L’exposició “Blau. El color del modernisme”, que es podrà veure al Caixafòrum de Palma fins al proper 12 d’octubre, mostra i explora l’ús expressiu i simbòlic que els pintors de finals del segle XIX i principis del XX feren del blau, un color omnipresent i primigeni que es troba en alguns elements primordials del món, particularment el cel i l’aigua.
Blau. El color del Modernisme
Comissària: Teresa-M. Sala i Garcia
Caixafòrum. Palma
Fins al 12 d’octubre del 2020
Com no podia ser d’una altra manera, l’exposició no pretén demostrar que el color blau va ser usat sempre amb una mateixa intenció i d’una manera similar per tots els pintors del modernisme: els blaus nets, vius i serens de l’obra Marina, de Nicolau Raurich, no tenen ni poden tenir res a veure amb el blau enfosquit i agitat de l’obra Núvols d’estiu, d’Emil Nolde. El propòsit, contràriament, és fer una incursió versàtil i digressiva per les diferents tonalitats i els diferents sentiments i les diferents dimensions simbòliques que els artistes del Modernisme –o que tingueren alguna vinculació amb el Modernisme– van atorgar al blau.
Això no significa que no hi hagués uns usos i unes dimensions expressives del blau que prevalguessin per sobre de les altres. Teresa-M. Sala, comissària de la mostra, ho diu així en un dels textos del catàleg: “La sensibilitat romàntica havia prestat una atenció particular al simbolisme dels colors. Escriptors i poetes adoraven el color blau, el de la poesia i els somnis de fragàncies melancòliques”. I continua: “El blau emergeix de la bellesa enigmàtica de les ombres, deia Baudelaire, i passa a ser, a causa del culte a l’art, un símbol polisèmic associat a l’inabastable i al misticisme”.
L’ús musical –o sinestèsic– dels colors per part d’aquests artistes els dona una llibertat expressiva molt notable, a partir de la qual poden explorar totes les cares i matisos de la seva relació amb el món, una relació que sovint era d’ésser expulsat, de dissident existencial o simplement de persona socialment fora de lloc. Tenint en compte això, no és casual que dos usos o significats simbòlics freqüents del blau estiguessin vinculats a la nostàlgia i a la melancolia.
Sigui com sigui, el que posa en evidència l’exposició és que, en última instància, el blau és un element central en moltes obres, però no un element decisiu, en el sentit que no és tant la preponderància del blau allò que orienta el sentit de l’obra i en marca la potència expressiva sinó que són la intenció de l’artista i el context establert per l’obra allò que insufla un determinat poder simbòlic al blau.
Així, durant l’itinerari que l’exposició ens proposa, podem anar de la blava sensualitat del Retrat de Francine Maylac de Ferdinand Hodler a la blavor mortuòria de La Tana d’Isidre Nonell, passant entremig pel blau cel gasós i espiritual del Crepuscle de Joan Brull, pel blau fabulosament arcàdic del Temple a les nimfes de Joaquim Torres-García, pel blau urbà o sutjós de Terrats de Barcelona de Picasso o pels blaus esquerps i crispats de Casa vora l’aigua de Maurice de Vlaminck.
No es pot parlar de colors sense fixar-se en el seu aspecte purament material, tècnic. Ho explica molt bé Pere Capellà Simó en un altre dels textos del catàleg: “El XIX fou un segle determinant per a la història dels pigments. Per primer cop, van ser objecte d’una fabricació a gran escala, alhora que aconseguien imitar l’esclat de l’arc iris amb una exactitud sense precedent. Tocant als colors blaus, objecte d’aquest llibre, les indústries químiques vuitcentistes van fer néixer les tonalitats que havien de reflectir el sentir del segle, des de la revolta romàntica fins als crepuscles simbolistes. El blau cobalt entrà en el mercat el 1804; l’ultramar artificial, el 1832; el ceruli, el 1860”.
Una gràcia d’aquesta mena d’exposicions col·lectives al voltant d’un eix temàtic –és un eix cromàtic, en aquest cas– és que fan curiosos companys de viatge. Això pot ser un inconvenient, perquè pot fer que la mostra derivi cap a la pura barreja dissonant, però si la majoria de les obres són de qualitat prou notable –com és el cas– i s’articulen buscant l’harmonia no òbvia i els contrastos amb intenció xocant o complementària, s’hi poden viure experiències la mar d’estimulants. Per exemple, veure el Pati blau –sobri, precís, domèsticament introspectiu– de Santiago Rusiñol gairebé al costat de la monumental i fastuosa –una fastuositat de dimoni panteista, gairebé– de Joaquim Mir –una pintura, per cert, que si fos al MoMA o a l’Orsay podria ocupar-hi, amb tot el mereixement, un lloc d’honor.