El passat 26 de juny la formació neofeixista Vox celebrava un acte públic electoral a Sestao (País Basc) quan un grup d’antifeixistes criticaren la presència dels de Santiago Abascal al crit de «fora feixistes!». La resposta fou, com sol ser habitual en el grup ultra, insults contra els crítics i, així, la tensió s’anà incrementant fins que, en un moment determinat, la diputada ultra per Almería, Rocío de Meer mostrava el resultat del que assegurava era una pedrada que li havien llançat: una cella de la que li rajava sang.
Immediatament, des de mitjans propers de Podem es posà en dubte que en realitat hagués estat agredida i s’insinuà que tot havia estat un muntatge de Vox. Després, Pablo Echenique, portaveu d’Unides Podem al Congrés, digué que «només li faltava una mica de ketchup», deixant entendre que en efecte no havia estat agredida. Cosa que li valgué la reacció massiva de dirigents de Vox que li digueren de tot i molt i res de bo. La polèmica ha seguit viva durant tota la setmana, amb un certificat mèdic, dubtes sobre aquesta certificació...
Qui és la diputada Rocío de Meer que va provocar tot l’episodi? És advocada, té 30 anys i és diputada per Almería, on resideix una part de l’any, mentre que l’altra ho fa a Madrid. Són conegudes les seves sortides de to, que arribaren recentment fins al punt de suggerir a l’exèrcit que pegués un cop d’Estat. No pot estranyar. Prové d’una família de militars franquistes. Està casada amb un militar i té dos fills. El seu llinatge és força conegut a Palma. Almenys entre els demòcrates més vells i entre els coneixedors de la història política recent de les Illes.
Carlos de Meer. El seu avui patern fou Carlos de Meer y de Ribera, nascut el 1928 a Valladolid i mort el passat mes d’abril a Madrid, quan li faltava un mes per complir el 92 anys. Va ser governador civil de Balears entre maig de 1974 i gener de 1976. Impulsà una desbaratada repressió de tots els àmbits dissidents des de tot d’una que va prendre possessió del càrrec, en uns moments en que la dictadura palesava molts símptomes de no poder perviure més enllà del que tothom sabia que era la immediata fi del dictador, Francisco Franco. Alguna premsa liberal s’atrevia en aquells moments a parlar del hecho biológico en referència a la mort de Franco, un eufemisme que va fer fortuna. En aquell context, el règim intentava buscar una sortida, posant al capdavant del Govern a Carlos Arias Navarro, fidel a Franco però que alhora feia crides a «l’obertura». Aquesta paraula, obertura, era la de moda, el 1974. Però a pesar de la proximitat del hecho biologico i la famosa «obertura», Carlos de Meer imposà a Balears un règim de persecució i repressió de tots els dissidents polítics.
De Meer era militar, tinent coronell de l’exèrcit, format a l’Acadèmia General Militar, també cursà Dret, Polítiques i Sociologia i gràcies a la seva formació civil fou professor de la Universitat Complutense. Però la seva passió era la política. Com a militar accedí a la Guàrdia del Cap de l’Estat, Francisco Franco, des d’on conreà contactes polítics -va entrar en el cercle amical de na Franca, la dona del dictador, Carmen Polo - que li serviren per ser nomenat director del Gabinet del president del Govern, Luis Carrero Blanco (nomenat per Franco el juny de 1973 i que fou mort per un atemptat d’ETA el 20 de desembre següent). Eel mes de maig següent va ser nomenat governador civil de Balears.
Aquell mateix mes de maig a les Illes es van celebrar les primeres eleccions relativament obertes de la dictadura. Josep Melià i Pericàs (Artà, 1939 – Palma, 2000), un mallorquí que feia part del grup d’oberturistes que dins de l’estructura del Govern espanyol es movien per assolir un procés d’evolució cap a la democràcia -el que posteriorment fou anomenat la «Transició», es presentà a les eleccions de Procurador en Corts en representació familiar. Aquests procuradors -una minoria entre els que ho eren en representació d’altres institucions i els que gaudien del càrrec per designació del cap de l’Estat - eren els únics que comptaven amb una mínima representativitat -res a veure amb una democràcia, però – perquè els triaven pel vot secret del cens electoral format pels «caps» de família i les dones casades. Els oberturistes impulsaren el mallorquí Melià a presentar-se al càrrec per Balears contra Julio Barrado, el representant de l’estructura més ultra del franquisme institucional illenc. Aquella disputa electoral va concitar l’interès de tot el país. Era el primer contrast de suport popular -per poc democràtica que fos – entre els oberturistes i els involucionistes: guanyà Melià clarament. Qui es convertiria, amb el anys, en portaveu del Govern d’Adolfo Suárez i, més tard, impulsor de diversos partits nacionalistes a Balears fins que va ser uns dels refundadors d’Unió Mallorquina el 1993, partit que trencà amb el PP i pactà amb l’esquerra el 1995 al Consell de Mallorca i el 1999 al Govern balear.
Carlos de Meer aterrà en aquelles Balears on l’oberturisme havia tingut el gran èxit personalitzat en Melià. Impermeable als nous vents oberturistes, ordenà als serveis d’espionatge de la policia que controlessin fins al detall tots els actes sospitosos d’haver-hi participació de dissidents. Així, tots els cursets, conferències i en general qualsevol esdeveniment que organitzava l’Obra Cultural Balear (OCB), que aixoplugava bona part dels actes opositors sota la cobertura cultural, era controlat fins al detall. Sovint, la mera participació d’algun sospitós d’esquerranisme, nacionalistes o simplement de ser favorable a la democràcia suposava la detenció del responsable de l’acte i una forta multa, sovint amb algunes atencions especials de la policia en els calabossos del mateix Govern Civil. És el que li passà, per exemple i entre d'altres, al conegut historiador i més tard professor de la UIB i fundador del Partit Socialista de les Illes (PSI), més tard convertit en Partit Socialista de Mallorca (PSM), Sebastià Serra i Busquets.
La fòbia del governador a tot el que fes la mínima olor de dissidència el féu ordenador mà dura, extremadament dura, contra qualsevol intent de concentració il·legal o manifestació. Així, en ocasió d’una manifestació d’obrers sense feina, el gener de 1976, la policia carregà sense manies, provocant ferits de consideració. Les protestes s’incrementaren i un nodrit grup de treballadors es tancà en protesta a l’església de Sant Miquel. Se suposava que els agents -els famosos «grisos», així anomenats pel color de l’uniforme – no podien entrar-hi sense permís de l’autoritat eclesial, però de Meer ordenà que hi entressin i desallotgessin a les males els tancats. L’episodi va transcendir les fronteres illenques i irrità molt els oberturistes de Madrid.
El governador ja s'havia fet cèlebre abans. Al llarg de l’any 1975 sovintejaven a Europa manifestacions a favor de la democràcia a Espanya i contra la repressió de l’oposició que feia el règim. Un dels polítics més actius era el primer ministresuec Olol Palme, que arribà a participar en actes de carrer de recollida de fons per als opositors espanyol. El governador civil de Balears tingué en Palme una de les dianes preferides del seu verb incendiari: en un acte públic digué del primer ministre suec que actuava així «perquè és homosexual». En una altra ocasió se’n va riure dels suecs, als qui considerava a tots com a Palme, perquè les sueques venien a Espanya i en especial a Balears, segons ell, a «prendre més que sol». Davant l’increment de protestes arreu d’Europa quan el règim franquista afusellà les seves últimes víctimes mortal, tres militants del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota -FRAP - i dos d’ETA, el setembre de 1975, Carlos de Meer lloà que Espanya no fos Europa: que se metan el Mercado Común (antecedent de la Unió Europea) por donde les quepa.
Després de la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975, va ser qüestió de – poc – temps que Carlos de Meer fos substituït. Els seus exabruptes ja no feien gràcia a ningú del règim i les actituds feixistes que demostrava s’havien convertit en força inconvenients per als oberturistes. L’entrada a la força a l’església de Sant Miquel, amb ferits i destrosses a l’interior del temple, va ser la gota que va fer vessar el tassó. Fou destituït el 23 degener de 1976.
Novament instal·lat a Madrid, es mantingué en contacte amb els cercles ultres, militars i civils. Es mostrà sempre fidel al que s'anomenà «esperit del 18 de juliol». Expressió encunyada pels més recalcitrants ultres del règim -fent referència a la data de l'aixecament feixista de Franco contra la legalitat republicana, el 1936 - que veien els «oberturistes» com a traïdors. A Madrid seguí exercint la carrera de militar i, com a advocat, fou un dels defensors en el procés judicial pel cop d’Estat de febrer de 1981. El 1982 va ser ascendit al grau de coronell. Però en aquells anys sobretot es dedicà a conspirar. Se’l suposà relacionat amb alguns dels intents de cops d’estat que sovintejaren i que foren desbaratats pels serveis d’intel·ligència durant els anys vuitanta. El 1986 va ser detingut després d’un viatge a Líbia per intentar que Moammar al-Gadafi financés un cop que derroqués el Govern de Felipe González. No s’aclarí gaire l’episodi i el feixista fou jutjat per la jurisdicció militar per un delicte menor, essent condemnat a set mesos de presó.
Després de l’obscur episodi de Gadafi, Carlos de Meer passà a la reserva activa de l’exèrcit, va escriure tres llibres – Isabel la Católica: Reina de la Hispanidad, Generalísimo: la era de Franco y sus empresas i El Islam al asalto de Occidente- i col·laborà amb la Fundación Francisco Franco.