-Fa més de vuit-cents dies que és a la presó. Durant aquest temps, s'ha sentit recolzada pel moviment independentista català?
-Sempre m’he sentit recolzada pel moviment independentista i en general per molta gent que creu en les llibertats i els drets, siguin independentistes, sobiranistes o no. Han demostrat una capacitat de mobilització i constància increïbles, i m'ho han fet evident, per exemple, fent activitats arreu, sopars i trobades cada setmana a fora la presó fins abans del confinament.
-Ha trobat a faltar algú?
-Sempre hi ha persones que et meravellen i altres que et deceben, però és en aquests moments que coneixes realment l'entorn. Però en general, no.
-Vostè ha arribat a dir que se sentia millor a Alcalà-Meco i que fins i tot havia contemplat tornar. Ho ha intentat gestionar en algun moment?
-Ho vaig dir al principi i ho comento també en el llibre que he escrit juntament amb meva germana. És molt diferent estar reclusa en una presó només de dones i pensada per dones que en una presó d’homes amb un sol mòdul de dones. Ho vaig dir i ho vaig demanar quan vaig arribar en un principi, però no es va gestionar fermament ja que, malgrat que costa més adaptar-s’hi, sobretot pel reguitzell de normes, sempre he pensat primer en la seguretat. Aquí a Puig de les Basses tinc la família i les amistats més a prop i ja hi estic adaptada. Des de fa poc, amb l'aplicació de l'article 100.2, puc sortir a treballar a la meva població.
-Per què va decidir escriure el llibre conjunt amb la seva germana? Com ha canviat la presó el seu vincle amb ella?
-Primer de tot, perquè volia deixar constància del que havia viscut i expressar-ho amb mirada femenina. I vam decidir fer-ho juntes perquè vam creure que era important explicar la repressió des de dins de la presó en primera persona, però també des de fora els murs explicar el que ha patit molta gent, especialment familiars i amistats. La repressió ha sigut forta i col·lectiva, i amb la narració de les nostres dues vivències en fèiem una descripció més real.
-Recentment, abans del confinament, ha pogut sortir unes hores per tenir cura de la seva mare. Com va ser el primer dia que es van trobar fora de la presó? Què ha representat per a vostè això? Com ho ha viscut ella?
-Va ser fantàstic! Ella, als seus 88 anys, va estar molt feliç i per mi va ser retrobar-ho tot. Malauradament, ara no se m'ha permès tornar-hi. Només es pot sortir per anar a treballar amb contracte de treball. Ho trobo una de tantes incongruències en aquests dies d'estat d'alarma, el no permetre anar a casa a confinar-nos com recomanen els organismes internacionals.
-Ha canviat la seva visió de la funció social de la presó durant aquests més de vuit-cents dies?
-A la presó hi he trobat tot tipus de persones, de millors i de pitjors, el mateix reflex de la societat. M'he adonat que hi ha uns grans professionals que intenten aconseguir la tasca de tractament i de reinserció, però que a vegades les mesures de seguretat, el sistema penitenciari i la visió social estereotipada de les persones preses fa que no sempre hi hagi prou oportunitats d'èxit.
-Quina és la seva situació legal ara mateix?
-Ara estic sentenciada i condemnada. També inhabilitada per a funció pública. Però no hi estic d'acord i no em conformo, així que amb els advocats estem preparant ja els recursos per continuar la via judicial a Europa quan es resolguin els presentats al Tribunal Constitucional.
-Com va viure el fet que des del Departament de Justícia no se’ls donés el tercer grau? Ho esperava?
-Era conscient que malgrat que teníem pràcticament la majoria de condicions perquè se'ns concedís, amb una sentència de 12 anys de presó era molt difícil un tercer grau inicialment. Com qualsevol altra persona reclusa, hauré de seguir les passes del sistema penitenciari per anar sortint de la presó, com ho estic fent ara amb el 100.2, encara que només sigui per unes poques hores i dies.
-En quina situació està la petició d'indult per a vostè que la UGT va anunciar que demanaria?
-Pel que m'han comunicat, sé que està preparada i en breu es presentarà.
-Hi ha qui li ha criticat que, acceptant-la, reconeix en part la seva culpabilitat. Què en pensa?
-Suposo que els que critiquen són aquelles persones que abans deien que no hi havia tantes presons per a tanta gent i que calia desobeir per tot i ara estan en el sofà de casa còmodament assegudes observant el que passa. Potser si portessin 800 dies a la presó ja no ho dirien. He dit sempre que lluitaré i em defensaré en totes les instàncies possibles, perquè estic injustament a la presó, i per això defenso l’amnistia de manera col·lectiva. Ara bé, si algú demana l’indult per mi, doncs ho celebro, perquè la meva prioritat és sortir en llibertat, em sentiré molt més útil fora que dins.
-Per què opta per aquesta via i no per intentar l'amnistia o a que la justícia europea pugui revocar-li la pena?
-Qui ho ha dit que no lluitem per l’amnistia o per portar a instàncies europees la nostra injustícia? I tant que sí! No hi renuncio, en cap cas. Em defensaré allà on pugui de la injustícia que s’ha comès. També lluitem per una amnistia, per retornar a la política un conflicte polític, per deixar enrere la repressió i per acabar amb aquesta causa general contra l’independentisme, que fins i tot amb aquesta pandèmia continua.
-Com està vivint el confinament des de la presó?
-Des del dia 27 d'abril puc sortir sis hores per treballar en un centre de serveis essencials. La resta de temps estic aïllada en el mòdul d'ingressos. És força dur, especialment els dos dies de caps de setmana. Estic en una cel·la tancada, on hi menjo i hi passo totes les hores menys una que puc sortir sola a un petit pati. Així que no tinc ningú per parlar, ni cap activitat a fer, més enllà de les meves pròpies estratègies personals.
-Quines són les condicions dels presos socials enmig de la pandèmia?
-Mai no hi ha hagut cap diferència entre els presos socials i jo, presa política. Els que surten a l'exterior per algun assumpte aïllat, com jo, estan en el mòdul d'ingressos durant 14 dies. Malgrat que la majoria estan en el mòdul que els pertoca, i poden sortir junts al pati o anar al menjador, no hi ha activitats educatives ni esportives. Tampoc no estan permeses les visites, ni locutori ni vis familiars o de parella. Només una videotrucada de 10 minuts una vegada a la setmana és el contacte amb l'exterior. Per tant, les condicions són dures.
-I a la Fundació Hospital-Asil de Pobres i Malalts de Torroella de Montgrí on està treballant, quina realitat s'ha trobat? Què suposa per vostè poder sortir de presó unes hores a treballar?
-Ara mateix, després de tant de temps en presó representa un bri de llibertat per una estona. Estic fent treball de gestió i no d'atenció directa per no entrar en contacte amb les persones grans. A les dues residències van aconseguir aïllar molt aviat i treballar preventivament les mesures adequades i per sort, per ara, no hi ha persones diagnosticades de COVID-19.
-Vostè ha estat consellera de Treball i Afers socials. Li preocupa que darrere d'aquesta crisi hi hagi una retallada de drets?
-Evidentment. Que es puguin retallar drets sempre em preocupa, i més en èpoques de crisi com l’actual. És per això que estic més satisfeta que mai de l’aprovació de la Renda Garantida de Ciutadania en la passada legislatura i de l’esforç que va comportar la seva implementació malgrat les dificultats encara existents. En aquests moments s’ha demostrat que era el camí a seguir, tot i que no n’hi ha prou. Cal que la Renda Garantida sigui subsidiària de l’Ingrés Mínim Vital. També em preocupa el món laboral, que molta gent acabi perdent la feina o es precaritzin encara més alguns sectors. Des d’aquí insto al govern de l’Estat que prohibeixi de forma efectiva els acomiadaments i que aporti ajuts als sectors amb més dificultats, especialment persones autònomes i petites i mitjanes empreses. Sempre he defensat que tenir una feina digna és la millor política social.
-D'acord amb el que hem vist ara, ha estat un error per part dels governs de la Generalitat deixar la gestió de les residències de gent gran en mans del sector privat?
-Segurament cal un replantejament, però de tot el model de dependència. Les residències han patit i estant patint molt. De fet, ara convisc amb aquesta realitat cada dia. A més, aquesta pandèmia afecta al col·lectiu més vulnerable, que són les persones grans i amb patologies prèvies, precisament les persones que viuen en residències. Segurament, la majoria de residències estan més dissenyades per la socialització que no pel confinament, més per l'atenció centrada en les persones a nivell social que a la medicalització... Ens caldrà una gran tasca reflexiva i de cooperació entre tots i totes.
-Com valora la gestió de la crisi de la Covid-19 que s'ha fet des del govern de l'Estat espanyol?
-D'entrada, la gestió era complicada pel govern que fos. Però, sincerament, penso que ho han gestionat de forma decebedora, centralitzada i amb visió nacionalista, fent evidents sovint més dubtes que encerts. Crec que han anat tard en aplicar mesures, com ara el confinament total. Han improvisat. Només cal veure com van anunciar i canviar de criteris, per exemple, en el fet que la infància podria sortir unes hores al carrer, amb el tema de les mascaretes i, tot plegat, amb l’exèrcit pel mig… quants despropòsits! Per no parlar de la centralització en la compra de material, que ha estat un gran problema a diferents àmbits, no només en el de Salut.
-Després de veure aquesta gestió, s'ha replantejat si va ser encertar el suport que Esquerra Republicana va donar a la investidura de Pedro Sánchez?
-Una cosa no treu l’altra. He estat crítica algunes ocasions amb Esquerra, però vaig trobar encertat que facilités la investidura a canvi d’una taula de diàleg efectiu per desencallar el conflicte polític. Quina alternativa teníem? Cal negociar i dialogar.
-Com valora les declaracions del president de la Cambra de Comerç, Joan Canadell, que deia que "Espanya és atur i mort, Catalunya és vida i futur"?
-Tothom és lliure de dir el que li sembla, hi ha d’haver llibertat d'expressió i d'opinió, però crec que no són encertades. Malauradament, l’epidèmia del coronavirus ha afectat molts països, s’ha endut moltes vides i ha provocat l’acomiadament i la precarietat laboral de moltes persones. Jo soc crítica amb la gestió del govern espanyol i crec que com a catalans tenim el dret i l'obligació de gestionar directament com fer front a la pandèmia, però això no vol dir que ho fem millor directament. Ho haurem de demostrar, com tot. Segur que ho hauríem fet diferent. De fet, el plantejament del confinament total hauria sigut molt abans.
-S'ha parlat molt, també, de la resposta que va donar Roger Torrent a Canadell, afirmant que "l'últim que demana aquesta crisi són plantejaments nacionalistes i els independentistes hem de marxar de discursos que tenen connotacions nacionalistes". No ha estat ERC sempre un partit nacionalista?
-Esquerra Republicana és un partit independentista i republicà. Ho ha estat sempre i ho segueix sent. Un partit que vol construir la República catalana amb uns principis i valors que, per damunt de tot, siguin útils per millorar la vida de la gent. Crec que el president del Parlament es referia a això i no puc estar-hi més d’acord.
-Com viu la batalla pel relat que es viu entre Junts per Catalunya i ERC des de la presó?
-Les discrepàncies no agraden a ningú, però és normal que en diferents partits hi hagi punts de vista diferents tot i que siguin capaços de governar en coalició, i llimar-les en el dia a dia de la governabilitat. En totes les coalicions de govern n'hi ha i, sobretot, es podien preveure quan el president Torra va donar la legislatura per acabava.
-El president Torra ha dit que no convocaria eleccions un cop aprovats els pressupostos, tal com va prometre, per la crisi del coronavirus. Creu que és una prioritat celebrar eleccions quan aquesta crisi acabi?
-La prioritat és superar aquesta crisi, reactivar i reconstruir el país, i crec que el Govern ho està fent. Ho veiem amb la proposta de la renda de confinament, amb ajudes als autònoms que s’han quedat sense feina, o als treballadors i treballadores que encara no han rebut cap prestació. És moment de posar la vida de les persones al centre de les decisions polítiques. Però, evidentment, un cop superada la crisi, caldrà fer eleccions i que la ciutadania decideixi qui lidera aquesta reconstrucció i que triï el model.
-Pensa que després d'aquestes futures eleccions hi ha altra opció que no sigui repetir coalició entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana?
-Està en mans de la ciutadania. Tot i així, les formacions independentistes i sobiranistes hem de treballar plegades per portar aquest país a l’objectiu que tant anhelem: la República catalana. Treballem per sumar gent a les majories actuals, no per reduir-les o canviar-les.
-Vostè al llibre explica que creu que les decisions dins els partits no s'han de prendre des de la presó. Per què? Per què creu que això no s'està respectant?
-Soc del parer que les decisions polítiques les han de prendre les persones representants dels partits en plena llibertat, d'acord amb les opinions de la militància, perquè estan al dia a dia de les gestions i tenen tota la informació directa. Ara mateix les decisions són de societat líquida i a la presó el temps és un altre. A la presó tenim molt temps per pensar i reflexionar, així que el que podem fer és ajudar a liderar estratègies de futur. Per això, penso que està bé que s’escolti l’opinió dels que estem a la presó i a l’exili, però sense condicionar res.
-Ha pensat sobre el rumb que hauria de prendre el país durant aquests mesos? Quina creu que hauria de ser l’estratègia a seguir per part del moviment d’emancipació nacional?
-Veig imprescindible que per seguir avançant cal que siguem els més possibles, que siguem un moviment transversal, de baix a dalt. Cal fer arribar les conviccions que la independència és el camí per arribar a la República, que serà l’eina per tenir un país més just, democràtic, lila, verd i igualitari. I cada decisió, cada repte, cada crisi s'ha de convertir en una nova oportunitat per avançar en l'emancipació. Soc de les que penso que l'objectiu és la transformació social i hem de canviar les regles de joc de les oligarquies i les classes dirigents que volen guanyar pels diners i no pel bé col·lectiu. L'emancipació nacional i social s’ha d’aconseguir el més aviat possible.