Les persones que pateixen estrès –així funciona la biologia– se senten empeses a buscar altra gent. En percebre perill, el cervell segrega neurotransmissors que indiquen que cal buscar ajuda en membres de la mateixa espècie. “Però aquest virus ens impedeix fer-ho”, diu el neurocientífic nord-americà James Coan. “Només el podem vèncer mantenint-nos allunyats dels altres. I això és molt fotut”.
La pandèmia és una prova de resistència per a la humanitat. Encara no podem concebre tot el que es veurà perjudicat i destruït quan ens despertem d’aquest malson col·lectiu. Sens dubte, però, la COVID-19 agreuja un problema que abans ja preocupava milions de persones i governs de tot el món: la solitud.
Abans que grans parts de la humanitat es tanquessin durant setmanes i mesos entre quatre parets, abans de posar-se mascaretes i d’aprendre conceptes estranys com “distanciament social”, segons una enquesta en línia de l’empresa de màrqueting Splendid Research, a Alemanya una de cada sis persones se sentia sola sovint o permanentment. En molts altres països –entre ells els EUA, el Regne Unit i el Japó– el percentatge de persones soles també era de més del 10%. Els investigadors parlaven d’una “epidèmia de la solitud”, desencadenada per la globalització, la individualització de la societat i la vida contemporània, amb totes les seves tecnologies actuals.
I ara?
“La situació em fa molta por”, diu James Coan, expert en el cervell que investiga i fa docència a la Universitat de Virgínia a Charlottesville. Aquest matí de maig és a casa seva i parlem a través de l’ordinador. Coan tem que la pandèmia pugui transformar les societats a llarg termini. La pregunta no és només com aprendran a llegir els nens sense anar a escola, diu l’investigador; sinó, a un nivell més fonamental, com es relacionaran a partir d’ara les persones. S’atreviran a ajudar-se mútuament? O, precisament en el cas de les persones grans i febles, persistirà la por que els altres podrien contagiar-los virus letals?
I com es relacionarà la societat amb les persones velles i febles? Aquesta gent serà exclosa, enclaustrada perquè la resta es pugui tornar a sentir lliure i pugui reactivar l’economia?
“Si ens mantenim allunyats dels altres, ens exposem a uns riscos enormes”, diu Coan. “La gent que està sola es posa malalta més sovint. Les ferides es curen pitjor i el sistema immunitari és més dèbil”. Augmenta el risc de patir malalties cardiovasculars, diabetis i depressions, diu l’expert, i la gent pateix demència més aviat i es mor abans. “L’aïllament social mata, això és un fet”.
El fet en xifres: un equip d’investigació a l’entorn de la psicòloga Julianne Holt-Lunstad, de la Universitat Brigham Young a Provo, a Utah, durant un període de més de set anys va avaluar dades de 308.849 persones i va arribar a la conclusió que les que tenien bones relacions socials tenien un 50% més de probabilitat de mantenir-se en vida al final del període estudiat; i això independentment de l’edat, el sexe o l’estat de salut inicial. La solitud, segons la conclusió de Holt-Lunstad, perjudica la salut tant com el tabac o l’obesitat.
De fet, les desgràcies col·lectives fan aflorar el millor de la gent. Després d’una catàstrofe, tant si és un tsunami com un atac terrorista, els supervivents poden unir-se i consolar-se mútuament. Així ha estat sempre i a tot arreu, però aquest cop no. La part pèrfida d’aquesta catàstrofe mundial és que l’impuls de voler estar a prop d’algú pot ser letal. Cal mantenir la distància. Però a quin preu?
“Em preocupa que la COVID-19 condueixi a una recessió social que tindria unes conseqüències tan greus com les de la recessió econòmica”, diu Vivek Murthy, que amb el president Barack Obama va ser Cirurgià General dels Estats Units –una mena de metge de la nació–, responsable de qüestions de salut pública.
A final del 2014, quan va començar la legislatura, Murthy va emprendre un “viatge per escoltar”. Volia saber quines qüestions de salut inquietaven els nord-americans. Es pensava que seria l’epidèmia de la droga o les conseqüències del tabac i el sobrepès. Però a tot arreu on anava sentia frases com aquestes:
“Tinc la sensació que haig de suportar tota la càrrega jo sol”.
“Em sento invisible”.
“Si avui desaparegués, no se n’adonaria ningú”.
El que més preocupava a la gent, segons Murthy, era la solitud.
El 2017, quan Donald Trump va arribar a la Casa Blanca, Murthy va perdre el càrrec; i es va adonar que durant aquell temps la soledat també havia arribat al seu voltant. Amb la seva esposa i la seva família les coses anaven bé, però els anys a Washington havien estat tan intensos que amb prou feines havia tingut temps per a la seva vida privada. On eren tots els seus amics?
Murthy havia trobat el seu tema. Va escriure un llibre sobre la solitud sense imaginar-se com de terriblement actual seria en publicar-se el volum, a final d’abril del 2020.
“Tothom parla de la COVID-19”, diu Murthy, “però normalment només sobre les conseqüències immediates per a la salut i l’economia”. En canvi, també s’ha d’entendre el virus com una experiència traumàtica. “A molts de nosaltres no ens permet acomiadar-nos de persones estimades, mantenir el vincle amb la família i els amics o fer-nos costat els uns als altres”, explica Murthy. “Passaran mesos o anys abans no entenguem les repercussions sobre la salut psíquica”.
La ciència descriu la solitud com un patiment subjectiu vinculat a la diferència entre els contactes socials desitjats i reals. No tothom que viu sol –a Alemanya pel cap baix gairebé una de cada cinc persones– se sent sola. Però sí que el risc de sentir-se sol augmenta notablement en el cas de les persones que viuen soles si no poden sortir de casa ni trobar-se amb ningú.
Murthy defineix tres tipus de solitud. En primer lloc, l’íntima, quan no es té parella o cap persona propera de confiança. En segon lloc, la relacional: la falta d’amics amb qui ens agrada passar estona. I en tercer lloc, la solitud col·lectiva, quan un no se sent part d’una comunitat o d’un tot més gran.
“Com que hi ha aquestes tres necessitats socials diferents”, diu Murthy, “també poden sentir-se soles persones que estan en una relació feliç”.
Tanmateix, si es dona aquest cas, una relació sovint s’erosiona, ja que la soledat és contagiosa. Qui se sent sol durant un període llarg, sovint modifica la seva conducta, es reclou, actua amb més cautela, potser també amb més irritació i menys delicadesa. Les altres persones perceben el canvi i se senten rebutjades. Aleshores els falta la parella, l’amic o el company de feina que abans tenien, troben a faltar la proximitat i també es comporten més a la defensiva, cosa que pot contagiar el seu entorn. La soledat, doncs, s’escampa.
I així, alimentada per la COVID-19, pot aparèixer aquella “recessió social” que temia Murthy. “Pensi en les conseqüències, i no tan sols per a la salut”, diu el metge. “La solitud perjudica la nostra capacitat productiva a la feina, l’èxit escolar dels nostres fills”. Això repercutirà en la societat en conjunt, en la nostra capacitat de comunicar-nos. “En temps com aquests això té unes conseqüències terribles”.
Des del punt de vista de la biologia evolutiva, el sentiment de solitud té sentit, igual que la gana o la set. Els homes primitius tenien més opcions de sobreviure si cooperaven i feien junts activitats com caçar o cuidar les criatures. Si algú s’allunyava massa de la tribu, augmentava el risc de morir de gana o de ser devorat. Per això l’evolució afavoria els individus socials.
Al març, científics del Massachusetts Institute of Technology, a Cambridge, als EUA, van aconseguir demostrar en un experiment que la soledat desencadena en el cervell senyals semblants que la gana. L’estudi indica –segons la seva autora principal, Livia Tomova– que la proximitat a altres éssers humans és una necessitat humana tan bàsica com alimentar-se.
L’aïllament involuntari provoca una reacció d’estrès al cos que indica a l’afectat que li falta alguna cosa vital. Als homes primitius que voltaven sols, suposadament aquesta sensació opriment els motivava a buscar de nou la protecció de la tribu. Al món contemporani això és més complicat: la reacció d’estrès, útil per superar ràpidament una situació d’emergència aguda, pot tornar-se crònica i fer-nos afeblir i emmalaltir físicament i anímicament.
Tot i així, la necessitat de proximitat no és igual d’intensa en totes les persones. “La tendència a sentir-se sol és hereditària en entre un 30% i un 40%”, diu la psiquiatra experta en persones grans Ellen Lee, de la Universitat de Califòrnia a San Diego. Això és una bona notícia: “Significa que hi podem fer alguna cosa, contra la soledat”.
Lee tracta pacients d’edat avançada amb malalties psíquiques com l’esquizofrènia o la psicosi; persones, doncs, que abans de la pandèmia ja eren vulnerables o estaven aïllades. “També pateixen al·lucinacions i coses semblants”, diu la metgessa, “però un dels principals problemes dels meus pacients és la falta d’ànim. Això està relacionat amb el fet que estan sols”. A aquests pacients l’únic que els pot ajudar és construir una relació amb una altra persona”.
Però com es fa això si cal mantenir la distància social? Abans de la pandèmia Lee treballava en un programa d’intervenció contra la solitud; hi havia previstos contactes diaris i visites a pacients de clíniques psiquiàtriques i residències d’ancians. “Ara intentem traslladar tot això al món virtual”, diu mentre fa un somriure torçat a la pantalla. “És complicat, i estic molt preocupada pels meus pacients. Però, pel que fa a la investigació, això també és molt interessant”.
Aquesta qüestió no ocupa només els que fan investigació sobre la solitud: el contacte virtual pot substituir les trobades de carn i ossos? Pot ser que internet i les xarxes socials no creïn més soledat, com es deia sempre abans de la COVID-19, sinó que ara siguin més aviat la nostra salvació?
Si hi ha algú que pot respondre a aquesta pregunta és James Coan, l’investigador del cervell de Charlottesville, atès que aviat farà vint anys que es dedica a estudiar la màgia de fer manetes. Va començar col·locant subjectes dins un escàner cerebral i administrant-los electroxocs. Alguns podien agafar la mà de la seva parella durant l’assaig, d’altres la d’un desconegut i un tercer grup havien de suportar sols el dolor.
Conclusió: fer manetes, sobretot amb una persona de confiança, fa que reaccionin amb menys intensitat les regions del cervell que s’activen en cas d’amenaça. El contacte físic actua com un analgèsic. “Quan ens abandonem a una altra persona, el nostre cervell no s’ha d’esforçar tant”, explica Coan. “Com més bé funciona aquest alliberament del cervell, més ben preparats estem davant de malalties psíquiques i físiques”.
Coan ara vol descobrir si aquest efecte també funciona a través de la pantalla. La seva hipòtesi és que el més probable és que els efectes del contacte es puguin simular mostrant a algú altre la nostra part vulnerable. “M’has de confiar alguna cosa, i ha de suposar un esforç”, diu. “Pot ser un poema que hagi escrit la mateixa persona o una cançó. Si hi reacciono positivament i amb comprensió, ensenyo al teu cervell que no està sol”.
Breu moment de silenci. “Doncs bé”, diu Coan, “Si tu no vols, ja començo a cantar jo. Però sigues amable!”.
Ah poor bird,
Take your flight,
Up above the sorrow
Of this dark night.
[Oh, pobre ocell
aixeca el vol,
deixa enrere la pena
d’aquesta nit fosca]
Coan té raó: fa un moment el veia com l’expert, com algú superior, però ara és diferent. I és molt lluny: un rostre en una pantalla.
El psicòleg clínic Ami Rokach té una perspectiva totalment diferent sobre el que està experimentant la humanitat. Ell ho considera una sort. Rokach, que ha sigut professor en universitats del Canadà, els EUA i Israel, estudia la solitud des de fa uns quaranta anys.
Una sort, de debò?
“En efecte”, diu Rokach, “crec que podem aprofitar aquesta pausa forçada per preparar-nos per a una vida millor. Podem recordar que necessitem els altres, que el contacte físic és important. Podem aprofundir en les nostres relacions, fins i tot en el món virtual”.
La seva única preocupació és que el període de reflexió potser serà massa curt.
---------------
Vivek Murthy: Together: The Healing Power of Human Connection in a Sometimes Lonely World [Junts: el poder curatiu de la connexió humana en un món a vegades solitari]. Harper Wave, 352 pàgines.
Traducció d’Arnau Figueras