i culturals. Quatre setmanes després de l’assassinat del ciutadà negre George Floyd per part d’un policia blanc, el jove de 25 anys, que parla amb una gran solemnitat, pensava «quines imatges són adequades en una Amèrica on la policia continua assassinant brutalment els negres».
La seua estètica té poc a veure amb el típic art de protesta. En una videoentrevista, Mitchell respon des del seu apartament a Brooklyn, Nova York. Darrere d’ell, inclinada a la paret, es veu una de les seues fotografies: la vista de l’esquena d’una dona negra, sobre la qual hi ha sorra blanca, quasi en forma de cor. Escrit gairebé sembla cursi. Malgrat ser tan cridaner, el llenguatge visual de Mitchell és, en realitat, complex. Potser és encertat descriure’l com una natura escenificada. Sempre diu que en realitat res no és tan senzill o evident com fa veure; en tot cas, no per als negres.
Les seues fotos, tant en la publicitat com en l’art, sovint mostren homes i dones a l’aire lliure, ja que Mitchell prefereix la llum natural. Gairebé tots els models dels seus anuncis i de les seues sèries de fotos tenen un color fosc de pell. Estan en un parc, fan gambades, salten per la gespa, s’hi estiren. De vegades, Mitchell desplega grans teles com a fons. En el pròleg del llibre sobre els seus treballs, que es publicarà al juliol, Mitchell escriu que li encanta la fotografia perquè «permet somiar i fa que aquest somni siga molt real». Va voler respondre d’alguna manera a les imatges d’una Amèrica blanca, d’una joventut blanca i de la seua diversió, va intentar «compensar un dèficit». Mitchell sempre parla de ser negre, dels «black folks», la gent negra. El tema de la seua vida és la identitat negra en una Amèrica que encara es considera majoritàriament blanca. Mitchell situa el seu món en oposició a això. Tanmateix, és clar que darrere de les seues imatges també hi ha una reivindicació per la igualtat, per una vida que es tracte de les persones i no de colors de pell.
En els anys vuitanta, el fotògraf italià Oliviero Toscani va retratar gent d’orígens diversos per a la multinacional de roba Benetton: va mostrar clergues que es besaven, reclusos condemnats a mort en presons nord-americanes, malalts de sida en el llit de mort. Amb aquest tipus de publicitat, Toscani va provocar discussions controvertides. En canvi, Mitchell fa polític allò personal i allò polític, altament estètic.
En l’entrevista riu quan diu que fins fa uns anys no ha tingut molt a veure amb la moda. Això és, evidentment, coqueteria: Mitchell és un home que, per fer-se conèixer públicament, ha contractat una agència internacional de relacions públiques.
És cert que encara avui la roba de les seues fotografies de moda gairebé és quelcom secundari. La roba i els complements ja no es veuen com a símbols d’estatus que s’han de tenir urgentment, sinó com a portadors d’un missatge social. El món de la moda està entusiasmat amb l’estètica dels seus mons fotogràfic i cinematogràfic, en els quals veu la seua salvació, ja que la bellesa que proporciona té aquella rellevància que se li nega a aquest sector, però sense la qual avui dia ja no es pot fer cap negoci: la diversitat està de moda a la vegada que ha de ser consumible. Mitchell concilia aquesta contradicció entre mercat i profunditat. Potser tots se’n beneficien. Uns volen una imatge, uns altres fan servir la fotografia de moda per portar les seues reivindicacions polítiques al món. Es nota que és quelcom seriós per a ell perquè dubta de la seua feina. Pel que fa al seu propi llenguatge visual empàtic, que l’ha fet una estrella i que li va portar encàrrecs de Marc Jacobs o Comme des Garçons, Mitchell diu: «Vull desempallegar-me’n». Pensa en com pot ser la seua estètica en el futur, com pot representar adequadament el món després de la mort de George Floyd. «Representació» és una paraula que fa servir diverses vegades durant la conversa. Les minories acostumen a romandre invisibles en les opinions de la majoria. Li agradaria contribuir a fer-les visibles.
Tanmateix, la seua vertiginosa trajectòria sembla la prova del somni americà, en què tots i totes poden arribar al cim, independentment del color de pell. O és al contrari: encara és l’excepció i per això tots el miren?
Mitchell es va criar al sud dels Estats Units, a Marietta, un suburbi d’Atlanta. Fill únic protegit. Normal, en realitat; però com de normal hauria de sentir-se un xiquet negre als Estats Units? La majoria de la gent del seu barri de classe mitjana era conservadora: «Van ser els primers en dir: ei, jo no odie els negres ni cap minoria». No obstant això, al mateix temps, feien onejar la bandera confederada a les seues cases i retien homenatge als històrics estats del sud, on l’esclavitud era habitual. En unes eleccions simulades a la seua escola semblava impossible que en aquell moment la majoria dels alumnes votaren Barack Obama. Això va ser en 2008; Mitchell tenia 13 anys.
Mitchell va contraposar el sentiment de comunitat dels patinadors a aquestes limitacions dels suburbis i va trobar la llibertat als mons visuals d’Internet. El va captivar especialment Tumblr, la plataforma d’imatges i de vídeos, fundada en 2007 i avui dia gairebé ja oblidada en el ràpid ascens i descens de les xarxes socials. El seu propi «desvetllament artístic», com ell l’anomena, es va veure identificat, posteriorment, amb una pel·lícula: en 2016 es va estrenar Moonlight, que tracta d’un jove negre gai. La pel·lícula va guanyar un Oscar i va ser elogiada com a relat d’una recerca d’identitat. Durant la seua joventut, Mitchell va descobrir fotògrafs que documentaven les cultures juvenils. Gent com l’americà Ryan McGinley, que es va fer famós molt jove perquè fotografiava la seua colla. Les seues fotos mostren gent que estimava la llibertat. Però tots eren blancs.
Mitchell volia crear imatges semblants però a la vegada completament diferents. Es va traslladar a Nova York i va estudiar cinema i fotografia. Ja en el primer semestre va gravar un videoclip per al raper Kevin Abstract. No representa la clàssica posada en escena de pantalons caiguts del gènere, sinó una variació intel·lectual, més aviat de la tradició d’artistes com Kendrick Lamar o Childish Gambino: en la cançó rapejava sobre l’abús de les drogues i de ser un foraster. La càmera de Mitchell anava molt a prop del jove músic, intercal·lava tweets al vídeo, se submergia en pantalles. Al final, l’espectador veu Kevin Abstract assegut en un carrusel per a xiquets.
Mitchell va trobar el seu camí en la fotografia de moda a través d’una mescla enginyosa d’auto-comercialització i d’atzar: el vídeo amb Kevin Abstract va aconseguir-li seguidors, com quan el van seguir a Instagram Naomi Campbell i Solange Knowles, que representa un R&B més exigent però també més elegant que la seua germana gran, Beyoncé. De sobte, tot el món va posar els ulls en ell, músics, redactors, galeristes, marques de moda. Ara diu: «Durant molt de temps, no es volien afroamericans en aquest món de marques de luxe i de passarel·les» i per això, aquest no era el seu «territori».
Segurament està bé que ara ell en forme part. Com que el món de la moda és tan antiquat, gairebé s’està enfonsant. L’editorial Condé Nast, que publica Vogue, també és criticada: les seues revistes lluents mostren un món majoritàriament blanc.
Dels 126 anys que va necessitar la publicació americana perquè es prenguera en consideració un fotògraf negre per a la portada, només 30 anys corresponen a la redactora cap Anna Wintour, de setanta anys, a qui se la reconeix com l’eterna llegenda del món de la moda. Fa poc es va disculpar al seu personal per mitjà d’una carta: la seua revista no havia donat l’espai suficient als redactors, autors, fotògrafs, dissenyadors i altres creatius negres. També s’havien publicat fotos i històries «que eren ofensives o intolerants». Wintour va assumir «tota la responsabilitat», però no va voler retirar-se.
Fins i tot en la indústria de l’art predomina, com sempre, un desequilibri. Els homes tenen més èxit que les dones; els artistes occidentals, més que els que no ho són; així, el color de la pell també compta. Per primera vegada, una artista negra s’encarregarà d’un pavelló a la Biennal de Venècia en 2021 per al Regne Unit: la britànica Sonia Boyce ja feia temps que s’ho havia guanyat. Al mateix temps, hi ha persones que han aplanat el camí per a Mitchell: curadors com Okwui Enwezor, que va faltar fa un any, van obrir-se a l’art més enllà del món occidental, tradicionalment blanc. O com l’artista britànic Steve McQueen, qui va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula en 2014 amb 12 anys d’esclavitud. En aquell moment, era clar que l’art i el cinema negre estaven guanyant influència.
I ara Mitchell. Només uns pocs aconsegueixen un estatus com el seu, tot i que no és l’únic. El curador i crític d’art de Nova York, Antwaun Sargent, diu que hi ha tota una generació que té aquesta mirada sincera, aquesta profunditat. Per a ell això és l’avantguarda nova, decisiva i sobretot negra, sobre la qual va escriure un llibre en 2019. Tots ells han experimentat en poc de temps que la història es repeteix massa a sovint. Tan sovint que el seu procés artístic sembla urgent a la vegada que indefens, i al qual a penes es pot seguir el ritme. El retrat que va fer Mitchell d’una «família americana» sí bé és cert que sembla, a primer cop d’ull, una fotografia instantània, en realitat està perfectament compost: una parella que subjecta uns nadons bessons en braços, plantada en la foscor davant d’una bandera desfilada a Howard Beach, Queens, on un jove afroamericà va ser assassinat en els anys vuitanta. Tenia 23 anys. Més o menys la mateixa edat que Mitchell quan va fer aquesta fotografia.
En realitat, no es veu a ell mateix com un activista en el sentit tradicional, afirma. Tanmateix, vol seguir parlant amb les seues fotos i vídeos, que hauran de canviar perquè ara viu en un «món post-George Floyd». «M’estic preparant per crear imatges que encara no s’han fet mai».
Què és el que li dóna esperança ara? «No massa coses, sincerament». Després, però, afegeix: el seu art, la sensació de formar part d’una comunitat creativa.
Li agradaria obrir un nou capítol juntament amb tots ells. O amb quasi tots. El 29 de maig, quatre dies després de la mort de George Floyd, Mitchell va dir a Instagram que estava prenent nota de quins amics blancs en la «indústria» callaven en aquell moment.
Traducció de Marina Cortès