Quan es va anunciar que Homecoming renovava va ser difícil no rebre la notícia amb escepticisme. Hi ha històries que podrien ramificar-se i desenvolupar-se durant moltes temporades. I n'hi ha que són una minisèrie, i l'intent d'allargassar-les és delicat. Aquest darrer era el cas de Homecoming, un thriller meticulós que va ser una de les grans sorpreses del 2018. Meticulós en el sentit que tot estava perfectament estudiat: la trama dividida en dues línies temporals, el joc que feia amb el format de la pantalla (que estava estretament relacionat amb la trama) i un estil visual creat per Sam Esmail que recordava grans clàssics del gènere dels 70. Impecable és probablement l'adjectiu que més escau a Homecoming. I encara que el seu misteri laberíntic acabés amb algunes trames obertes, la naturalesa de la història i els temes que tractava no demanaven una conclusió més ferma. Malgrat tot va renovar per una segona temporada. I, a més, es van anunciar canvis: Sam Esmail ja no en seria el director, i Julia Roberts, que havia estat el centre del repartiment, tampoc continuaria. Les expectatives, doncs, estaven sota mínims quan Amazon va estrenar fa unes setmanes la segona temporada.
Homecoming
Creadors: Eli Horowitz, Micah Bloomberg
Repartiment: Janelle Monáe, Stephan James, Hong Chau
Temporades: 2
Ja se sap que no hi ha res més eficaç que tenir les expectatives baixes perquè alguna cosa et sorprengui positivament. La segona temporada de Homecoming no és tan arriscada, ni complexa, ni impecable com la primera. Però és capaç de mantenir-ne els trets essencials i continuar amb la història de forma força efectiva, ni que sigui per portar-la finalment a un punt i final. I és que, en comptes d'expandir el món de la sèrie, que és el que haurien d'haver fet si pretenien allargar la història, els responsables de Homecoming, potser conscients de la dificultat de continuar el relat, han optat per fer de la segona temporada un epíleg. Com a tal, no és estrictament necessari, però si us vau quedar amb el dubte de saber quin seria el futur de Walter Cruz o de saber qui era Audrey Temple, aquesta segona temporada resol aquestes incògnites al mateix temps que atrapa amb un nou misteri, el d'una dona que desperta en una barca al mig d'un llac i no sap com ha arribat allà. Aquest misteri, que està relacionat amb les trames de la primera temporada, també se soluciona, deixant la sèrie tancada del tot.
Estilísticament, la segona temporada s'ha mantingut en les mateixes coordenades que l'anterior, amb el director, Kyle Patrick Alvarez, imitant l'empremta de Sam Esmail. No arriba al llistó del seu predecessor en la varietat de recursos i no té cap cop d'efecte magistral comparable al del canvi del format d'imatge de la primera temporada, però es respira una atmosfera similar de paranoia. Per ser una debutant en el món de la interpretació, Janelle Monáe, més coneguda per la seva carrera musical, aconsegueix posar-se sobre les espatlles la trama del misteri. El guió és més lineal, però canviant de punts de vista se'n surt a l'hora de fer dubtar l'audiència sobre les intencions dels personatges al mateix temps que explora el tema central de la sèrie: el poder de les grans corporacions. El nou final és (a partir d'aquí spoilers) molt més optimista que l'anterior. I aquest és, potser el gran retret que se li pot fer a aquest epíleg: que ens dona el plaer de la venjança. Si bé el gir de les begudes contaminades és efectiu, el resultat satisfactori per en Walter Cruz, convertit en justicier, no qualla en una sèrie que sempre ens ha dit que les cartes estan marcades i que els poderosos sempre se surten amb la seva.