El nou Perry Mason no té res a veure amb el Perry Mason que tots coneixem. I quan dic res, vull dir res. Aleshores, per què dir-ne Perry Mason?, es preguntarà més d'un espectador sorprès per la nova proposta, estrenada recentment a l'HBO. Els noms coneguts, les marques, són un actiu molt important a la televisió. I encara més en el moment actual, en què la competició entre les diferents plataformes s'ha centrat sobretot en el contingut. Els noms que l'espectador coneix tenen la virtut d'atraure la seva atenció immediatament. Si en tenen bon record donaran, com a mínim, una oportunitat a la nova versió. Per contra, un nom completament desconegut té més dificultats a l'hora d'aconseguir que el públic li doni una oportunitat, a menys que tingui noms coneguts al repartiment o darrere les càmeres. En el cas de Perry Mason, l'estratègia ha estat doble: han mantingut el nom i a més han posat al capdavant de la nova sèrie un actor molt ben considerat com Matthew Rhys. La combinació atrau la mirada del públic i també la mirada mediàtica. Només cal que sigui una bona sèrie i ja ho tenim. Però, com es fa per estar a l'altura d'una sèrie antiga que és molt apreciada per l'audiència?
Perry Mason
Creadors: Rolin Jones i Ron Fitzgerald
Repartiment: Matthew Rhys, Jonathan Lithgow, Tatiana Maslany
Minisèrie: 8 episodis.
Plataforma: HBO
Una de les vies més habituals és fer-ne un remake adaptant alguns aspectes als temps moderns. És també la via que condueix a comparar la nova sèrie amb l'antiga, i ja se sap que les comparacions són odioses. En el cas de Perry Mason, si s'hagués optat per això, s'hauria comparat constantment a Matthew Rhys amb Raymond Burr. I per molt de talent que tingui l'actor gal·lès, Raymond Burr és en Perry Mason i ningú pot posar-se al seu lloc sense sortir perdent. Quan la imatge d'un actor i la d'un personatge està tan associada, desfer-la és gairebé impossible. Per això, la nova Perry Mason ha optat per la via de la nova sèrie que es distancia tant com pot de l'original. Així, ha plantejat el retorn com una preqüela i al nou Perry Mason el personatge ja no és advocat, sinó detectiu, el gènere ha canviat i és detectivesc, amb uns aires noir que no eren a la sèrie original, els casos ja no són episòdics, sinó que és un únic cas durant tota la temporada, i hi ha escenes gràfiques, tant pel que fa a la violència com pel que fa al sexe. El resultat: no hi ha manera de comparar totes dues sèries. Això no és Perry Mason!
Potser no, però ja l'has començat a mirar. I el que hi trobes no està gens malament. De fet, és una molt bona sèrie. Matthew Rhys aconsegueix mostrar els matisos d'un personatge complex, torturat pel passat. Està molt ben acompanyat per bons actors com Shea Whigham, John Lithgow o Tatiana Maslany. La direcció de Tim Van Patten, molt còmode en la sèrie d'època, recorda el millor Boardwalk Empire. El cas que ocupa la trama central és pertorbador i ple de giravolts. Hi ha referències a la brutalitat policial i el racisme que sonen actuals. I quan no te n'adones ja has arribat a l'últim episodi i descobreixes que Perry Mason s'ha marcat un Better Call Saul: durant el trajecte, el detectiu perdut s'ha convertit en advocat idealista, i a l'últim episodi ja tenim en Perry Mason en un judici, amb la sèrie reconeixent que aquí és on volia arribar amb un meta-comentari sobre el fet que no aconseguirà una confessió durant un testimoni. L'únic que et queda és aplaudir l'estratègia dels creadors de la nova sèrie, que ha estat distanciar-se de la sèrie antiga per evitar un rebuig d'entrada i després atrapar-te a cop de talent i de feina ben feta fins que heu pogut tornar, tots junts, a Perry Mason.