El 1898 Espanya va perdre les seves darrere possessions colonials a Amèrica i Àsia. El cop per a l’orgull espanyol, molt imbuït del sentiment de superioritat típic de l'imperialisme, fou enorme. Per això, al Madrid de principis del segle XX es necessitava desesperadament mantenir vives les glòries passades – si per tal es considera, com és el cas, la colonització d’altres territoris i la subjugació d’altres cultures – encara que fos a través del control de les escasses possessions africanes que tenia Espanya i que es convertiren, a pesar del seu discutible valor, en qüestió d’Estat.
Guerra del Rif. El 1912 França cedí a Espanya una franja del nord del Marroc, creant-s'hi el que serà conegut com el Protectorat espanyol a la zona. Es tractava d’uns 20.000 km quadrats, un 5% del total del territori marroquí, que incloïa la regió muntanyosa del Rif. El nom de «potència protectora» que es donava el colonitzador no pot amagar el fet que es tractava d’una invasió. A pesar que es deixaven vigents algunes institucions locals en realitat no gaudien de cap poder. Marroc tenia un sultà que en teoria el governava però de fet feia el que li deien els francesos. I a la zona espanyola el delegat del sultà feia el mateix respecte dels seus «protectors».
L’ocupació espanyola de la zona no fou tranquil.la. Des del principi es trobà amb resistència armada al Rif, però no era, encara, una guerra oberta. Les hostilitat, però, s’anaren incrementant i estenent a partir de 1919 i 1920, des del moment que les tribus del Rif central s’aixecaren contra les forces colonials espanyoles, comandades per Muhammad Ibn Abd al-Karim al Khattabi, més conegut per Abd el-Krim.
El juny de 1921 va ser atacada una posició espanyola al puig Abarran. Fou un desastre per als colonitzadors. Tots els soldats presents foren aniquilats pels atacants. Al cap d’uns dies les tribus rebels atacaren un altre campament, situat al puig Igueriben, una batalla que tingué com a conseqüències que només salvaren la vida 11 de les 350 tropes espanyoles presents. Les dues posicions estaven molt a prop d’Annual, on s’hi concentrava el gruix de l’exèrcit espanyol expedicionari. La perdua d'aquelles dues posicions era una bufetada a l’orgull colonitzador i un clar advertiment que els rifenys tenien una alta capacitat d'atac, tot i no tenir armament pesant. Però així i tot els caps militars espanyols in situ no pensaren que la seva posició perillés. Una nova mostra d'incompetència, possiblement derivada d’una falsa sensació de superioritat davant de les tribuns comandades per Adb el-Krim. Fou una greu errada.
Els rifenys atacaren Annual amb tanta intensitat que les defenses s'ensorraren del tot la matinada del 22 de juliol de 1921. Els caps militars espanyols novament demostraren la seva incapacitat en ordenar la retirada sense garantir l'ordre, de tal manera que va ser una desbandada, en total desordre. Els 3.000 rifenys perseguiren als 13.000 soldats espanyols i els exterminaren al llarg del camí cap a Melilla. En aquesta massacre va desaparèixer, mai no es trobà el seu cadàver, el general de divisió Manuel Fernández Silvestre, comandant general de Melilla i, per tant, cap militar espanyol a la zona. Molts supervivents es refugiaren al quarter del mont Arruit, on encara hi resistiren dues setmanes més, encerclats per les tropes del Rif, sense gairebé provisions, ni ajuda, ja que l'escassesa i desorganització de la rereguarda havia estat total, un desastre sense pal·liatius. Finalment es rendiren però els assetjadors no acceptaren les condicions que pretenien imposar els espanyols i tingué lloc un nou enfrontament, de resultes del qual moriren gairebé bé tots els soldats colonials.Mentrestant, Melilla va restar sense protecció, a mercè dels rebels, fet que obligà a demanar ajut directament a Madrid.
La guerra del Rif havia de ser la reivindicació militarista espanyola després del desastre de 1898. Res més lluny del que realment va ser. La premsa de Madrid identificà el "desastre d'Annual" com la continuitat de la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines, vint-i -tres anys abans. El diputat del PSOE Indalecio Prieto va retratar amb precisió quirúrgica els fets: «ens trobem en el període més greu de la decadència espanyola. La campanya d'Àfrica és un fracàs total, absolut, sense atenuants, de l'exèrcit espanyol».
Els rebels rifenys crearen la República del Rif aquell 1921 com a ens polític independent -de fet – davant la impotència del Govern de Madrid, que era incapaç de guanyar cap batalla in situ, de fet durant els tres anys següent les nombroses topades armades se resolgueren totes amb derrotes espanyoles. Però els francesos s’alarmaren per la incapacitat militar espanyola, pensant que els podria afectar en els territoris marroquins que controlaven, així que París ordenà la intervenció el 1924 – amb l’excusa d’un atac rifeny a una columna seva – i, així, es capgirà el curs dels esdeveniments. Els rebels no pogueren fer front al foc combinat de francesos i espanyols –que usaren fins i tot armes químiques contra la població civil rifenya–i acabaren per no tenir més remei que rendir-se, el 1926. Abd el-Krim es lliurà als francesos que el deportaren a l’illa de Reunió – a l’oceà índic, de sobirania francesa -, d’on es va fugar al cap de vint anys i s’exilià a Egipte, on morí el 1963.