—Com va sorgir la idea de relatar la dictadura franquista en una novel·la gràfica que a la vegada és una versió lliure d'El Comte de Montecristo d'Alexandre Dumas?
—El Comte de Montecristo va ser la primera novel·la en majúscules que jo vaig llegir. Tenia uns dotze anys i me la va deixar un amic meu. Era un llibre que imposava respecte: gruixut, paper de qualitat... Això, em sembla, ja em predisposà a llegir-lo amb un delit i un neguit especials. I tant la història com el personatge, és clar, em fascinaren.
—El vostre Montecristo, en tot cas, no és igual que el de Dumas.
—No. Al meu llibre tots els personatges estan molt més humanitzats. El Montecristo de Dumas té un punt gòtic i potser inhumà. Sembla inaccessible, a pesar d'uns petits parèntesis d'emoció. El meu, en canvi, és més vulnerable i emotiu. Es capaç de plorar amb un bon record, o escoltant una música. Fins i tot físicament l'he volgut fer més humà: té fotofòbia, pateix de lumbàlgia.
—Al vostre llibre, com al de Dumas, hi apareixen personatges reals.
—Però els meus personatges són Pau Casals, Pompeu Fabra, Tarradellas; Dumas, en canvi, a la seva novel·la hi fa aparèixer Napoleó. És a dir, que els meus personatges reals són també més humans que els seus.
—Un altre aspecte que diferencia la vostra obra de l'original és que en la vostra hi ha molt d'humor.
—Sí, faig servir l'humor per burlar-me d'alguns personatges i aspectes de la nostra societat: els mediàtics, els que viuen de no fer res i d'anar apareixent a la premsa del cor, els que ho frivolitzen o ho corrompen tot...
—Quins són els personatges de l'obra que més us estimeu?
—Principalment, dos: el mossèn Faria i el fidel Bertuccio. Mossèn Faria és qui comparteix la cel·la amb Montecristo, qui el salva a través de la il·lustració i el coneixement, qui l'educa i fa que deixi de ser Edmond Dantés, el noiet mariner, per convertir-se en el Comte de Montecristo, l'home de món, cultivat i enigmàtic. Tots dos personatges tenen una relació que a mi m'agrada molt. Per exemple quan decideixen que, durant el captiveri, dedicaran els matins a fer gimnàstica i les tardes a estudiar.
—Una altra llicència que us heu pres, perquè crec que Dumas no parla en cap moment de fer gimnàstica...
—No, evidentment! Bertuccio, l'altre personatge preferit, és molt diferent de l'original. Dumas el fa el clàssic home operatiu, eficient, complidor, lleial i fins i tot un punt rude. El meu Bertuccio, en canvi, encara que també és molt eficient, és molt més humà, molt més tendre i educat. En la seva feina com a encarregat del servei, per exemple, no hi ha cap altra cosa que apreciï més en les persones que la puntualitat. Per la puntualitat, és capaç de valorar-les: sap que Avel·lí Danglars, un dels quatre malvats de l'obra, és un personatge vulgar perquè arriba uns quants minuts tard a una cita important.
— Creieu que una de les raons bàsiques que expliquen la fascinació és que representa la justícia absoluta, i que per tant és un personatge que dóna consol? I encara més en dóna el vostre, que viu en un context tan injust com el franquisme.
— Sí, segurament. De fet, Montecristo 41 és una història balsàmica. Ara bé, això no treu que ell no tingui unes raons exclusivament personals que el porten a executar la seva venjança. La seva mobilització no és, en absolut, per unes raons socials o col·lectives. Simplement, a ell tres o quatre personatges li van fer una gran putada de jove, i la vol tornar, prenent-se la justícia pel seu compte. És a dir: és un personatge que bàsicament actua per ell; fins i tot, al final del llibre, es pregunta si no s'ha excedit en la seva venjança.
—Algunes de les millors escenes del llibre transcorren a Venècia.
—Es una ciutat que m'estimo moltíssim; després de Barcelona, la que més. Especialment, el barri del Dorso Duro on hi ha un hotel on vaig sovint, i on em guarden, a recepció, una taula de dibuix que em treuen cada cop que hi vaig. Per aquesta raó vaig voler que les escenes del Carnaval, que Dumas a la seva novel·la situa a Roma, s'esdevinguessin a Venècia.
—Penseu que el Comte de Montecristo és un dels personatges més estèticament fascinants de la història de la literatura?
—Sí. Juntament amb alguns altres. Per exemple, un altre comte: Dràcula. Té una elegància i un poder de seducció increïbles. Després hi podríem posar el Gran Gatsby, Lord Byron, que era un autor però també jugava a ser com un personatge literari... I, certament, pocs més.
—L'heu dibuixat fent que tingués una certa retirada a vostè: bigoti sense barba, cabells llargs cap enrere... O és que li imiteu el look?
— Sí. Però és que tots els autors s'escriuen - o es dibuixen- una mica a ells mateixos. Thomas Mann s'escriu a ell mateix quan conta la història de Hans Castorp a La muntanya màgica. I jo m'he dibuixat a mi mateix en dibuixar el Comte; això sí, a ell l'he fet més guapo: com a mi m'agradaria ser.
—Penseu repetir l'operació de versionar una gran obra literària en una novel·la gràfica?
— Sí. La novel·la gràfica és un gènere amb moltes possibilitats. Té molt més futur que no present. Si el còmic és un curtmetratge, la novel·la gràfica és una pel·lícula. Així, el que tinc pensat és, a partir de dues altres grans obres universals, completar una trilogia de la història del nostre país. Montecristo 41 abraça el franquisme. Doncs ara faré una altra novel·la que abraçarà des del començament de la República fins al final de la Guerra Civil, i que estarà basat en l'Odissea d'Homer. I, més endavant, en faré una altra de basada encara no sé en quina obra, que abraçarà des dels inicis de la transició fins al cop d'estat fallit de Tejero i els seus superiors. Totes tres configuraran unes memòries a llapis de la història de Catalunya.