-Professor Piot, vostè no és només un investigador de la COVID-19. També és un pacient. Com es troba?
-Gràcies per la preocupació. Em trobe una mica millor cada dia. Comence a respirar amb força fins i tot mentre puge les escales. Probablement passaran mesos fins que els meus pulmons es recuperen del tot. Però estic recuperant la meua energia. Avui [pel 23 de maig], precisament, torne al meu lloc de feina.
-Els seus primers símptomes van sorgir el 19 de març...
-Exactament. Aquesta malaltia dura moltíssim temps.
-Sap on podria haver-se infectat?
-M’he fet aquesta pregunta, sí. Segurament va ser a principis de març, un període en què hi havia moltes possibilitats d’infecció. Vaig assistir a molts actes amb centenars de participants. Vaig estar en moltes reunions. Vaig fer conferències, també sobre la COVID-19. I quasi totes les nits sopava en un restaurant. He d’haver tingut contacte pròxim amb un centenar de persones.
-Mai no va témer la infecció?
-Bé, vaig evitar donar la mà i em vaig encarregar de mantenir la distància, tot i que he de dir que no ho vaig fer de manera estricta. Fins el 17 de març, a la London School of Hygiene & Tropical Medicine no vam començar a treballar des de casa.
-Llavors ja era massa tard per a vostè.
-Sí, tot i que encara no en sabia res.
-Va infectar altres persones?
-Fins on sé, no vaig infectar ningú, llevat de la meua muller, Heidi, que més tard va patir una infecció asimptomàtica.
-Vostè té 71 anys, cosa que el situa en el grup demogràfic amb més risc de patir aquesta malaltia...
-Ho sé. Però mai no he estat greument malalt en la meua vida. Faig carreres d’entre cinc i set quilòmetres tres vegades a la setmana. Sempre he pensat que estic més en forma que alguna gent de cinquanta anys. I el terme “grup de risc”, a més, sempre m’ha semblat molt vague.
-Llavors, malgrat que vostè és viròleg i expert en malalties infeccioses, va subestimar el virus?
-Sí. No a nivell intel·lectual, evidentment. Vaig fer xerrades sobre la COVID-19 i moltes persones em van acusar d’exagerar el perill. Però no vaig aplicar els meus consells a mi mateix. Potser perquè jo ja he estat en massa situacions que m’han semblat molt més perilloses. També perquè he estat dient durant quatre o cinc anys que necessitem preparar-nos per a la pròxima pandèmia. Fins i tot al febrer, a Berlín, al Museu d’Història Natural, enmig de dinosaures, vaig advertir la gent que aquest virus podia quedar completament fora de control. I en canvi, jo tampoc vaig ser suficientment curós.
-Però vostè diu que tot just després de notar els primers símptomes va pensar que havia estat infectat pel virus.
-No podria estar-ne segur. Però els símptomes eren els típics: un mal de cap horrible febre alta... Va ser un moment en què jo mateix vaig pensar: “doncs sí, això ha de ser la COVID-19”.
-I quan li van arribar els resultats de la prova ja ho tenia clar.
-Sí, i per cert, obtenir accés a un test a Londres no va ser fàcil. Finalment, un amic amb una clínica privada em va ajudar. Em va costar 300 lliures. Només puc dir que, definitivament, necessitem tests que tothom puga comprar a la farmàcia i que puguen utilitzar directament els mateixos usuaris.
-Una nit de 1976, en el territori que llavors anomenaven Zaire però que ara és la República Democràtica del Congo, vostè creia haver estat infectat per l’Ebola. Aquella situació va ser comparable a la que ha viscut més recentment?
-No, no, en cap cas. Aleshores estava mort de la por. Vaig patir febre i diarrea. Havia tingut contacte amb pacients amb Ebola sense les proteccions que ara fem servir. Quan vaig posar-me malalt vaig pensar: “Això és tot. Moriré prompte”. I més tard, va resultar que allò era una intoxicació alimentària normal. Ara, amb el coronavirus, només vaig pensar: “És molt molest patir això, però no tinc diabetis, no fume, no estic gros... Per tant, no serà pitjor que una grip”. I com que soc un addicte al meu treball, simplement vaig continuar treballant.
-Però treballar tampoc no li va anar massa bé.
-No, perquè el símptoma que em dominava era, simplement, esgotament. Esgotament total. Normalment soc una persona enèrgica, però de sobte cada part del meu cos semblava estar cansada. Quasi no podia ni alçar-me ni fer un sol pas.
-Quan va arribar a comprendre que això era seriós i, fins i tot, mortal?
-Em va costar un temps. Quan vaig obtenir el resultat de la prova em va resultar interessant. Vaig pensar que sempre mantenia converses sobre aquest tema i ara l’estava patint jo mateix. Però quan la febre continuava pujant fins a 39 o 40 graus, ja em vaig començar a preocupar. La meua muller em va dir que m’havia de relaxar, però no m’ho vaig prendre seriosament. Després van vindre els calfreds, segurament resultants d’una pneumònia bacteriana. Va ser llavors quan vaig anar a l’hospital.
-Quant de temps havia passat des de l’inici de la infecció?
-11 dies. Normalment penses que, si aconsegueixes passar els primers vuit o nou dies, has de millorar. Però la febre es mantenia. Tot i així, encara podia pujar quatre pisos sense problema. Quan vaig arribar a la sala d’emergències, la meua saturació d’oxigen era del 84%.
-Només del 84%? Això és molt baix!
-Sí. Al principi, els metges de la sala d’emergències no volien creure-ho. Ara, se sap que això és totalment típic en els pacients amb COVID-19: saturació d’oxigen extremadament baixa en pacients que quasi ni se n’adonen.
-A l’hospital, vostè, un expert, s’havia de posar en mans d’uns altres experts. Confiava en ells o volia controlar el seu propi tractament?
-Va ser molt estrany. Pocs dies després d’arribar a l’hospital no era viròleg ni investigador: només era un pacient. Vaig cooperar amb els metges i vaig fer tot el que em van indicar. D’una banda estava extremadament feble. Només mirava el sostre i quasi no podia ni pensar. A més, no soc d’aquelles persones que li diuen al taxista quin camí ha de seguir.
-Però es va mantenir conscient? Va haver de ser assistit amb un respirador?
-Immediatament vaig rebre oxigen. Però, afortunadament, l’assistència respiratòria no era necessària.
-Tenia por d’una teràpia tan invasiva com la de ser assistit per un respirador?
-Preferiria no pensar en el que podria haver sigut... em tornaria boig. Tot just quan em vaig posar malalt van aparèixer les primeres publicacions que explicaven que la taxa de mortalitat per ventilació invasiva era molt alta i que aquesta no era sempre la millor opció. Però vaig sobreviure.
-Va rebre l’alta hospitalària després d’una setmana.
-Sí, però encara estava lluny de superar del tot la malaltia. He perdut set quilos, que és com una bonificació per haver passat la malaltia. Una setmana després de l’alta, de sobte, vaig tindre problemes per respirar. El meu metge em va enviar a l’Hospital Universitari, on van descobrir que el meu pulmó s’havia vist ressentit.
-Una setmana després de l’alta hospitalària. Ocorre això amb freqüència?
-A l’hospital em van dir que jo era el primer pacient en què havien vist una cosa així, però sembla que ara els metges es troben amb casos com aquest amb més freqüència. Ahir mateix vaig parlar amb un investigador de la COVID-19 de París, que també va observar aquesta reacció pulmonar. Estic segur que prompte tindrem publicacions científiques sobre això. La COVID-19 és una malaltia sobre la qual aprenem coses noves de manera constant.
-El 2014 va dir a DER SPIEGEL que el millor que li pot passar a una persona és sobreviure a una trobada propera amb la mort. Encara creu això després de la seua experiència amb la COVID-19?
-Sí, totalment. Una experiència com aquesta t’obliga a pensar en el que és realment important a la vida. Per descomptat que no desitge una experiència tan dolorosa per ningú, però en canvi, una vivència així et condueix a una comprensió molt profunda de les coses.
-Com ha canviat la seua vida aquesta malaltia?
-Encara és massa prompte per dir res sobre això. Però una cosa és evident: ha augmentat la meua motivació per comprendre millor la COVID-19. A Bèlgica hi ha un terme que és “l’expert en experiències”. Abans només era un expert científic, però ara ho soc també en l’experiència, cosa que em fa més sensible a l’hora de parlar del virus i també amb els problemes de la gent, amb la soledat de l’aïllament, amb l’augment de la violència domèstica... i també amb les persones que pateixen efectes crònics a llarg termini.
-La seua primera tasca després de la recuperació és reprendre el seu paper com a assessor de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen. La lluita contra la pandèmia és, principalment, una tasca europea?
-Certament, Europa jugarà un paper clau. Abans de contagiar-me formava part d’un grup de set experts -entre els quals hi havia dos alemanys. Vam realitzar videoconferències per assessorar la senyora Von der Leyen. Per descomptat, cada país és responsable de la seguretat dels seus ciutadans, però quan es tracta d’investigació podem aspirar a més èxit si unim els nostres esforços. En termes de desenvolupament de vacunes, per exemple, cada país és massa petit per si mateix.
-El Govern dels Estats Units va iniciar l’operació “velocitat de la llum”, inspirat en la saga Star Trek, que es parlava d’una nau espacial que podia superar aquesta velocitat. El projecte aspira a crear una vacuna el mes de novembre. Aquest camí és el correcte?
-Els polítics poden gestionar els diners de manera correcta i poden eliminar els obstacles burocràtics. Per aquesta raó, accepte aquesta iniciativa. Però aquest programa té una perspectiva estrictament nord-americana. Per això és important que Europa també es pose en marxa. Els nord-americans tenen l’avantatge de ser un únic país. Això fa que siga més fàcil abordar un tema com aquest. A Europa, amb tants estats-nació, això és molt més complicat. En canvi, Von der Leyen va organitzar una conferència històrica el 4 de maig que va servir per recaptar 7.000 milions d’euros per al desenvolupament de vacunes, teràpies i diagnòstics. És un exemple important de com s’han de prendre les decisions a Europa.
-No és completament impossible trobar una vacuna al novembre, tal com es proposa el president Donald Trump?
-La pressió política és molt alta degut a l’escenari electoral dels Estats Units. Espere, sincerament, que no prenguen dreceres perilloses en el camí cap a la vacuna. No podem oblidar que parlem d’una vacuna que s’administrarà a milions de persones. Si fins i tot un petit percentatge d’aquestes desenvolupa efectes secundaris greus, les conseqüències seran horribles.
-Serà necessari demostrar que la vacuna no és només segura, sinó també efectiva.
-I això requeriria milers i milers de proves. Aquest tipus de proves no podran començar fins al juliol o l’agost, o fins i tot a finals d’aquest any o inicis del pròxim. I llavors, en quin moment estarem de la pandèmia? No ho sabem. Al principi, la malaltia només es va propagar a la Xina. Després va arribar a Europa i ara també està a Amèrica. S’estendrà per Àfrica? Hi haurà una segona onada? De moment, les prediccions només són hipotètiques.
-La vacuna que tothom espera serà la solució a la crisi de la COVID-19?
-Ja he dit anteriorment que la vacuna és la nostra única eixida real. Per descomptat que una vacuna serà part de la nostra estratègia d’eixida. Però també hi ha molts indicis que nosaltres, com a societat, haurem d’aprendre a conviure amb la COVID-19.
-Per què és tan pessimista, de sobte? Una vacuna no eliminaria el virus?
-Això és molt poc probable. Encara no sabem com funcionaria una vacuna. Quan es tracta de virus respiratoris, les nostres experiències han sigut excel·lents fins ara. Fins i tot amb les vacunes contra la grip, l’eficàcia protectora generalment és d’entre el 60 i el 70%. En realitat soc una persona optimista. Però no crec que una vacuna garantesca una protecció del 100%. Hauríem de considerar què volem aconseguir realment. Eliminar completament la malaltia? Reduir la mortalitat? O un resultat intermedi? Hem de fer-nos, també, aquestes preguntes.
-En el cas de la sida encara no hi ha vacuna. En canvi, hem après a conviure amb la malaltia, en gran part gràcies a l’ajuda dels medicaments antivirals. Pot succeir alguna cosa similar amb aquest coronavirus?
-Crec que és possible que tinguem un tractament per a la COVID-19 abans que una vacuna. En aquest punt, torne a la meua experiència com a pacient: fins ara, l’objectiu ha estat, exclusivament, el de combatre el virus. Però també hauríem de pensar, potser, en controlar una resposta immune. A més, el moment correcte de les mesures d’intervenció també serà important. Tinc la impressió que no s’està prestant suficient atenció a aquest tema en els estudis clínics. També hem de provar si els agents antivirals són els adequats com a agents preventius. Si és així, podríem trobar totes les persones amb què una persona infectada va tindre contacte i tractar-les, cosa que seria comparable a una vacuna, però molt més específica.
-I en darrera instància, arribaríem a una resposta àmpliament orquestrada contra la COVID-19?
-Sí, per què no? Amb molts ajustos i proves, tal com fem contra el càncer o la sida. Estic fent una pluja d’idees d’acord amb el meu pensament que hauríem d’estar molt més oberts a idees no convencionals.
-Quins són els efectes psicològics de la pandèmia?
-El que està clar és que la COVID-19 està relacionada amb nombrosos problemes psicològics i emocionals. Ens n’estem adonant. Un indicador podria ser l’augment de suïcidis. Personalment, jo em vaig trencar psicològicament quan vaig arribar a casa, després d’haver abandonat l’hospital. Vaig plorar molt. Jo, quan m’enfronte al perill, puc controlar la situació. La por i les emocions venen després.
-Ha superat la malaltia?
-No, encara estic lluny de fer-ho. Encara no puc pujar les escales sense haver-me d’aturar. Vaig intentar córrer perquè ho trobe a faltar, però ho vaig deixar ràpidament. Encara prenc medicaments perquè tinc fibril·lació auricular, i això podria continuar durant la resta de la meua vida. Una de les raons per les quals concedesc aquesta entrevista és perquè vull que la gent en siga conscient: moltes persones pensen que la COVID-19 és una malaltia que mata l’1% dels contagiats. I vull que entenguen que també hi ha resultats intermedis: hi ha un gran nombre de persones que sobreviuen, però que resten greument malaltes durant molt de temps.
-Professor Piot, moltes gràcies per aquesta entrevista.