El confinament provocat per la pandèmia de la Covid-19 ha fet incrementar els casos de violència de gènere. Abans del daltabaix, la violència masclista ja era una de les violacions més flagrants dels drets humans. A l’ombra de la greu crisi sanitària, social i econòmica que vivim, les denúncies de violència domèstica contra les dones han augmentat de manera alarmant arreu del món. A l’Estat espanyol, on la conculcació de drets i les pulsions autoritàries són freqüents, els feminicidis han assolit les pitjors xifres dels darrers temps.
Una de les primeres peces teatrals que va tractar de manera descarnada l’acte sexual és La ronda(1903) d’Arthur Schnitzler. Estrenada amb escàndol a Berlín el 1920, l’obra planteja clarament com el zel sexual més instintiu és compartit per totes les capes socials. L’acció comença en plena nit, quan una meuca, de nom Leocàdia, convida un soldat a copular al bell mig de Viena, a la riba del Danubi. En la darrera escena, un comte amb aires de filòsof, després d’haver jagut amb Leocàdia, intenta convèncer-la que podria tenir una altra vida.
Amb la prostitució com a alfa i omega, les relacions sexuals que consumen tots els personatges coincideixen a experimentar el sexe com un mer intercanvi per plaer. De franc o amb diners pel mig, l’acte sexual està mancat de qualsevol idealisme romàntic: es posa al servei de la satisfacció de l’impuls eròtic. Els burgesos ho dissimulen amb formalitats, miraments, hipocresies i coartades de classe. Els més pobres, en canvi, fan via. Respecte als homes, les dones es pleguen a la voluntat del mascle, com a objectes de plaer estètic i sexual.
La rondaenllaça deu escenes breus, però d’una gran càrrega crítica, protagonitzades per parelles mixtes. Són diàlegs que mantenen un fil de continuïtat, com en un ball amb canvi de parella: un dels personatges de cada escena es recupera en la següent i passa de posseït a possessor. Al final, es torna al punt de partida. Talment màscares, els personatges representen arquetips socials –dels més pobres als més rics– d’estat civil, edat o professió diferents: des d’una meuca a una actriu, des d’un soldat a un comte, tot passant per una cambrera, un senyoret, una jove casada, un marit, una noieta i un escriptor.
El seguit d’escenes de La ronda s’ha relacionat amb les danses de la mort d’una època, la baixa Edat Mitjana, de dissolució sociomoral. Perquè el sexe és tan igualador com la mort. Eros i Tànatos, en la vida, estan en pugna (S. Freud). Ara bé, al costat de la falsa o doble moral que envolta l’acte carnal, les relacions interclassistes –adés i ara– deixen entreveure no tan sols la violència de gènere, sinó també l’estructural, que batega en una societat profundament patriarcal i classista. Darrere la compassió o la llàstima, darrere la decència i la virtut, s’hi amaguen la desigualtat i la injustícia.La violència de gènere és el corol·lari d’uns valors masclistes, d’abast interclassista, molt arrelats socialment. Les patologies que se’n deriven continuen sent nefastes, perquè condueixen a infinitud d’abusos i crims contra les dones. Per eradicar-los, caldria canviar de dalt a baix el conjunt de valors i el sistema socioeconòmic en què se sosté, generador d’opressions individuals i col·lectives. Per a les dones i per als homes, és vàlida la consigna alliberadora que llegim a Contra la inèrcia(2019) de Maria-Mercè Marçal: “tot és camp de lluita: transformació personal i transformació social són indestriables”.