Com ha passat el confinament?
-Bé, a la xocolateria de Can Roca. Hi he estat confinat. Van muntar una xocolateria allà Girona. [Bromeja]
-Hi ha anat puntualment?
-He estat allà, amagat. Al celler de Can Roca. [Riu mentre manté la broma]
-Hi ha hagut persones per a qui el confinament ha estat un bon moment creatiu i per a d'altres que no. Per a vostè com ha estat?
-Per mi, perfecte. Més aviat mai tinc temps per acabar tot el que tinc. Ha estat perfecte. He estat en el meu hàbitat.
-En què ha estat treballant?
-En el que faig jo, cançons, guions, espectacles. He fet un documental sobre la Pandilla Voladora i un documental sobre perquè els poetes reciten tan malament les seves pròpies poesies, he fet una cançó molt llarga i un espectacle infantil. I mil coses més que ara no recordo.
-Per què un documental sobre la Pandilla Voladora ara?
-Tenia tot el material i buscava un moment per fer-ho i mai el trobava.
-I com enfoca el documental dels poetes? Té una tesi atrevida...
-Bé, sí. Ho encaro amb l'Auronplay. Li he dedicat el treball a ell. Bàsicament són els youtubers que s'enfaden amb els poetes perquè reciten poesia i els roben la feina de parlar amb la gent, que és feina dels youtubers. La feina dels poetes és escriure llibres, no recitar-los. Això crea un conflicte internacional i s'acaba el món.
-És ficció doncs?
-Podria ser veritat. Un dia podria ser que la gent s'emprenyés i digués que prou, que els poetes no han de seguir recitant les seves poesies. Podria ser que els poetes diguessin "a la merda, jo no deixo de llegir les meves poesies".
-Algú els ha de recitar els poemes, però...
-Podria ser, jo plantejo un conflicte. A la humanitat hi ha molts conflictes. Passen coses tan rares...
-Al llibre torna a posar Espanya al títol i se la torna a carregar. Ja és la segona vegada que ho fa. Per què?
-Per res en especial. És una trilogia, això. Sempre he volgut fer una trilogia. Mai no penso en els títols. Per l'altra novel·la em van dir que busqués un títol vistós i una portada vistosa. Així que els vaig dir de posar una bandera espanyola estelada i que es tituli Espanya de merda. I com que aquest llibre tracta d'una guerra a Espanya, vaig dir "no t’emboliquis".
-Hi ha cap problema amb Espanya per part seva?
-Cap. Si és la protagonista de les meves novel·les!
-Però hi acaba prou mal parada...
-Bé, però no... els dolents són els americans.
-Espanya rep...
-Ah, bé... En aquesta novel·la hi ha els bons i els dolents i després els dolents són els bons. Després estem nosaltres, que som els cafres.
-Per què ha decidit fer un llibre que parteix de fets reals de l'octubre català?
-Jo tenia la idea que els americans envaïen Espanya ja fa temps. Hauria pogut posar que els portuguesos envaïen Olivenza, però ho tenia a davant dels nassos. M'ho van posar en safata.
-Què vol explicar en aquest llibre?
-És una paròdia del que hem vist sempre amb tanta normalitat en pel·lícules i llibres americans, on els americans van pel món matant gent. Pensar el fet de què passaria si, en comptes de matar moros, matessin un tio de Saragossa o baixessin uns marines a matar a tothom i a dir-nos que som uns fills de puta i una terra de l'infern. És una cosa que ja estava escrita, l'he llegit mil vegades. Vaig decidir aplicar-la a Espanya per veure quina sensació donaria si, de sobte, en comptes de ser amic de Netflix, fossis enemic. Si veiessis que Bob Dylan comença a cantar per la llibertat d'Espanya. Com deu ser la vida essent enemic dels Estats Units?
-Com viuria que, en el context del seu llibre, Bob Dylan comencés a cantar cançons per la llibertat d'Espanya?
-Ni bé ni malament, poques vegades escolto al Bob Dylan.
-És un llibre pacifista?
Sí. Suposo que tothom que fa una novel·la bèl·lica en el fons és pacifista.
-Escriu una novel·la intentant explicar com de bèstia és la guerra perquè no torni a passar més. Hi creu en els exèrcits, en el fet que siguin necessaris?
-Jo no. Jo il·legalitzaria les armes. És més, quan un home mata algú amb una pistola, el primer responsable de la mort és el fabricant de la pistola i de la bala. Haurien d'anar a la presó.
-Al llibre fa servir molt el tòpic i estereotip com a recurs. Què li aporta?
-Res, m'agrada ridiculitzar-ho. És més fàcil exterminar estereotips tan protegits, que són patrimoni de la humanitat.
-No li fa por que acabin essent estigmatitzats aquests tòpics?
-No hi he pensat en aquesta qüestió
-Ha fet parts del llibre que són obertament grotesques o molt violentes. Per què?
-És el que veiem a les pel·lícules americanes. És com ells tenen la visió del món. La que jo rebo. Cinc homes totalment cecs matant gent al Vietnam i aquí tothom dient "hòstia, quina pel·lícula més bona Apocalipsi Now!". Què passaria si els vietnamites aquests fossin els seus pares? O quan veig una pel·lícula del Tarantino o qualsevol americà passejant per Europa o per Àsia o per Àfrica i com de superiors se senten... parles de terres infernals de gent roina i inculta. Va ser senzillament això. Ja estava escrit.
-Potser li dona una volta fins a l'absurd.
-No ho sé. Potser em sento còmode jo escrivint. Fins que em deixo de divertir.
-Té una part de voluntat de venjança el llibre?
-He de reconèixer que si jo dic "els periodistes són uns putos voceros de l'Estat i se'ls hauria d'esborrar de la pantalla" s'enfadarien molt amb mi. En canvi, si un soldat americà et diu "puto vocero de l'Estat de merda, em posaré el teu diari al cul", ja és el que diuen. M'ha encantat descobrir que un americà pot agafar el president d'Espanya, dir-li que és un fill de la gran puta i fer-li fer un cunnilingus i que no li passi res.
-Ha fet servir els americans per dir el què vostè no pot dir?
-No, però reconec que m'hi he recreat. És divertit l'exercici.
-Dins d'aquest recrear-s'hi, hi ha moments en què critica polítics, que malgrat no dir-ne el nom són perfectament identificables, en els que els falta obertament al respecte...
-Sí, i què?
-Li fa por que se li enfadin?
-Normalment s'enfada la gent que ja no es llegeix el llibre. Són públic que ja no tenia.
-Al llibre també apareix la família reial, que aquests dies ha estat molt a l'ordre del dia. Ho ha anat seguint?
-Sé que intenten jutjar-los, però no poden. Jo crec que si han arribat fins aquí i han aguantat tres-cents anys, aguantaran encara més. N'han fet de molt més grosses i allà estan.
-Al llarg de la seva trajectòria s'ha guanyat una fama de "troll" a l'hora de fer entrevistes. S'hi sent identificat? És buscat?
-Quan parlo amb la gent hi parlo fent llibres i cançons a l'escenari i trobo bastant bé el que dic. Me'n puc fer responsable. El que dic a les entrevistes moltes vegades queda molt desdibuixat. Ja m'he adonat que no ho puc controlar. Una frase ximple pot créixer molt. És una mica com les cançons. No saps com una cançó té un recorregut en aquell moment i aquell lloc i una altra no.
-És una manera d'escapar de l'obligació de fer entrevistes?
-No, jo sempre dic que no em faig responsable del que dic a les entrevistes. Si jo m'hagués de guanyar la vida amb les gravacions que estàs fent aquí, no ho faria. Quan tu ho escriguis, ho has escrit tu. Em sembla bé. Escriguis el que escriguis, jo rarament m'hi sento identificat. Sempre penso que no m'he explicat bé, cosa que a l'escenari poques vegades em passa.
-S'ha plantejat mai deixar de fer entrevistes?
-Hi ha moltes èpoques que no n'he fet. En fem les justes. No ho sé. És una cosa que va lligada al que jo faig. Avui toca entrevista? D'acord.