Al medievalista californià Robert Ignatius Burns, cèlebre pels seus estudis sobre el nostre país, li agradava comparar el segle XIII valencià amb l’Old Westo Western Frontier nord-americà del XIX. No debades, titulà un dels seus meritoris estudis amb el títol The Crusader Kingdomof Valencia. Reconstruction on a Thirteenth-Century Frontier (Harvard University Press, 1967), traduït al català per Joan Francesc Mira amb com El regne croat de València. Un país de frontera al segle XIII (València, 3i4, 1993). La comparació, francament, em sembla agosarada, car si bé —si la cerquem— trobarem alguna similitud entre l’allau de colons a la cerca d’oportunitats més enllà del rierol de la Sénia en un cas i del riu Mississipí en l’altre, ben cert és que el país dels valencians que parlaven algaravia no era la terra inhòspita i salvatge —Wild West— que els colonitzadors de parla anglesa es trobaren del Mississipí a l’oceà Pacífic.
Jaume I, rei dels catalans i també dels aragonesos, conquerí València al soldà andalusí Zaén i València, de sobte, deixà de ser sarraïna per a convertir-se a la pàtria de Jaume I. Zaén —us ho asseguro— no era pas un Tȟašúŋke Witkó (Cavall Boig) o Tȟatȟáŋka Íyotake (Bou Assegut), caps sioux, que han popularitzat els westerns o films que han mitificat i globalitzat la història estatunidenca al món. Faig servir, com comprendreu, els noms originals, en la llengua lakota genuïna del país. Zaén (així pronunciat el nom Zayyān en l’àrab autòcton), en canvi, era un soldà, un governant d’un poble que entrava en els paràmetres de poble civilitzat del segle XIII, potser —què us diré?— àdhuc més civilitzat que qui venia a conquerir-lo. Però Jaume I guanyà la guerra i Zaén fou obligat a marxar de la seva capital, ell i els seus conciutadans. El lloc dels desplaçats vingueren a ocupar-lo la gent vinguda del nord i, diu la tradició, la ciutat de València fou repoblada per les dones vingudes del Segrià, l’Urgell, les Garrigues, el Priorat i l’Alt Camp. És a dir, dones catalanesques. Així s’esdevingué, de dones vingudes en una mena de Westward the Women, com les del western de 1951 produït per la Metro_Goldwyn-Mayer i dirigit per William A. Wellman, amb Robert Taylor de protagonista masculí i Denise Darcel de primera dama del repartiment. A l’Estat espanyol la pel·lícula arribà a les pantalles amb el títol Caravana de mujeres. El film narra les peripècies d’un grup de senyores que s’aventuren a travessar l’Old Westper a arribar a Califòrnia, on les esperen els seus futurs marits. En certa manera, tot salvant les distàncies, una odissea com la de les Berenguera, Ramona, Maria, Dolça, Floreta, etc., que marxaren de llurs comarques d’origen per a convertir València en la terra del bell catalanesc, en la terra del «bon dia» de cada mati, en el país meridional dels catalans.
De Lleida a València
Una epopeia com la conquesta «catalana» de València no hagués estat possible sense la intervenció de l’element femení. L’historiador Pere Tomic, en 1438 escrigué a les Històries e conquestes del Realme d’Aragó e Principat de Catalunya: «E en poc temps pres la ciutat de València e la més part del regne. E féu-la poblar la ciutat de mil dones e fadrines que lo rei hi féu venir de Lleida e d’Urgell. E a totes donà marit dins la ciutat. E aprés tot açò, lo rei féu fer furs e lleis ab què la ciutat e regne fossen regits». És a dir, sense dones, les mil lleidatanes i urgellenques, no hi havia regne possible, regne —val a dir-ho— de catalanes que hi deixarien el seu idioma i convertirien el territori, fins a aquell moment terra de sarraïns, a la llur nacionalitat.
Tomic parlà d’un miler de dones i fadrines vingudes del Segrià i de l’Urgell; en canvi, el valencià Pere Antoni Beuter diu, a la Segunda parte de la Corónica general de España y especialmente de Aragón, Cathaluña y Valencia (1551), que eren tres-centes les dones que anaren a repoblar València:
«Vinieron pues de allí [Lleida] a pocos días passados [de la conquesta de València] trezientas donzellas de Lérida y sus contornos en compañía de algunos casados que venían por cabeças dellas. De la mesma ciudad de Lérida vinieron Beltrán y su muger Beringuela con cinqüenta donzellas que las más eran de la parroquia de Sanct Martín. De Alcarraz vinieron Guillem y su muger Beringuela con quarenta donzellas. De Alguaira Francisco con su muger Remonda y cinquenta donzellas. De las Borgias Pedro con María y sesenta moças. De Ull de Molins Remón con su muger Dolça y quarenta donzellas. De Çarroca, Domingo con Remona su muger, truxeron treynta y quatro moças. De Prades, Bernardo con Floreta su muger, con veynte y seys moças; que por todas fueron trezientas, con estas siete casadas que truxeron.»
Beuter, com veiem, s’aventura també a donar noms i xifres. Així, hi trobem que vingueren dones de Lleida, Alcarràs, Alguaire i Sarroca (el Segrià), de les Borges Blanques (les Garrigues), d’Ulldemolins (el Priorat) i de Prades (el Baix Camp). Per què havien de ser dones lleidatanes? Doncs perquè els lleidatans, segons explica Beuter i recull el també historiador valencià Gaspar Escolano a les Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad de Valencia (1610) foren els combatents més destacats en la conquesta de la ciutat de València. Beuter ho explica així:
«Fuera determinado en consejo, antes que se prendiesse Valencia, que la ciudad que primera entraría por fuerça dentro Valencia diesse pobladores, peso y medida; pero como se tomara a partido y no por fuerça, fue necessario discutir en el tiempo de la conquista, quando se combatía la ciudad, quién más pusiera en aprieto a los moros, y fue hallado que aquellos tres hombres que agujeraron el adarve quando se hendió el muro con el trabuquete fueron los que más apremiaron la ciudad, y aquellos eran de Lérida; por tanto se determinó que Lérida diesse peso y mesura, y truxesse moças para casar con pobladores, dándoles el rey tierras para bivir.»
Sigui com vulgui, bé llegenda o bé que la narració de Beuter sigui producte de fonts fiables, el cert és que als segles XVI i XVII, en època de Beuter i Escolano, i avui dia també, la porta de l’Almoina de la catedral del cap i casal valencià exhibia i encara exhibeix un relleu amb els catorze, homes i dones, que encapçalaren aquella Westward the Women de Lleida a València: «Y fueron puestos los nombres destos quatorze encima de la puerta de la yglesia mayor, que se llama del palacio, entre unas entalladuras de quatorze cabeças que hasta hoy están allí, con esta nómina que aquí pusimos».
Berenguera la lleidatana encapçalà les dones de la capital del Segrià que anaren a València, la majoria originàries de la parròquia de Sant Martí, mentre que el seu home, Beltran, féu de particular Buck Wyatt (Robert Taylor) avant la lettre. Bé, no anaven de Chicago a Califòrnia, com en la pel·lícula de Wellman, però sí del Segre al Túria, o millor Guadalaviar (el Wādī l-Abyad, «riu blanc», en la llengua del país conquerit), que aleshores no era una ruta senzilla exempta de riscos. D’Alcarràs anà a València una altra Berenguera, amb el seu marit Guillem; d’Alguaire anaren Francesc i la seua dona Ramona encapçalant la comitiva local, i de Sarroca de Lleida una altra Ramona i el seu home Domingo (o Domènec); de les Borges Blanques, ja a les Garrigues, s’hi afegiren a l’expedició Pere i Maria; d’Ulldemolins s’hi uniren Dolça i Ramon, i de PradesFloreta i Bernat.
Els homes les escortaven i acompanyaven, però no era menor la missió de les Berengueres de Lleida i Alcarràs, les Ramones d’Alguaire i Sarroca de Lleida, la Maria de les Borges Blanques, la Dolça d’Ulldemolins i la Floreta de Prades. Totes set capitanes d’un exèrcit, ara pacífic, destinat a convertir la nova València en la capital d’un regne nou i —diguem-ho clar i sense embuts— català. D’això la llengua dels nous valencians, la llengua del Segrià, l’Urgell, les Garrigues, el Priorat i l’Alt Camp, la llengua que aquelles dones pioneres transmeteren als fruits eixits dels seus ventres. Fou aleshores quan el País Valencià que arriba fins avui nasqué. No oblidem que el rei Pere II dit «el Gran» va veure la llum en aquella València de lleidatanes, i també a València nasqueren els seus fills i reis Alfons II dit «el Franc» o «el Liberal» i Jaume II.
Les lleidatanes arriben a València
La nova València nascuda en octubre de 1238 necessitava dones. A la pel·lícula Westward the Women, el propietari d’un ranxo a la llunyana Califòrnia, Roy Whitman, cerca noies a l’est metropolità, a Chicago, per a maridar-les amb els homes al seu servei i poblar les terres californianes de Whitman’s Valley. Terres preses a les tribus índies locals que les habitaven, Whitman volia convertir-les en assentaments estables de colons, per la qual cosa necessitava dones, que no hi havia, i així arrelar la població i, doncs, els homes que treballaven per a ell, al territori. No ho dubtà Roy Whitman(John McIntire en la ficció) i fou a cercar les dones. La pel·lícula tingué ressò a l’Estat espanyol i, dècades després de la seva estrena, inspirà l’expedició de dones al poble de Plan, a la vall aragonesa de Gistau, en 1985. Llavors a Plan hi havia una quarantena d’homes fadrins i no hi havia dones per mullerar-los. Així que tocà trobar-les i els fadrins imitaren el film de Wellman. A la València d’octubre de 1238 hi havia homes, els guerrers de Jaume I, però no dones; així que s’empescaren el seu southward («cap al sud») de les dones del nord de l’Ebre, perquè vinguessin a València. Com les índies a la Califòrnia del segle XIX, les sarraïnes autòctones no comptaven.
Pensat i fet, Jaume I, el cabdill conqueridor, encoratjà la vinguda a València de les dones que havien de consolidar l’assentament colonitzador. De Lleida només? Bé, vindrien de tot arreu de les terres catalanes, però si bé a Mallorca acudiren les de la Catalunya Vella d’origen carolingi, tot deixant per a la posteritat el particular deix salat de la costa empordanesa, a València acudiren majoritàriament les de la Catalunya Nova nascuda de l’empeny del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona a mitjan segle XII. Una vegada a València, foren casades amb els guerrers que el rei de catalans i aragonesos havia heretat a València. D’aquesta manera ho explica Beuter:
«Éstas [les dones] casó el rey con trezientos mancebos que militaran egregiamente y dioles possessiones de casas y heredamientos con que pudiessen bivir. Y como no eran todas hermosas como las quisieran los maridos, hizo el rey una manera de recompensa para ellos, que dio a las que no eran tan hermosas algunas preseas y joyas con que se contentassen sus maridos y dissimulassen a lo menos su desacontentamiento.»
Guapes i lletges? Bé, per a ben maridar totes sense excepció, el rei —diu Beuter— decidí posar en pràctica un costum de l’antiga Babilònia que relata l’historiador grec Heròdot d’Halicarnàs:
«Paresce que avía leýdo este rey esclarecido lo que cuenta Heródoto Alicarnasio en el su libro primero llamado Clío, de las leyes que tenían en Babylonia. Dize que cada un año tenían por costumbre, en un día señalado que hazían ferias, ayuntar en una gran plaça todas las donzellas que eran ya para casar, y poniendo las hermosas en un cadahalso y las feas en otro, en presencia de los regidores y del pueblo, con boz de pregonero encantavan las hermosas, empeçando de la que era más estremada en beldad y agrasciada. A ésta, como tenía muchos competidores que la querían, dávanla a aquél que más dinero dava por ella. Despachada ésta, encantavan la que era más hermosa de las que quedava, y assí todas las otras después de aquel cadahalso, recogiendo todos los dineros que por ellas se dieran en un bolsón. Hecho esto bolvianse a las feas y sacando la más fea dellas, encantávala el pregonero por quanto la tomarían aquella por muger y, como se puede piadosamente creer, rehusándola muchos, dávanla al que con menos dineros la tomava. Después della pregonavan la otra más fea de las que quedavan y, de una en una, pagando a los que las tomavan por mugeres, casávanlas con los dineros que recogieran de las hermosas, y todas tenían sus compañías sin que sus padres se perdiesen por guardarlas o casarlas.»
Ja veieu: resulta que —segons Beuter— Jaume I féu servir un sistema babilònic per a mullerar els seus soldats. Beuter, òbviament, s’empesca una història que Déu sap d’on la tragué. Sigui com vulgui, el cert és que les dones tingueren totes molt a veure en la configuració del reialme que Jaume I pretenia bastir i de fet bastí. A la caravana de les lleidatanes, i també de segur urgellenques, vingueren les particulars Pilgrim Mothers que donaren vida a un poble naixent. No venien a crear una Nova Jerusalem, com les passatgeres del vaixell Mayflower que arribaren a Nord-amèrica en 1620. Aquelles, angleses, finalment, fundaren Nova Anglaterra, amb aqueix nom, la regió avui dia amb major nivell cultural dels Estats Units. Les nostres, catalanes del Segrià, de les Garrigues, del Priorat i de l’Alt Camp, crearen la Catalunya Novíssima, la terra on florí com mai enlloc no ho havia fet el catalanesc, la terra d’Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi, la terra de Joan Roís de Corella i la valenciana prosa, la terra dels catalans meridionals, els valencians. Lleida i València encara no estan agermanades. No sé què esperen. Girar l’esquena a la història, de debò, no ens farà lliures ni educats. A València, contempleu la porta de l’Almoina de la seva catedral i veureu els pioners, els pilgrim mothers and fathers valencians, oriünds de Lleida, Alcarràs, Alguaire, Sarroca de Lleida, les Borges Blanques, Ulldemolins i Prades. Això, si més no, ho diu la tradició i ben esculpit a la catedral ha restat. Respectem-la, doncs, i honorem-la. Que hagi qui en compte d’Ulldemolins o les Borges Blanques li hagués agradat que els nostres pioners fossin de Carabanchel, Chamberí, Burgos, Zamora o el Toboso, això, si de cas, és el seu trauma, que no pas el nostre. Brami qui brami empastifat d’espanyolisme i femta blava pel sud del país, la veritat, finalment, sempre ha estat, és i serà ben tossuda: Països Catalans.