Les protestes als EUA per l’assassinat de George Floyd a mans de la policia revifen una de les iniquitats estructurals més enquistades en la societat nord-americana: el racisme. La reacció de Donald Trump davant de les multitudinàries manifestacions de la ciutadania ha estat impròpia d’un president d’una democràcia consolidada. La seva estratègia d’instrumentalitzar el racisme com a arma política, burxar en la divisió social i proclamar la supremacia blanca afavoreix els interessos dels més rics, la voracitat dels quals és la pitjor amenaça dels EUA.
L’actitud de Trump fa pensar en el protagonista de Coriolà de William Shakespeare. Caius Marci és objecte de la fúria dels ciutadans de Roma que el responsabilitzen de la misèria que pateix el poble. L’orgullós Marci retreu a la “xusma discrepant” la seva volubilitat, vilesa i covardia. La guerra contra els volscos apaivaga les protestes populars. Aureolat d’heroisme, Marci torna a Roma com a “Coriolà”. Quan el poble es nega a fer-lo cònsol, perquè l’ha escarnit, perd el seu favor i és desterrat de la ciutat. Incapaç de fer política i dominar la ràbia, s’aboca a la perdició.
La revolta popular contra els senadors, els patricis i els nobles, a causa de la intransigència de Coriolà, deixa Roma dividida i a mercè de l’exèrcit enemic, tal com detallen còmicament els espies Adrià i Nicanor (acte IV, escena 3). Per resquitar-se i venjar-se dels qui l’han proscrit, Coriolà es posa al servei d’Aufidi, capitost dels volscos i etern rival seu, que el rep amb els braços oberts. Només la súplica de la seva mare, dotada d’un subtil sentit de la política, estova l’ofuscació que el corseca. Aufidi, més maquiavèl·lic, li donarà l’estocada final.
Coriolà creu que té l’autoritat per designi diví. La seva arrogància el duu a la incompetència política. Menysprea la ciutadania i la demagògia dels seus representants. Es mou per un irrefrenable impuls despòtic. És incapaç de transigir o consensuar res. Negligeix la diplomàcia i l’entesa amb els plebeus. Insensible al dolor dels altres, ni la flexibilitat ni la compassió són alternatives vàlides per a ell. El codi d’honor militar que professa el condueix, paradoxalment, a voler destruir Roma i, al capdavall, mogut per la ira, a la pròpia immolació.
No endebades, després de la Segona Guerra Mundial, Coriolà es convertí en un arquetip d’Adolf Hitler. L’analogia històrica és, tanmateix, massa reduccionista, si volem comprendre les tendències polítiques contemporànies. El cert és que Trump aprèn la lliçó dels dictadors. Quan un dirigent o un govern –a Rússia, Turquia o Espanya– trepitja la independència del sistema judicial, ignora la separació de poders i exerceix la violència repressiva per treure’n rèdit polític i eliminar la dissidència, l’erosió de les institucions democràtiques i dels drets i les llibertats fonamentals està servida.
Trump és una mena de Coriolà de fireta destinat a un desenllaç antiheroic, si la ciutadania nord-americana pot articular una resposta col·lectiva que canviï la deriva antidemocràtica dels EUA. Com Coriolà, Trump no reprimeix la seva naturalesa tirànica i viu entotsolat en els rampells personals i la fam de poder. A diferència del romà, però, esdevé un bocamoll estafador, un mentider compulsiu, un patrioter demagog, un histrió populista i paranoic al servei d’una minoria de multimilionaris com ell. Si la democràcia no el fa caure, confiem que la seva extrema supèrbia el condueixi a l’autodestrucció política.