Als laboratoris i sales de reunió de Curevac en parlen d’una manera quasi reverent. En diuen «la candidata». Potser encara no tinga nom, però existeix. Sembla que té totes les qualitats idònies i presenta valors prometedors. Només li cal un poc més de temps.
«L’anomenem “la candidata” perquè CVnCoV és més difícil de pronunciar», afirma Florian von der Mülbe, el responsable de producció de la junta directiva de Curevac. L’empresa de biotecnologia de Tübingen, al sud d’Alemanya, acaba de traslladar-se als nous edificis d’oficines, situats als turons sobre la ciutat universitària. Des de la finestra es poden veure les crestes del Swabian Alb i les caixes (de mudança) encara s’alineen al llarg dels corredors. Tanmateix, no hi ha temps a perdre. El món espera amb un recel creixent i molts temen que una segona onada del coronavirus siga imminent; i que aquesta puga ser més letal que la primera. L’única esperança fiable per a milers de milions de persones en tot el món és que es desenvolupe prompte una vacuna.
«Hem invertit una gran part dels nostres recursos en el desenvolupament de la vacuna contra el coronavirus», assegura von der Mülbe, qui ens explica les preguntes que els seus veïns i amics li han estat preguntat durant setmanes: Quan estarà a punt la vostra vacuna? On està aquesta candidata?
La candidata es va crear, en part, a la sala C.3.111, «Optimació i subministrament de l’ARN», desenvolupada en una estació de treball, que fa aproximadament la mida d’una nevera, en un laboratori robòticament automatitzat. Hi ha enganxada una imatge de la Ventafocs. L’empresa diu que ja té llestes més o menys un milió de dosis de la vacuna de prova i que s’espera que les primeres proves clíniques en 168 persones comencen prompte.
La tàctica dels 300 milions d’euros d’Alemanya
El govern alemany espera que la vacuna que s’està desenvolupant al país es puga implementar en tot el món per parar el coronavirus. Des de Berlín es va anunciar aquesta setmana que invertiria 300 milions d’euros en Curevac, cedint el 23% de l’empresa com a patrimoni de l’Estat, mentre que el govern assegura que està prenent mesures per prevenir que la companyia es trasllade de país si segueix endavant amb una oferta pública inicial (OPI) en la borsa de Nova York prevista per a juliol.
El govern alemany vol que Curevac es quede al país a causa de la presència del virus. Tot i que actualment el nombre de nous contagiats és baix, hi ha el risc d’un rebrot de la malaltia a Alemanya, com està passant actualment a la Xina. Molts temen una segona onada de contagis i ara per ara ningú no sap quin efecte tindrà l’afluixament de les mesures de confinament a Europa. La vacuna és l’única cosa que realment pot fer una diferència decisiva.
El cap de producció, von der Mülbe, dedica diàriament entre deu i dotze hores al telèfon organitzant reunions amb autoritats de supervisió i negociant amb proveïdors. La candidata no és el seu únic problema: com tots els seus competidors, Curevac ja s’està enfrontant a l’amenaça dels colls d’ampolla.
Els minivials, fets d’un vidre mèdic especial amb què es transporten les vacunes, escassegen en tot el món. La demanda és molt alta, però el nombre de proveïdors és limitat. Gairebé s’assembla a la cursa pel paper higiènic de fa poc. En el cas dels minivials, però, només és el principi. Les agulles hipodèrmiques també comencen a escassejar en tot el món i és difícil augmentar la producció actual.
Una demanda sense precedents
De fet, el desenvolupament de la vacuna pròpiament dita només és un dels passos necessaris per posar-la a disposició de tot el món. També s’haurà de produir, distribuir i administrar en quantitats difícils de determinar. Tot això ha de passar en poc de temps. Però com?
Una vegada s’aprove en tot el món una vacuna, o diverses, contra el COVID-19 que funcione, caldran aproximadament 6.000 milions de dosis. O el doble d’aquesta xifra si calgueren vacunes suplementàries per assolir la immunitat.
No cal ser pessimista per veure que aquesta demanda no es podrà complir immediatament. Fins i tot en el millor dels casos, potser passaran anys abans que es puguen produir i distribuir suficients vacunes.
Això significa que la pregunta respecte a quan hi haurà una vacuna llesta s’ha de veure acompanyada per un dubte encara més desafiant: Qui rebrà primer el subministrament de la substància que salva la vida? I qui ho decidirà? Les respostes determinaran la vida i la mort. A més, la prosperitat o la pobresa de països sencers també estarà en joc.
El misteriós ascens de l’empresa de biotecnologia americana Moderna il·lustra l’imminent problema. La xicoteta farmacèutica de Boston no ha introduït al mercat cap producte en els seus quasi deu anys d’història, però actualment té un valor en la borsa de més de 23.000 milions de dòlars.
Fa poc, després que l’empresa informara de l’èxit inicial de la seua vacuna experimental mRNA-1273 només en vuit voluntaris, a més de de disparar el preu de les seues accions, també va incrementar gairebé un 4% l’índex Dow Jones i més d’un 5% l’índex DAX d’Alemanya. El que s’està decidint als laboratoris dels fabricants de la vacuna és, ni més ni menys, el futur de l’economia mundial; però també qui tindrà una part de la riquesa i qui no.
Els Estats Units enfront de la Xina i la Unió Europea
Les rivalitats sobretot entre els Estats Units i la Xina han animat una cursa de milers de milions de dòlars per desenvolupar la primera vacuna. Tant el president nord-americà, Donald Trump, com el president xinès, Xi Jinping, saben perfectament que el primer que l’aconseguesca serà el primer a eixir de la crisi, potser, fins i tot, més fort que abans.
El desenvolupament de la vacuna significa molt més que un prestigi tecnològic per a les dues potències mundials. Podria esdevenir, també, un mitjà per fer pressió política, un factor de poder semblant a la política del petroli. La qüestió de qui disposa d’aquest recurs indispensable podria posar fi a antigues aliances i crear-ne de noves.
Trump també és completament conscient dels poderosos batallons que té al seu abast per enviar-los a la batalla per la vacuna. Els Estats Units acullen els millors laboratoris i la indústria farmacèutica més poderosa del món. Tres de les sis empreses que més venen de la indústria son americanes, concretament Pfizer, Johnson & Johnson i Merck & Co., les quals van obtenir uns ingressos de més de 40 mil milions de dòlars en 2019. Quatre de les cinc principals empreses de biotecnologia del món són americanes, incloent Amgen (amb un valor de 119.000 milions d’euros a la borsa) i Gilead Sciences (amb 83.000 milions d’euros).
Tanmateix, també és evident que els poderosos Estats Units no podran vèncer el coronavirus sols. Només ho podran aconseguir amb l’ajuda de la Xina, perquè independentment del que la Big Pharma vulga produir, els ingredients farmacèutics actius, els components bàsics de gairebé tots els medicaments, s’han produït principalment a la Xina i a l’Índia durant els darrers deu anys.
La crisi causada pel coronavirus ofereix a la Xina l’oportunitat d’igualar els Estats Units en el sector biotècnic, un sector estratègicament important. La Xina encara no té cap empresa farmacèutica coneguda mundialment per la seua força en la innovació, però la SARS-CoV-2 podria canviar la situació.
El conflicte que s’apropa
Cap polític, cap societat, cap estat i tampoc la Unió Europea ni les Nacions Unides ni l’Organització Mundial de la Salut (OMS) estan realment preparats per als conflictes sobre la distribució i l’equitat que sorgiran en tot el món i dins de cada país a causa de l’escassetat de vacunes.
És assenyat assumir que, com és habitual, els rics, els poderosos i els egoistes es prevaldran de la situació, a menys que les parts involucrades aconseguesquen establir conjuntament els principis fonamentals pel que fa a qui tindrà accés a la vacuna, quan i per què.
Fa només cinc mesos i mig, el germen patogen de la SARS-CoV-2 era completament desconegut. Ara, milers d’investigadors en més de dotze països treballen en més de 130 programes de desenvolupament de vacunes. Aproximadament una dotzena d’empreses farmacèutiques i institucions de recerca governamentals ja han començat a dur a terme proves en humans als Estats Units i a la Xina, però també al Regne Unit, a Austràlia i a Alemanya.
Els americans ja han encarregat 300 milions de dosis d’una vacuna de prova. Els europeus n’han encarregat 400 milions.
Mai abans els científics, les empreses farmacèutiques, les empreses emergents, els inversors i els reguladors havien aconseguit tant en tan poc, tot i que encara no se sap quan ni com ni si algun d’aquests projectes donarà fruits.
Tampoc se sap encara quant durarà la tan desitjada immunitat després de la vacunació. L’experiència amb altres coronavirus suggereix que caldrà administrar la vacuna cada un, dos o tres anys. Aquest fet incrementaria el risc d’escassetat mundial per ordres de magnitud però també exacerbaria els conflictes sobre la distribució.
El desenvolupament de vacunes sempre ha sigut un procés llarg, exorbitantment car i, sobretot, d’alt risc. Les substàncies en les quals els investigadors fixen les seues esperances poden resultar no viables o, fins i tot, mortals en les proves clíniques. Un estudi neerlandès ha descobert que només aproximadament un 6% de tots els projectes de vacuna han arribat al mercat.
Si els països que estan duent a terme la recerca uneixen forces, podrien reduir el risc de quedar-se finalment sense una vacuna. Però treballar junts se’ls està fent crònicament difícil, i això no és només com a conseqüència de la intensificació recent del conflicte entre Washington i Beijing.
Mostrant els costats egoistes
Quan una pandèmia colpeja poblacions senceres, fins i tot els estats amb els qui es manté bones relacions poden mostrar el seu costat egoista. Quan la SARS-CoV-2 es va començar a propagar pertot al març, molts països van tancar les fronteres i van prohibir l’exportació de medicaments, de roba de protecció, de desinfectants i de ventiladors. França fins i tot es va apoderar de mascaretes que anaven destinades a Espanya i a Itàlia.
Quan el pitjor encara no havia arribat, no hi havia ni rastre de solidaritat internacional, de respecte cap a les cadenes de subministrament o pels contractes existents. No hi ha cap raó per pensar que els països actuarien d’una manera diferent quan es tracte de la vacuna. Al març, els mitjans de comunicació van informar en primícia que els Estats Units havien provat d'obtenir els drets exclusius de la vacuna desenvolupada per Curevac. L’empresa de Tübingen va negar la informació, però l’incident demostra que uns intents tan descarats com aquest són del tot possibles.
Quan en 2009 l’OMS va declarar pandèmia la grip porcina, els experts també van pronosticar que milions de persones podrien perdre la vida (la qual cosa no va passar finalment). La primera nova vacuna per al virus H1N1 va estar disponible només set mesos després, i els països rics en van comprar totes les provisions del món.
Només els Estats Units, que aleshores estava molt més compromès amb el món amb Barack Obama com a president, va signar contractes per a 600 milions de dosis de la vacuna. Mentrestant, els països pobres i les economies emergents es van quedar amb les mans buides durant un temps. Molts experts estan d’acord que aquesta vegada l’objectiu hauria de ser evitar que això es repetesca.
Tres centres de poder
Bàsicament hi ha tres grans centres de poder al món pel que fa a la recerca de la vacuna: els Estats Units, la Xina i la Unió Europea. I hi ha una descarada desconfiança i una competició feroç entre aquestes parts. La situació actual és aquesta:
- Als Estats Units, la pretensiosament anomenada Operation Warp Speed (que vol dir «Operació de velocitat d’ordit») segueix la lògica de l’America first de Trump: a les empreses farmacèutiques americanes els plouen milers de milions de dòlars, i l’exèrcit i nombrosos laboratoris d’idees estan involucrats en la tasca. L’objectiu és desenvolupar una vacuna eficaç i segura per a principi de 2021, a la qual els americans tindran un accés prioritari. Per estalviar temps, molts dels passos necessaris del procés, com les proves clíniques, s’estan fent de manera paral·lela en lloc d’un després de l’altre, com és el procés habitual. La intenció és reduir radicalment la quantitat de temps que es tarda en desenvolupar una vacuna, des d’un període normal d’uns quants anys a només uns pocs mesos. Molts experts critiquen l’estratègia de ser massa precipitada.
- La Xina va començar abans la tasca de desenvolupament d’una vacuna i és probable que ara per ara estiga més avançada que cap altre país. Beijing espera poder començar a fabricar una vacuna a final d’any. Dues fàbriques altament segures, una a Beijing i l’altra a Wuhan, podrien produir, per començar, 200 milions de dosis anuals de la vacuna fent servir coronavirus desactivats. Els projectes per a la vacuna xinesa estan subjectes al control del govern i l’exèrcit hi està involucrat. El desenvolupament de la vacuna a la Xina és tan secret que cap altre país no pot valorar realment com d’arriscats o de reeixits acabaran sent els resultats.
- L’esforç coordinat de recerca d’una vacuna de la Unió Europea té l’origen en la constatació que Europa no podrà comptar ni amb els Estats Units ni amb la Xina durant aquesta crisi. Molts països de la Unió Europea segueixen endavant per ampliar les seues capacitats de producció de vacunes.
Trump, per la seua part, va estar durant molt de temps en contra de les vacunes. Per exemple, ha afirmat que les vacunes causen autisme als xiquets, cosa que no és certa. Tanmateix, ara vol una vacuna contra la COVID-19, coste el que coste i tan ràpid com siga possible.
Moncef Slaoui, antic executiu farmacèutic, i Gustave Perna, general amb quatre estrelles de l’exèrcit americà, lideren l’operació als Estats Units. Disposen d’un pressupost inicial de 10.000 milions de dòlars. Les regles bàsiques són senzilles: passe el que passe, les empreses americanes tenen prioritat. La cooperació amb la Xina, així com amb la Unió Europea, l’OMS o altres organismes internacionals, està descartada.
«Assumptes de la victòria»
Al mateix temps, el Departament de Salut i Serveis Socials dels Estats Units està invertint una suma considerable de diners amb la intenció d’assegurar les vacunes en altres llocs. Ha acceptat pagar a l’empresa farmacèutica britànica-sueca AstraZeneca més d’un milió de dòlars per 300 milions de dosis d’una vacuna desenvolupada a Oxford que encara s’ha de provar, la qual estarà disponible al gener. És gairebé una dosi per a cada ciutadà dels Estats Units. Trump espera rebre les primeres milions de dosis a l’octubre, a temps per a les eleccions.
Trump ha comparat l’Operation Warp Speedamb el llegendari Manhattan Project, que va desenvolupar la bomba nuclear en els anys quaranta. La comparació és reveladora. Per a ell, ser el primer és crucial. «La victòria importa», afirma el secretari de Defensa, Mark Esper. Al mateix temps, per als Estats Units també seria prou fàcil perdre, ja que l’Operation Warp Speedestà centrant els seus considerables recursos només en cinc vacunes candidates, totes elles extremadament ambicioses des d’un punt de vista tecnològic. Què passarà si totes fracassen?
La intenció de Trump de fer que els americans siguen els primers en tenir accés a la vacuna, sense tenir en compte el risc de contagi, prova una manera nacionalista de pensar molt amenaçadora en aquesta crisi. Poca gent és tan conscient d’aquest fet com ho és Seth Berkley, director executiu de Gavi, l’Aliança per a Vacunes de Ginebra, la qual proveeix vacunes per als països en vies de desenvolupament. «La pandèmia és mundial», diu l’epidemiòleg. «Hem de trobar solucions mundials».
En nom de Gavi, Berkley ha recaptat la inimaginable suma de 8 mil milions de dòlars a través de donacions; i ja n’ha gastat una part. Va encomanar a AstraZeneca 300 milions de vials de vidre per distribuir les vacunes, destinats a països emergents i en vies de desenvolupament. La distribució hauria de començar cap a final d’any.
«És un repte difícil per al món», afirma Berkley. «No podrem posar fi a la pandèmia enlloc si no l’eliminem pertot». Segons explica, mentre que la població mundial no haja desenvolupat suficient immunitat, la malaltia pot reaparèixer en qualsevol lloc en una segona o tercera onada, potser fins i tot més perillosa del que és ara.
Si els països comencen a competir per les vacunes i els medicaments, reconeix l’expert en salut dels Estats Units, Thomas Bollyky, «aleshores només hi haurà perdedors». Fins i tot una campanya mundial ben coordinada pot ajudar, sempre que faça la millor recerca i que tot el món dispose dels resultats.
S’han creat moltes iniciatives com aquesta a l’ombra de l’enfrontament entre els Estats Units i la Xina. Sota els auspicis de l’OMS i amb el suport de la Unió Europea i de molts altres països, es va llençar un accelerador d’ACT (que correspondria en anglès a “accés a les eines contra la COVID-19”) a Ginebra a final d’abril. Bàsicament és un consorci que inclou Gavi i moltes altres iniciatives.
A la conferència de donants de principi de maig, es van recaptar 7.400 milions d’euros per a l’accelerador, dels quals 4.000 milions estan destinats al desenvolupament de la vacuna. El pla demana que en el futur els països participants disposen de molts més diners que ara.
Fins ara, Alemanya ha promès 525 milions d’euros; la Comissió Europea, 1.000 milions; Canadà, 550 milions d’euros i Austràlia, 200 milions d’euros. No hi ha hagut cap suport per part dels Estats Units, Brasil, Rússia o l’Índia, l’últim dels quals probablement tindrà un paper fonamental en la lluita contra el coronavirus gràcies a la seua capacitat de producció de vacunes.
«Disponible per a tota la humanitat»
Les proves, els tractaments i les vacunes capaces de fer avançar seran considerats propietat de la humanitat. Depenent dels recursos financers de què dispose un país determinat, els productes desenvolupats es podrien subministrar de manera gratuïta o es podrien pagar a través de préstecs. «Una vegada hi haja una vacuna bona, tota la humanitat hi haurà de tenir accés i la pagaran els països rics», va tuitejar fa poc Karl Lauterbach, expert en salut del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD).
Un altre participant en l’accelerador és CEPI, la segona aliança que està invertint considerablement en la recerca d’una vacuna. Uns altres participants són, entre altres, The Global Fund, la fundació britànica per la salut Wellcome Trust i la fundació Bill & Melinda Gates.
A l’Assemblea Mundial de la Salut, a mitjan maig, l’OMS va aprovar una resolució que es podria interpretar com un repte dirigit als Estats Units i a la Xina. Inclou l’exigència que tots els països tinguen un accés igualitari a les vacunes i als medicaments, i també estableix clarament que es podran limitar els drets de la patent internacional amb aquesta finalitat. Si fora necessari, es permetria que els països ignoraren les normes de protecció de la propietat intel·lectual i que clonaren els medicaments sense llicència. Els Estats Units va ser l’únic país del món a criticar aquesta part.
«El fet que més de cent quaranta estats membres, incloent aquells on es pot desenvolupar una vacuna, hagen donat suport a aquesta resolució és significatiu», afirma Olaf Wientzek, de les oficines de Ginebra de la fundació alemanya Konrad Adenauer, un laboratori d’idees que col·labora amb la Unió Demòcrata Cristiana (CDU), partit de la cancellera Angela Merkel.
La resolució és un èxit per als europeus, ja que eren la força impulsora que hi havia al darrere. Fins i tot Austràlia i Japó, els quals recentment han sigut força crítics amb l’OMS, s’han unit a aquesta iniciativa. Una vegada aconseguit aquest ampli consens, la Xina busca millorar la seua imatge i ha promès milers de milions de dòlars més per a la lluita mundial contra el virus.
El president xinès també ha promès que les vacunes que es desenvolupen al país estaran disponibles com a «bé públic global», especialment per als països més pobres. Tanmateix, no va aprofundir en el que això podria significar realment.
«Per definició, un bé públic global vol dir que tothom hauria de tenir accés a la vacuna», explica Yanzhong Huang, un dels investigadors principals de salut mundial del Consell de Relacions Exteriors dels Estats Units. Tanmateix, segons creu, com que és essencialment una impossibilitat pràctica, la promesa no es pot prendre al peu de la lletra. «És poc realista esperar que la Xina proporcione les vacunes gratuïtament per a tothom al planeta».
Un egoisme obert
No obstant això, és concebible que la Xina puga compartir amb altres països els mètodes i la informació relacionats amb la producció de vacunes. Els països en vies de desenvolupament que no tenen laboratoris on ells mateixos puguen produir la vacuna, podrien ser ajudats per d’altres amb recursos suficients. Això mateix es podria aplicar als participants en la iniciativa xinesa del Cinturó i de la Ruta de la Seda. Fins i tot si la Xina no poguera demostrar tota la generositat de què parlava Xi, Beijing s’ha assegurat una posició que és molt menys egocèntrica que l’egoisme obert dels Estats Units.
L’accelerador, tan important arreu del món, és un projecte d’esperança. «És la millor estratègia per aconseguir una vacuna, medicaments, diagnòstics i una salut pública millor», afirma Jeremy Farrar, cap de Wellcome Trust.
Llavors, el món serà capaç, realment, d’afrontar aquesta catàstrofe mundial amb una estratègia comunitària? Sí i no. S’han arribat a acords importants i s’han establert principis fonamentals per a una justícia més àmplia, però, tot i això, no tothom estarà en el mateix vaixell en un futur. Queda per veure quant de valor tindran a la llarga les promeses dels països rics. Les forces polítiques que s’exerciran a causa de la falta de vacuna seran intenses.
El govern alemany dona suport als esforços internacionals per desenvolupar una vacuna, tant amb diners com amb retòrica, la qual cosa és un benvingut alleujament de ampul·lositat dels Estats Units. Berlín està seguint diverses estratègies al mateix temps. Així, demostrar solidaritat és un aspecte important, però no al preu de situar Alemanya en desavantatge.
El ministre de Salut alemany, Jens Spahn, ha animat els seus homòlegs europeus a establir una resposta a la unilateralitat dels Estats Units. El resultat ha sigut una aliança entre Alemanya, França, els Països Baixos i Itàlia. Ells també han fet una comanda inicial a AstraZeneca de fins a 400 milions de dosis de la vacuna experimental que s’està desenvolupant a Oxford. L’entrega està programada per començar a final de 2020.
Actualment s’està negociant amb altres fabricants per a l’adquisició de quantitats específiques. Cadascun dels quatre membres de l’aliança per la vacuna europea pagarà un quart del cost, però la vacuna es distribuirà per tota la Unió Europea. Spahn i els seus tres homòlegs aliats han establert que les dosis es repartiran segons a mida de la població. Com més habitants tinga un país, més dosis en rebrà.
El postor més alt?
Tanmateix, a més dels esforços comunitaris, alguns països també proven d’abordar la situació de manera independent. L’empresa francesa Sanofi, a la qual fa poc s’ha criticat àmpliament per considerar breument la possibilitat de vendre vacunes exclusivament als Estats Units al principi, està plantejant-se construir una nova fàbrica de vacunes i un laboratori de recerca d’última generació prop de Lió. Ni París ni Berlín volen dependre tant de vacunes i medicaments estrangers com han fet fins ara. Quan Alemanya es faça càrrec de la presidència rotatòria del Consell Europeu el proper 1 de juliol, serà una gran prioritat traslladar els llocs de producció farmacèutica una altra vegada a Europa.
Alemanya també ha fet uns altres preparatius. L’11 de maig, el Consell de Ministres pel coronavirus a Berlín va aprovar un programa purament nacional en el qual els ministeris d’Educació i de Recerca proporcionaran 750 milions d’euros per donar suport als productors de vacunes del país i per assegurar la capacitat de producció d’empreses alemanyes com ara Biontech, a Mainz, o Curevac. El pla anima a convertir ràpidament aquestes instal·lacions si, per exemple, la vacuna per al mRNA de Curevac acaba resultant ineficaç però la del competidor americà Moderna té èxit. La inversió del govern alemany en Curevac també té la intenció de garantir l’accés exclusiu a la vacuna.
L’article 2 de la Constitució alemanya determina que l’Estat és el responsable de protegir la salut de tota la població del país. Tanmateix, si, per exemple, una empresa farmacèutica del sud d’Alemanya produïra una vacuna imperiosament necessària en tot el món, a qui aniria destinada? Al postor més alt o a aquells que més la necessiten?
La presidenta de CEPI, Jane Halton, ha advertit del que ella anomena «nacionalisme de la vacuna»: un rebuig per part d’alguns països a compartir l’escassa comoditat amb d’altres. Segons explica Halton, tan prompte com es dispose d’un producte eficaç, es produirà una pressió política en molts països per assegurar que s’ajude primer a la seua població.
El govern alemany diu que proporcionarà 750 milions d’euros per donar suport a les empreses que estan desenvolupant i produint la vacuna contra la COVID-19 a Alemanya.
L’infectòleg Jeremy Farrar, de Wellcome Trust, ja ha preparat la solució per a aquest dilema. Segons ell, les fàbriques de vacunes s’haurien d’ubicar en països tècnicament avançats i amb poca població, com ara Singapur, Dinamarca o Nova Zelanda. Països com aquests podrien ocupar-se ràpidament de les seues necessitats i, després, podrien treballar en benefici de la resta del món.
No obstant això, encara existiria el problema fonamental del concepte idealista del bé públic global. Com més països necessiten la vacuna, més escassa serà per a tots. Això significaria que els brots en un lloc concret durarien més temps i les economies tardarien més a recuperar-se.
«És una paradoxa irresoluble», afirma David Salisbury, expert en vacunes del laboratori d’idees Chatham House de Londres. Abans d’ocupar el seu càrrec actual, Salisbury treballava per al govern britànic i, també, era membre del grup d’alt nivell de l’OMS. És totalment conscient de les forces destructores que es poden originar d’una situació així. Afirma que, «com més equitatiu se siga amb l’accés al subministrament, menys efectiva serà la capacitat de protegir una població en concret i aturar la transmissió».
Un altruisme limitat
Salisbury no es fa il·lusions. «Gran part del resultat serà: Qui té un contracte amb fabricants farmacèutics? Llavors, quines decisions prendran els fabricants pel que fa a la priorització dels clients?». Tem que, en cas de conflicte, els països on s’ubiquen les instal·lacions de producció puguen simplement prohibir l’exportació de les vacunes.
Salisbury afirma que els Estats Units ja han indicat que farien un ús actiu d’aquestes prohibicions. Ni tan sols descarta que la Unió Europea adopte una política d’«Europa primer». Els 27 estats membre podrien actuar com a bloc per a l’obtenció col·lectiva de les vacunes. «En aquest cas, la Unió Europea consideraria que un fabricant europeu hauria d’abastar primer el conjunt abans que ja no queden vacunes a Europa?», planteja Salisbury.
La seua conclusió és clara. L’altruisme de tots els països, fins i tot dels que tenen bones intencions, és limitat. «Les profunditats de les butxaques de cadascú determinen com de ràpid obtindrà la vacuna», explica.
Alemanya té les butxaques molt profundes i és probable que s’assegure quantitats significatives de la vacuna. Tanmateix, com es distribuirà?
Sembla probable que els personal sanitari siga el primer a rebre la vacuna perquè les pràctiques mèdiques, els hospitals i els serveis d’atenció a la salut puguen continuar funcionant. Ara mateix, aquesta aproximació compta amb un ampli consens a Berlín. També es vacunaria de manera prioritària els grups d’alt risc. I després qui?
Tots els qui criden suficientment alt i que estan disposats a pagar un preu alt? La policia i els bombers? Els professors? Els treballadors d’indústries essencials com la fabricació d’automòbils o els treballadors de sectors als quals el virus ha afectat greument, com els escorxadors?
Tobias Witte, de trenta-quatre anys, és advocat mèdic a la ciutat alemanya de Münster i està ben preparat per a les qüestions legals que la pandèmia ha plantejat. Entre 2011 i 2013 va escriure la seua tesi doctoral, la primera tirada de la qual ja s’ha esgotat. S’anomena Law and Equitableness in a Pandemic: Stockpiling, Distribution and Pricing of Scarce Medicines in the Case of an Epidemic Outbreak («Llei i equitat en una pandèmia: reserves, distribució i preu dels escassos medicaments en cas d’un brot epidèmic»).
Segons Witte, està clar que les decisions sobre qui rep primer la vacuna i qui figura més avall en la llista no haurien de ser arbitràries i factors com el poder o el poder de mercat no haurien de ser decisius. S’ha d’aplicar la llei. Segons diu, «necessitem urgentment una llei federal sobre la distribució de vacunes». Aquesta llei ha de garantir que es prenen totes les mesures necessàries per salvar tantes vides com siga possible amb el número limitat de dosis de vacunes disponibles.
Un vel d’ambigüitat
Ningú no sap encara quin tipus de característiques tindrà finalment la vacuna; si serà adient per a tothom o quin risc comportarà. Amb uns dubtes com aquests, no és massa prompte per començar a establir el marc legal per a la distribució de la vacuna?
Witte realment creu que aquesta falta de coneixement detallat representa una oportunitat. «Si no sé en quina situació em trobe en una catàstrofe, llavors prendré decisions menys egoistes», explica. Creu que els acords de distribució aprovats en una atmosfera d’incertesa tendeixen a ser relativament justos perquè els responsables de prendre les decisions busquen el bé per a tots. El «vel d’incertesa» és clarament avantatjós, afirma l’advocat.
Tanmateix, no és el parlament alemany qui decideix sobre la distribució de béns escassos en el sistema sanitari, especialment quan hi ha involucrades qüestions èticament delicades. El ministre de Salut Spahn ha encarregat a un grup de divuit científics i professionals mèdics que desenvolupen un pla de distribució.
La comissió Standing Vaccine (coneguda per les sigles STIKO) de l’Institut Robert Koch desenvoluparà un «concepte de priorització orientada al risc» per a la distribució de vacunes, segons una resposta del ministeri a una demanda parlamentària. Ja fa anys que STIKO decideix quins grups de persones necessiten quines vacunes i els metges tendeixen a seguir les seues recomanacions sense necessitat de consolidar-les en la llei.
No obstant això, aquest sistema resistirà les pressions que acompanyen la pandèmia de la COVID-19? O els pacients demandaran els seus metges perquè els van negar la vacuna en favor d’un pacient amb una assegurança privada?
Per la seua banda, els fabricants s’estan preparant per a una producció en massa. AstraZeneca ja ha assegurat una capacitat de producció mundial de 2.000 milions de dosis de la vacuna d'Oxford, malgrat que encara no s’haja aprovat.
L’empresa Serum Institute of India (SII), el fabricant de vacunes més gran del món, és una part important de l’expansió de la producció en massa. SII, amb seu a la ciutat de Pune, actualment produeix aproximadament 1.500 milions de dosis de diverses vacunes anualment, incloent-ne aquelles per a malalties com el tètanus, el xarampió, la poliomielitis i les galteres.
La preparació per a futures pandèmies
El cap de SII, Adar Poonawalla, de 39 anys, planeja començar ara la producció de la vacuna contra el SARS-CoV-2. Espera haver produït 40 milions de dosis quan arribe la tardor, moment en què se sabrà clarament si se li concedeix l’aprovació o no.
Si s’aprova, Poonawalla té pensat proporcionar almenys la meitat de les dosis a l’Índia, mentre que la resta estaran destinades a països que no tingueren la seua pròpia vacuna. Si no s’aprova, es descartarà.
L’empresa de Poonawalla es va unir al projecte a risc propi. En el pitjor dels casos, podria perdre uns quants milions d’euros dels milers de milions que té estalviats. Tanmateix, si tot ix bé, serà un heroi a final d’any i tindrà la reputació de ser un visionari home de negocis.
Actualment, SII exporta majoritàriament a Àfrica, Amèrica del Sud i Àsia, tot i que fa temps que Poonawalla vol ampliar als mercats nord-americans i europeus. Veu aquesta crisi com una oportunitat per a la indústria farmacèutica índia. «El món sempre ha infravalorat les nostres capacitats», explica.
És difícil divisar una solució per a l’escassetat de vacunes sense la participació de l’Índia. Els fabricants del país cobreixen aproximadament entre el 60 i el 70% de la demanda mundial. A més, els preus que posen són, a sovint, una simple part dels que es paguen a Occident.
En aquesta pandèmia, moltes de les empreses farmacèutiques han signat acords de cooperació amb socis d’Occident, el que podria portar-los a un altre nivell. Poonawalla ha unit forces amb l’empresa de biotecnologia americana Codagenix i amb l’empresa austríaca Themis.
SII també està en procés de construir una nova fàbrica extremadament flexible, la finalització de la qual s’espera en els propers tres anys. Tindrà capacitat per a 700 milions de dosis de vacuna per any, i no només per a la COVID-19, sinó per a tota una varietat de malalties. «El que el món necessita és una instal·lació per a pandèmies que puga augmentar ràpidament en cas de pandèmia», explica Poonawalla. I una cosa és certa: hi haurà altres pandèmies després de la COVID-19.
Traducció de Marina Cortés