- Acumula ja, pràcticament, dos anys i mig a la presó. Com es troba?
-Em sento fort. La presó no m'ha vinclat. Les meves conviccions es mantenen intactes. He tingut la possibilitat de reflexionar durant aquests més de dos anys a la presó i la conclusió és rotunda: ha valgut la pena. Malgrat aquest capteniment ignominiós a què estem sotmesos, el que vam fer aquell octubre de 2017 té sentit. Havíem de complir allò a què ens vam comprometre.
-Ara mateix disposa de permisos per anar a treballar. Quin és el seu dia a dia?
-M’he incorporat a l’Assessoria Jurídica de Mútua Terrassa. Surto cada dia a les vuit del matí per anar a treballar vuit hores diàries i haig de tornar a ser a la presó no més tard de les vuit del vespre. La combinació d’aparent normalitat i presó, combinades en vint-i-quatre hores, ens submergeix en una mena de dutxa escocesa emocional complicada de gestionar. Els caps de setmana, en ple confinament, són el més dur. Dissabtes i diumenges ens passem vint hores seguides a la cel·la. Només podem sortir al pati de tres a cinc de la tarda, quan la resta d’interns del mòdul estan tancats.
-Què pensa quan escolta que el 100.2 és un “tercer grau encobert” i quan se suggereix que els presos polítics reben un tractament privilegiat?
-Cap de les barbaritats amb què s’expressa habitualment la Fiscalia no em sorprèn en absolut. Aquestes dues acusacions són de les més suaus que han verbalitzat fins ara. Han arribat a afirmar que calia negar-nos el 100.2 per “intimidar” la ciutadania. Són l’expressió d’un Franquisme 2.0 on el sentit principal de la seva actuació és perseguir idees legítimes. Ja ho vam poder acreditar amb el capteniment dels quatre fiscals del Tribunal Suprem.
-Continuant amb la presó, hi ha diferència en el tracte dels funcionaris de presons catalans amb els de Madrid? Vostè va denunciar haver patit vexacions a la presó de Navalcarnero.
-Navalcarnero va ser una excepció descarnada perpetrada per tres funcionaris del Mòdul d’Ingressos. Amb caràcter general, a les altres presons espanyoles on m’he estat –Estremera, Soto del Real, Valdemoro i Zuera– el tracte ha estat professional. La gran diferència entre les presons espanyoles on m’he estat i Lledoners és la que fa referència a les polítiques de rehabilitació. Aquí n’és la prioritat, i es percep immeditadament amb l’actuació del personal de tractament –educadors, treballadors socials, psicòlegs, juristes... A Madrid aquestes figures són testimonials: allò és una aparcament de persones on el càstig esdevé la columna vertebral de tot el sistema.
-Fa uns mesos hi va haver polèmica pel fet que el Departament de Justícia no va apostar per l’aplicació del tercer grau a la vostra situació. Què en pensa?
-Que aigua passada no mou molins. Per a mi, el més rellevant de tot plegat és el que ha passat en plena pandèmia davant la possibilitat d’evolucionar cap a un 100.2 confinat en el domicili o un tercer grau: el Tribunal Suprem, quan el nombre de morts estava desbocat, reapareix per coaccionar els membres de les Juntes de Tractament de les presons catalanes amb presos polítics. És una vergonya impròpia d’un estat de dret homologable en termes europeus.
-Esperava poder passar el confinament a casa, tal com demanava Nacions Unides?
-No. La lògica autàrquica de l’Estat espanyol l’aboca a ignorar i menystenir tota la tirallonga de recomanacions, informes, resolucions d’institucions com l’Alta Comissionada de Nacions Unides pels Drets Humans i el mateix Consell d’Europa o d’organitzacions no governamentals tan prestigioses com Amnistia Internacional. Fins i tot s’incompleixen sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea amb total impunitat. I no parlo només de la cúpula del Poder Judicial espanyol, parlo d’un poder executiu pretesament progressista que, en el millor dels casos, s’inhibeix a l’hora de defensar drets i llibertats fonamentals.
-Continua exercint com a conseller des de la presó? Manté contacte amb el seu successor al Departament de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet?
-Mantinc un contacte setmanal amb el conseller Damià Calvet des del primer dia del meu empresonament. Despatxem les qüestions més rellevants del Departament de Territori i Sostenibilitat. Ara, per exemple, estem abocats a culminar la creació de l’Agència de la Natura de Catalunya, una estructura potent d’Estat i un dels projectes més ambiciosos en l’agenda modernitzadora de Catalunya.
-Pensa que els represaliats, tant presos com exiliats, han de tindre un paper elemental en la política catalana? Ho dic perquè Dolors Bassa, per exemple, deia que les decisions polítiques les han de prendre persones “en plena llibertat”.
-Han de tenir el paper que cadascú vulgui tenir. Entenc les precaucions de Dolors Bassa, però les limitacions no ens les podem auto-imposar nosaltres mateixos. El que és inexcusable per part nostra és confegir una cartografia solvent i fiable per afrontar la propera escomesa democràtica. Nosaltres ja sabem –directament– què hi ha a l’altra banda del mur, sabem quins camins són plausibles i quins altres inviables. Hem de posar en valor allò que hem après i compartir-ho.
-Com es viuen des de la presó les disputes polítiques entre els socis de Govern catalans?
-Amb molt neguit i un punt de desesperació. A la presó hi som gent d’Esquerra Republicana i de Junts per Catalunya, perquè plegats vam defensar un projecte de llibertat per a Catalunya. Perquè junts vam ser lleials al mandat democràtic de la ciutadania. Quan anem units –i podem declinar unitat de la manera més àmplia i amb més matisos possible– som imparables. Em nego a acceptar que això ja no és una lluita compartida, perquè acceptant-ho renunciaria a fer possible el somni.
-Contempla que alguna d’aquestes dues formacions (JxCat o ERC) formen coalicions de Govern amb partits no independentistes després de les pròximes eleccions, que encara no tenen data?
-Si això es fes en el Govern de Catalunya voldria a dir que el projecte de la independència s’ajorna indefinidament. No és el meu plantejament. Faré tot el possible per ajudar a evitar-ho.
-Des d’ERC es diu que “encara és prompte” per dir res al respecte i hi ha el precedent del pacte de JxCat i el PSC a la Diputació de Barcelona. Això podrien ser senyals que l’aliança JxCat-ERC no és segura després de les pròximes eleccions?
-Jo podria parlar de Sant Cugat del Vallès, de Figueres o de Tàrrega, que no són places menors i m’adonaria que des dels retrets i des dels retrovisors no es construeix res. Insisteixo en la idea que cal refer un full de ruta del sobiranisme que sigui generós, sòlid i, sobretot, que incorpori allò que hem après.
-Quan s’haurien de celebrar, aquestes eleccions?
-Quan haguem estabilitzat la crisi del coronavirus, tant en el seu vessant sanitari com econòmic. L’estabilitat avui és un valor extraordinàriament potent. Hi ha un Govern que està fent bona feina. No es pot ignorar l’actual excepcionalitat. El president ha fet molt bé en posposar aquest debat.
-Pensa que el paper del president Quim Torra ha eixit reforçat amb la gestió de la crisi del coronavirus?
-N’estic convençut. S’ha traslladat la imatge d’un president que s’ha posat el país a les espatlles i ha desplegat una immensa capacitat d’empatia: les seves compareixences han transmès solvència i honestedat. S’han pres decisions ràpidament. El Govern de Catalunya ha anat sempre per davant, malgrat que al principi de la crisi la discrepància respecte de les piconadores del Govern de l’Estat eren fortament blasmades D’altra banda, quan s’han detectat errors s’han reconegut i s’han esmenat de manera diligent. En la gestió de la crisi s’ha sabut posar en valor l’autogovern i s’ha sabut explicar amb nitidesa perquè és vital per al benestar i la seguretat de les persones concretes d’aquest país que es prenguin les decisions des d’aquí. El president Torra ha fet tangible la idea de la plena sobirania.
-En les pròximes eleccions, quin hauria de ser el candidat de la seua formació, preveient que el president Torra estarà inhabilitat -segurament- i que el president Carles Puigdemont podria presentar-se però no presidir el país des de la distància?
-El president Puigdemont és qui lidera JxCat i qui ha de poder encapçalar el nostre projecte polític. I la llista dels qui l'acompanyin, des del número dos fins la darrera persona, ha de ser meritocràtica. El capital humà de JxCat és extraordinari.
-Quin hauria de ser, alhora, el futur d’aquest espai polític, dividit a hores d’ara en tantes sigles que volen quota de protagonisme al si de la coalició?
-JxCat potser no s'ha acabat d'ordenar, però existeix. I només és una qüestió de temps que ho faci, que s’ordeni. A mi personalment m'agradaria que aquest temps fos el més breu possible. Entenc que el moment actual és complicat, però el procés d'ordenació interna és inajornable.
-Tornant a la seua situació d’empresonament, quin ha estat el moment més dur en aquests dos anys i mig?
-L’accident del meu fill petit quan va caure a la presó i va patir una commoció cerebral. No el vaig poder anar a veure a l’hospital fins al cap de quatre hores de la caiguda. Era la vigília de Reis de l’any 2019,i com que encara no estàvem jutjats l’autorització per anar-hi l’havia de donar el tribunal instructor –el Suprem–, que aquell dia no tenia –ni remotament– guàrdia. Aquelles hores tancat a la cel·la no les desitjo a ningú. Va ser un patiment sense matisos. Finalment, la Generalitat em va autoritzar a sortir. Al cap de quatre dies, el mateix Suprem va filtrar que se m’havia donat un tracte de favor. La caverna mediàtica espanyola va ser despietada. Ni el patiment d’un infant de quatre anys no els va condicionar a l’hora d’esbudellar-nos. Ni una espurna de tendresa o d’humanitat. Aquesta gent no tenen límits morals. Ens han deshumanitzat absolutament. És l’únic cop que he passat por.
-I el més celebrat?
-El Nadal del 2018. Feia tot just cinc dies que havíem acabat la vaga de fam i veníem de passar quatre dies a l’Hospital del Terrassa a fi de garantir que el procés de realimentació es produís amb el màxim nivell de seguretat. Estàvem molt sensibles. Aquella tarda de Nadal se’ns va lliurar un regal extraordinari: es va produir una concentració massiva de milers de persones que abandonen la confortabilitat de les seves llars en un dia tan especial i es van acostar als murs de la presó per desitjar-nos bon Nadal en un acte de generositat i de solidaritat sense límits.
-Hi ha hagut alguna mostra de suport inesperada que li haja il·lusionat especialment?
-La visita de la diputada del PSC, Alícia Romero, a Lledoners. Fa molts anys que ens coneixem i ens apreciem, des de l’època del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. L’amistat es va imposar per sobre de visions polítiques sovint molt distants.
-I alguna decepció inesperada?
Estic convençut que aquells que saben que potser haurien d’haver enviat alguna carta o trucat a les nostres famílies o vingut a veure’ns en són íntimament conscients. No seré jo qui els assenyalaré...
-Vostè va ser condemnat a 10 anys i mig de presó. Quan contempla que podrà obtenir la llibertat definitiva?
A finals de l’any 2028. Fins aleshores hi pot haver un periple d’estacions intermèdies, des de l’actual 100.2 del Reglament Penitenciari per anar a treballar fins a la llibertat condicional a la tercera part de la condemna, passant pel tercer grau. Res d’això, però, no és llibertat definitiva. Parteixo de la base que una resolució favorable –més que probable– del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg arribarà tard: la principal missió del Tribunal Constitucional espanyol és torpedinar el nostre accés a una justícia justa més enllà dels límits del Regne d’Espanya.
-I quin contempla que serà el seu futur en aquell moment? Voldria tornar a la política institucional? O això ja és cosa del passat?
-Avui tinc una cosa absolutament clara: no serà un tribunal espanyol qui decideixi si puc continuar fent política o no. Serà decisió meva i tots els escenaris estan oberts.
-L’independentisme viu moments de desconcert, fonamentalment per les baralles entre els partits, que sovint s’escenifiquen amb molta claredat. La ciutadania té motius per ser optimista, malgrat tot?
-La gent no falla mai, malgrat nosaltres i les nostres baralles inaudites i incomprensibles. Amb tot en contra i amb una participació històrica del 80%, l’independentisme va guanyar les eleccions del 21 de desembre de 2017 i les enquestes no deixen d’apuntar que es manté una majoria absoluta al Parlament amb possibilitats de superar, fins i tot, el 50% dels vots. D’altra banda, la reacció de la gent –especialment de la gent jove d’aquest país– després de la sentència va ser increïble. Això em fa ser optimista i això mateix ens obliga –imperativament, moralment– a tenir el mateix nivell de responsabilitat generosa que la ciutadania que ens recolza.
-Girant la mirada enrere, quin va ser el principal èxit de l’octubre de 2017 i què caldria fer per tornar-ho a repetir?
L’1 d’Octubre, que ja és patrimoni immaterial –i perenne– d’aquesta nació. Quina societat democràtica no voldria tenir un 1 d’Octubre a la seva història? Quina societat democràtica no se sentiria orgullosa que la meitat de la seva població adulta realitzés un acte de desobediència civil, en actitud sempre pacífica, per tal de defensar l’exercici del dret a votar malgrat tenir al davant unes forces de seguretat disposades a atonyinar qui convingués? L’1 d’Octubre l’Estat espanyol es pensava trobar un poble poruc i es va trobar un poble alçat i determinat.
-I quin va ser, segons pensa, el principal error?
Comparteixo la tesi del President Puigdemont: haver suspès la declaració d’independència del 10 d’octubre. Crèiem, erròniament, que les crides al diàleg d’actors importants de la comunitat internacional i, sobretot, del mateix Estat espanyol, tindrien algun recorregut. D’altra banda, encara no érem prou conscients que el Regne d’Espanya està disposat a tot –i subratllo tot– per garantir la seva integritat territorial.
-Per últim, com contempla el país d’ací a 10 anys?
-Si som capaços de llegir de manera intel·ligent la cartografia que hem pogut confegir, tal com deia suara, amb dades objectives i precises i preparem amb solvència una nova escomesa democràtica, crec que podem estar parlat d’una República Catalana. Però patirem molt. El camí serà costerut. N’hem de ser conscients i assumir-ho com una deure amb els nostres fills i els nostres nets, convençuts que podrem construir un país nou –un paísmillor– per a ells sense cap altra limitació que la nostra pròpia voluntat democràtica com a poble.