És una evidència que Eugeni d’Ors continua al purgatori. Tot i que, ben mirat, potser el purgatori no és un mal lloc per a un escriptor. Entre el sofre de l’infern i l’encens dels àngels, entre la calor i el fred, en un estat d’espera, de preparació, de purificació, el purgatori també es deu poder pensar com un espai de reflexió, dubte, silenci o secret. Tots semblen necessaris després d’una vida intensa com la d’Eugeni d’Ors (Barcelona, 1881-Vilanova i la Geltrú, 1954) dedicada incessantment, per dir-ho amb les seves paraules, a l’”heliomàquia”, és a dir: a la recerca de la llum. Pot ser, doncs, que Ors es trobi dins d’un veritable espai literari, inestable, incomplet, filtrat en la penombra, a l’aixopluc de les modes i no necessàriament catàrtic. Momentàniament expulsat del present i potser també del futur de la república de les lletres, allunyat del teatre del món, sense saber ben bé on encaixar, sempre inclassificable, sense poder-se incorporar a l’esdevenir temporal dels seus contemporanis, Ors és davant nostre i ens obliga, una vegada més, a mirar-nos al mirall.
Més lúcid i agosarat que mai, Joan Fuster va ser el primer a defensar, en poques paraules, que tota interpretació d’Eugeni d’Ors que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. Va ser en l’impressionant article necrològic que va publicar a Pont Blau, la revista de l’exili mexicà, on gosava demanar a la cultura catalana, ni més ni menys, en aquells anys i en aquelles circumstàncies!, que es quedés amb el millor d’Eugeni d’Ors: “Vulguem oblidar l’anècdota, per un moment, en comptes d’elevar-la a categoria--¿a quina categoria?--, i retem tribut d’homenatge a un home que fou nostre, que també fou nostre, i que ens ha llegat algunes de les pàgines més elegants i enginyoses de la literatura catalana del segle XX”. Tornem-hi. Recordar les paraules de Fuster, ara i aquí, fa una mica d’angúnia: “admirar” un autor no significa “identificar-se” amb la seva posició vital, la seva actitud ideològica o el seu ideari estètic.
Ors, doncs, hauria de poder ser abordat sempre sota la consigna clàssica de sine ira et studio. Sense ira i amb tot el coneixement, unes sàvies paraules que provenen dels Annals de Tàcit i que haurien de guiar la distància crítica i el rigor metodològic indispensables a tota avaluació objectiva d’un projecte ideològic, estètic i literari com el que va llegar Ors. Com els que mostra i demostra el catedràtic de la Universitat de Barcelona Josep Murgades (Reus, 1951), que ha dedicat quaranta anys de la seva vida investigadora a reflexionar sobre la figura i l’obra d’Eugeni d’Ors i, de manera més general, a definir, interpretar i interpel·lar allò que s’anomena, des que el mateix Ors ho va proposar l’any 1906, el Noucentisme. Ara acaba d’aplegar dotze estudis fonamentals en un volum titulat senzillament Escrits sobre Eugeni d’Ors, però que duu un subtítol necessari i eloqüent: “Per entendre la seva obra”. Comprendre i fer comprendre Ors són els dos fils conductors del llibre, que es debat entre la filologia estricta, la història de la literatura o de la cultura i, també, la història dels intel·lectuals: “induir a una (re)lectura, aprofundida i desapassionada, de la que fou una de les plomes més suggerents i significatives de la primera meitat del segle XX, agradi o no”. Els textos, divulgatius o acadèmics, apareixen endreçats per ordre cronològic, i hi ha des d’articles al diari Avui (el més antic, que data de 1981) fins a diverses conferències o ponències presentades en congressos i simposis més o menys especialitzats, tant a Catalunya com en d’altres països, ja ben entrat el segle vint-i-ú. En els seus articles, Murgades tant analitza obres orsianes, com per exemple La Ben Plantada, com relaciona l’autor amb els seus contemporanis (Carles Riba) o el fa dialogar amb altres moviments artístics: el cubisme, l’estructuralisme, l’avantguarda.
Una breu mirada a l’índex ja permet al lector constatar que el professor Murgades és un filòleg a qui agrada jugar enginyosament amb les paraules i els conceptes, un crític literari que fa parlar les paradoxes i les contradiccions, com segurament no podia ser diferent tractant-se d’Ors. Alguns títols i subtítols són inoblidables, com per exemple “Eugeni d’Ors i el Noucentisme. Sobre el valor d’una conjunció copulativa”; o bé: “Per què Xènius va dir el mateix que Eugenio d’Ors”, o encara: “Ors. Set d’autoritat, cost de dictadura”.
El text més conegut és, però, “Eugeni d’Ors, verbalitzador del Noucentisme”, una d’aquelles referències bibliogràfiques que va començar a ser de lectura obligatòria per a qualsevol aprenent de filòleg des de la meitat dels anys vuitanta i que s’hauria de situar al costat d’altres textos crítics gairebé obligats de Carles Riba, Gabriel Ferrater o Jordi Castellanos. Ors va ser, segons la lectura de Murgades, el “verbalitzador” del Noucentisme, és a dir: algú que “fornirà els supòsits ideològics justificatius i ratificadors del canvi en profunditat en què estava immergida la societat catalana i estructurarà un sistema de valors coherent i precís”. Aquí, si més no, Murgades actua com un veritable orsià: és a dir, com aquell pensador capaç d’encunyar conceptes que no tan sols ajuden el lector a desbrossar l’intricat món de les paraules sinó que, a més, li ofereixen una eina útil per interpretar el món. Com qui encunya moneda, doncs, la gran satisfacció del crític literari deu realitzar-se el dia que troba utilitzat el seu propi concepte per aquells qui en desconeixen l’origen i l’utilitzen com si ja fos de domini públic.