A Josep FerraterMora en petit comitè li agradava recordar que en el vaixell que el portava a l’exili americà hi havia dues menes de gent: els que practicaven l’enyorament i rememoraven les batalles perdudes (“recordes Belchite?”, “què vas fer a l’Ebre”) i els qui com ell, miraven el futur i es preguntaven: “tu creus que a Amèrica necessitaran – el que fos – mestres, enginyers, comerciants... – com jo?”. Ell era decididament partidari i militant actiu del segon grup; detestava la nostàlgia. Li interessava comprendre el món (i això incloïa la tecnologia, la fotografia, el cinema i la informàtica), però era força escèptic sobre les possibilitats de transformar-lo.
El Ferrater Mora que vaig conèixer (poc) i el que comentava Salvador Giner –que de petit havia viscut a la mateixa escala que el filòsof i que li va tancar els ulls a Barcelona en 1991– no tenia cap especial enyorança ni de la República, ni –encara menys– de la guerra civil, on va fer tot el que va poder per no tirar ni un tret. Va passar quatre mesos en un sanatori als Pirineus i aprofità els seus coneixements d’idiomes per a treballar en l’atenció a la premsa estrangera al servei d’intel·ligència de l’exèrcit de l’est. Fou en una excursió als front d’Aragó on va conèixer la seva primera esposa Renée Rosalie Petitsigné, amb qui va marxar a l’exili en condicions molt dures, especialment als primers anys. Tirant de records, era deliciós escoltar la ironia amb què el filòsof explicava com a l’exili de La Havana, mentre preparava l’edició de 1941 del Diccionario de Filosofia, se li va acudir consultar la biblioteca universitària i a l’apartat “Cosmologia” hi va trobar... “De la Tierra a la Luna” de Jules Verne.
Amb el seu llibre de 1944 Les formes de la vida catalana(seny, ironia, mesura i continuïtat) que mai va amagar que havia escrit senzillament perquè necessitava diners, Ferrater va creure que havia dit tot el que li calia sobre Catalunya. A partir de finals de la dècada de 1950, quan van abraçar-se Franco i Eisenhower, el tema el va amoïnar molt relativament, sense deixar de sentir-se un federalista i un català més. Sabent qui era i d’on venia, mai es va escoltar amb gaire interès les històries patriòtiques (incloent alguns comentaris sarcàstics sobre Jordi Pujol quan conversava amb Salvador Giner). Modestament, recordaré sempre la seva critica a la metàfora de les “arrels” perquè, com deia, “les persones no tenim arrels, tenim cames”. Tan aviat com va poder va aconseguir la ciutadania americana i va mirar d’involucrar-se el mínim possible en els debats d’un exili que considerava estèril. La Creu de Sant Jordi se li resistí fins 1985 i molt possiblement li van donar perquè aquell mateix any va rebre el premi Príncipe de Asturias.
Per temperament, Ferrater era una persona escèptica i un pèl trista. Li costava suportar els entusiasmes i els idealismes, que considerava directament assassins. No hi ha manera de saber si va arribar a llegir Com hem estat i com som els catalans (1968) de Rodolf Llorens i Jordana, la crítica més ben elaborada a Les formes de la vida catalana, un llibre que no figurava a la seva biblioteca. Ni tan sols es va prendre seriosament la retòrica patriòtica del grup de Quaderns de l’Exili (Joan Sales, Ramon Galí) que segons ell havien triat fossilitzar una imatge del país que no tan sols passava per alt la violència del període republicà sinó que ignorava els canvis que s’havien produït al món després de la II Guerra Mundial, i, especialment, després de Vietnam, una guerra que ell, com tants exiliats europeus als Estats Units, havia vist amb un gran interès.
El Dicconario...
De vegades es diu que el Diccionario de filosofía és una obra d’exili i això no és del tot fals, ni del tot cert. Ferrater ja era una jove promesa abans de la guerra civil. Havia publicat un llibre en castellà a Madrid i quan arribà a Amèrica portava un amb ell un feix de quartilles amb l’embrió del que a partir de 191 fou la primera edició del seu Diccionario en un sol volum. Als seus darrers anys universitaris (era de la promoció de 1936) havia col·laborat en la revisió dels textos filosòfics de la versió espanyola d’una antologia d’una enciclopèdia alemanya, la Deutsches Wörterbuchde l’acadèmia prussiana, que per la guerra no es va arribar a publicar mai.
A Barcelona, a més, hi havia una petita tradició de filòsofs treballant en editorials i fent enciclopèdies. Els textos més significatius de Jaume Serra Hunter, degà de la Facultat de Lletres als anys republicans, estan enterrats al Diccionari Espasa (sense nom d’autor!) i una cosa similar passa amb les obres de l’avui oblidat, però imprescindible Josep Farran i Mayoral, que va morir literalment en la indigència en 1955, després d’haver estat una persona essencial en la modernització de la cultura filosòfica catalana. L’estil concís dels articles de Serra Hunter i de Farran i Mayoral són la base literària sobre la qual es bastí la redacció del Diccionario de Ferrater Mora, capaç de sintetitzar idees prou complexes en ben poques ratlles. És clar que sense l’extensa biblioteca del Bryn Mawr College, a Pennsylvania, on s’instal·là des de 1949, l’obra no hauria tingut, però, la importància que ha tingut.
En la migrada cultura filosòfica hispànica, el Diccionario de Filosofia de Josep Ferrater Mora ha tingut un paper essencial en la mesura que ha servit per a educar diverses generacions de filòsofs al llarg de més de mig segle, però també perquè ha fixat el vocabulari de la matèria. Per posar un exemple, si el “Superhome” es diu així en català i en castellà és perquè Ferrater va acceptar aquesta traducció d’un concepte que s’hauria pogut dir també “sobrehome” o “suprahome” com es recull en algunes traduccions.
La lectura de Diccionario, a part de ser informativa, és també un exercici filosòfic “integracionista”. Ferrater anomenava “integracionisme” la seva manera de fer filosofia. Comprendre un concepte volia dir, per a ell, situar-lo dins un context i observar com varia. El lector nota que a Ferrater l’incomodaven els grans mots i que mai es deixa arrossegar pel lirisme filosòfic (a diferència, per exemple del que feu un altre exiliat republicà, Joan Coromines amb el Diccionari etimològic). Com en la lògica deòntica de von White, el que interessava a Ferrater no era l’existència d’un suposat substancialisme, que no es creia, sinó els usos i els canvis del conceptes que els tornen significatius en un context. Un diccionari és útil estrictament en la mesura que descriu i no valora, però obre perspectives. Això “el Ferrater” ho aconseguí amb un mestratge gairebé únic i ha estat també una característica de l’edició de 1994 continuada per Josep-Maria Terricabras (Ariel). Ara, gairebé un quart de segle de més tard, la càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona i l’editorial Geminatae e-ditiones amb un extens grup de col·laboradors recupera i amplia l’obra. En temps de Wikipedia, “el Ferrater” continua essent una eina de primer nivell – i durant els dos propers mesos tindrà accés gratuït.