A Jorra i Gomorra no es pon el sol

Amb precedents notables com A Manacor (2019, Premi Enderrock al disc revelació), Vellut & Purpurina és el treball que obliga a prendre's del tot seriosament el projecte de Jorra Santiago, un disc produït pels savis Pep Toni Ferrer i Michael Mesquida, que serà un dels millors tractats pop que escoltareu al llarg de tot aquest 2020. Una col·lecció molt pensada de cançons trempades i consistents que poua d'aquí i d'allà, amb esperit de contemporaneïtat i de deixar segell propi. Començant fins i tot per una de les cobertes més desconcertants que s'ha vist darrerament, un joc d'enganys i pistes falses. Glam rock? Música disco dels setantes? No van per allà els trets.

El primer tall del disc, una miniatura amb Santiago jugant  a ser crooner amb no poca traça, tampoc no dissipa els dubtes. És en sonar la irònica “Cançó nyonya”, una pilotada a l'escaire que podrien haver signat Els Pets, però que també invoca la millor tradició de pop resplendent de les Illes de formacions com La Granja, que agafes l'aire i la intenció de la proposta. “Brilles” suma un punt de sofisticació, una peça que, cantada en anglès, passaria com una més del repertori dels Prefab Sprout. Un tema coronat amb elegants línies de guitarra, teclats i percussions que revelen el treball que s'esbrina conscienciós per polir cada segon del disc.

“Websurfing”, que sembla invocar tèbiament el concepte Egosurfing de la mallorquina Llucia Ramis, és una cançó també ben empolainada que remet al pop metafísic de Ferran Palau i que té un cert fons amarg: “Bades les pestanyes, agudes com un accent. Hi poses tres paraules: ja tens entreteniment. Veus com el temps s'esfulla tan absurdament i, a la fi, t'emprenyes: no vols que et passi més, no passarà mai més”, canta, per rematar amb un “Sempre l'estic cagant”. Una sensació universal amb la qual no pots més que identificar-te.

“El desig” és una peça estranya, una mena de folk esquarterat a còpia de sorollets i electrònica. Esperit de provatura que adopta un to festiu en l'orientalitzada “Una sesta entre les canyes”, una oda al goig de viure vestida amb instrumentalització xinesa. “El sol de migdia sembra les canyes de calor i em comença a abatre una inhabilitant sopor. Dubt de si el que veig lluir és la mar, damunt la panxa; despertau-me quan hauré de servir la meva pàtria”, diu Santiago en una lletra amb més molla que no sembla.

Les exploracions sòniques s'agraeixen, doten de versatilitat i varietat el disc, però no provoquen la mateixa satisfacció que una senyora cançó com “Independents”, tal vegada la joia de la corona, un tall  que remet a Guided by Voices, Superchunk i altres grans glòries de la música de guitarres dels 90. Pop irresistiblement melòdic i musculós que Santiago es permet el puntàs de rematar amb un riff final marca ACDC. Supereu això. “Gotes de sang” visita un altre registre, una elegantíssima peça de lletra evocativa sobre un mant oníric que et deixa amb la mel als llavis, per excessivament curta, no per una altra cosa.

Trànsit cap a un tram final igualment nutritiu, molt Els Pets, amb la melodia irresistible de “Que brufin” i el seu brillant remat (i trenat) de guitarres i teclats i la bellesa de “Monument”: “Ets un monument de pedra freda i, entre la gent, t'esmunys tan fàcilment! Però surt el sol i se pon a la teva pell. I brilla, i brilla, i brilla! I brilles més”. 

I continua brillant quan el deixes de reproduir unes cançons que envaeixen el teu cap i es queden a viure com una legió d'okupes. A Jorra i Gomorra no es pon de moment el sol.