La cuina, arreu del món, ens ofereix coses ben curioses. Per exemple el que escriu Colette Guillermard a Les mots de la cuisine et de la table, un repertori francès dels mots de la taula. Les noies de l’Escola Primària Superior de Bléneau, al Yonne, es dedicaven cap a 1910 a una curiosa ocupació: al llarg de la jornada, fabricaven grénouillat. Per fer-ho, embolicaven xocolata trencada a petits trossos i nous amb paper de plata, i s’hi asseien al damunt. Amb la suau escalfor del cos, la xocolata es fonia, les nous s’hi incorporaven, amb els resultats d’una llaminadura molt apreciada. Però calia no deixar de “covar” en cap moment el granotat. Així, quan una alumna havia de sortir a la pissarra mentre estava ocupada fent grenouillat, el passava ràpidament a una companya que prenia el relleu. El nom de grenouillat vé segurament de l’aparença una mica granelluda que tenia la barreja, suggerint una pell de batraci. I si fem una mirada a l’escatologia, els catalans, per Nadal, no solament tenim la figura del caganer, sinó que tenim un tió o tronc que no solament “caga” regals diversos, sinó autèntiques tifes (per l’aparença) això sí, fetes amb figues, sucre, etc.
En un dels episodis de les teresines, de La Cubana -a parer meu, poques vegades s’ ha res res millor per a la televisió!- ells i els seus veïns es dediquen a envasar aquests repugnants però inofensius cagallons. I en algunes cultures, el cagarro forma també part de la pastisseria: a Cuba, una pasta de coco ratllat és un mojón de blanco (mojón de negro si té sucre cremat al damunt). Mojón vol dir el que vol dir.
A França, una crotte –tifa,cagarada, cagarro, cagalló- és un bombó. En canvi, el conegut formatge crottin (normalment de cabra) es refereix al motlle per elaborar-lo. I també tenim un poeta i acadèmic, Pere Gimferrer, que ha gosat endinsar-se en el perillós camí de l’escatologia. Hi ha qui pensa dels catalans que són estirats “com un cagarro”, i penso que és així.
A casa d’uns amics del Piemont -un palauet al camp, prop d’Asti, ple de frescos i una impressionant biblioteca- em vaig quedar de pedra quan, en un exquisit convit, em varen posar a la taula, entre altres menges, unes merdas de chan, que eren unes “merdes de ca” (polpette, en italià), unes delicioses mandonguilles de carn i espinacs silvestres. Enmig del refinament de l’ambient, aquell toc vulgar feia un estrany efecte... No recordo pas que per postres hi hagués pets de monja. Hi ha qui té el mal gust de fer merdes comestibles de Nutella.
Les mulates de Cuba també elaboraven els seus tabacos (puros o havans) passant les fulles per la cuixa d’eben, mentre un lector els llegia narracions eròtiques. Ho feien també les valencianes, i noies de llocs de Catalunya, elaborant els caliquenyos. El que sí que feien les minyones del Rosselló eren unes bunyetes (orelletes) finíssimes estirant la pasta sobre el genoll. I també les padrines de Lleida fent les orelletes. No parlem dels xinesos, amb els seus menjars escatològics (budells i els seu contingut, fetus animals...). Per fer-nos treure les tripes.
Altrament, els aspectes més escatològics també tenen un costat fosc al costat de la gastronomia: hi ha tota una poesia popular, dites, etc. que ho testimonien. En les societats més antigues, en general, les actuals fronteres entre aquests diversos móns és molt menys estricta. En el passat, però, s’abordaven d’una manera més franca. Aix,í Francesc Eiximenis, en Com usar bé de beure i menjar, dedica tot un sorprenent capítol a les normes d’actuació que cal seguir, en societat, quan a algú si li escapa un pet en un convit. I en la nostra poesia medieval i del barroc hi ha curioses perles sobre el pixar i el cagar.
Cafè defecat
El kopi luwak o cafè de civeta, considerat el millor del món -o sinó el més car, per sobre del blue mountain de Jamaica- és el cafè obtingut de grans que, després de ser ingerits per la civeta, passen pels seus intestins i són expulsats entre els seus excrements. Aquests animals s'atipen de fruits madurs de cafè i expulsen el gra parcialment digerit. En indonesi, kopi vol dir cafè, i luwak, civeta. Tinc un amic indonesi -que a més parla un català excel·lent- que m’ho ha explicat amb pèls i senyals. Va tenir la deferència de portar-me’n perquè el tastés, i em va explicar com es recollia i processava. Els enzims de l'aparell digestiu de la civeta -que hi ha gent que manté en captivitat-, actuen sobre els grans de cafè, tot eliminant una bona part de la seu amargor, de manera que el cafè és força dolç sense necessitat d'afegir sucre, i manté un gran aroma i gust de cafè intensos. Amb tot, no sé si el tràngol val la pena, perquè un servidor sempre beu el cafè sense sucre. Això sí, una tassa d’aquest cafè, a San Francisco, tal com m’ ha dit el meu amic Sam, val uns 90 dòlars!
Aquests grans es renten, obtenint el cafè amb la seva pell verdosa. Després es pela el gra, que queda de color marró, es torra, normalment de forma artesanal, en una paella, amb caliu, i finalment es mol per obtenir el cafè.
I si ja sou uns viciosos, us recomano el llibre, que vaig llegir per als meus estudis d’antropologia, Escatología y civilización, de John Gregory Bourke, que explica tot el que cal saber sobre la ingestió d’excrements, pixats -humans o d’ animals- arreu del món. Un dels llibres més bizarres i canailles (dit en francès sembla més fi) que he llegit mai, sens dubte.