Com cada any, la selecció ha sigut una tasca complicada: dels gairebé 600 projectes presentats, s’han escollit 35 finalistes que optaran als premis. Si es pogués posar un denominador comú per als seleccionats i finalistes de les sis categories triades per tres jurats, un total de 13 arquitectes de diferents procedències, interessos i sensibilitats, aquest seria que són projectes dedicats a crear lloc i a fer més humà al seu entorn, tant físic com social. Enguany destaca la idea de crear sistemes per damunt d’objectes definits, estructures que es poden omplir de vida d’una manera més lliure i satisfactòria, sense perdre la qualitat ni el lligam amb el context.
L’edifici per a la comunitat es dibuixa com espai flexible per poder ser un lloc de trobada el més obert possible a les activitats diverses. Dos projectes són especialment sensibles a les necessitats i costums de comunitats petites: Teleclub de Colchones Térmicos de Noviercas, Sòria, fa la funció del centre cívic en un dels pobles més deshabitats de l’Estat. És la primera obra construïda d’un equip jove (Rocío García Peña, Pedro Torres García-Cantó de l’estudi BIZNA) amb pressupost mínim, que ofereix un espai de qualitat i un edifici integrat al context físic del poble.
La Casa da Anguía de Barral al Castrelo de Miño, Ourense, dels arquitectes Cecilia Muiños, Juan José Otero Vázquez i Luis Ángel Lopez Gómez es la caseta per fer festes populars, reforma d’un local existent que mitjançant diferents materials i textures aconsegueix ser modern i mantenir la lògica i la poètica de la auto-construcció local.
Dos projectes d’espais educatius són finalistes a la categoria internacional: escola secundària a Koudougou (Burkina Faso), d’Albert Faus; i la Universitat Torcuato di Tello a Buenos Aires, de Josep Ferrando. Els dos tenen un marcat caràcter urbà, tot i ser ubicats a llocs radicalment diferents: creen espais de trobada mitjançant elements d’estructura que marquen el ritme i l’ús. A Kougougou la materialitat respecta el lloc i les tradicions constructives, mentre innova per millorar el control climàtic i confort interior. A Buenos Aires el mòdul prefabricat estructural i de tancament és al mateix temps l’eina organitzativa de la funció i infraestructura interna, com de l’encaix urbà.
D’una manera similar, el projecte de pintura i revestiments per a les escoles del Consorci Educatiu de Barcelona, de l’estudi Saeta (Pere OrtegaAndreu, Elisabet Cantallops i Dalmau) utilitza una mateixa família d’elements per crear codis cromàtics i visuals que defineixen el caràcter d’espais i orienten a l’alumnat. El projecte RUN RUN RUN, segons Andrés Jaque, el seu autor, una tecno-granja urbana que inserta tot un element nou, un univers exuberant de materials, formes, colors i activitats, dins de l’entramat de biguetes i pilars de formigó als baixos d’un edifici anònim de la plaza Zorilla de Madrid.
Tots són projectes que conceben l’espai arquitectònic com un organisme de capes funcionals i formals, on l’estructura conforma un marc, un sistema obert per ser adaptat a les necessitats i desitjos. Una lliçó històricament formulada per Herman Herzberger i l’holandès “Forumgroup”, aplicada als projectes de proximitat i a la sensibilitat mediterrània. Aquesta visió és present també als projectes efímers: el paisatge sensual dissenyat per Josep Ferrando per espais comuns de Construmat, 2019, realitzat utilitzant un mínim de materials, contrastants i expressius, amb cost reduït i residus pràcticament inexistents.
La creació de lloc comú també centra el disseny d’espai públic, respectuós amb els recorreguts, materials i topografies existents, com les propostes per a la Plaza de MansillaMayor (Iñigo Ocamica Berbois i Iñigo Tudanca Acedo, arquitectes) o pel camí de Cabrianes (estudi 08014). O capaç de reconèixer oportunitats en espais perduts i retornar-los als ciutadans com la paret mitgera d’Olot redefinida per Un Parell d’Arquitectes, un estudi amb interessant trajectòria en intervencions als espais públics.
Finalment, els projectes residencials –el focus d’atenció dels darrers mesos- que formen part de la selecció final, conceben l’habitatge com espai variable i en continua re-definició on l’estructura i l’organització permeten el lliure moviment de les peces. Al mateix temps, mantenen el necessari caràcter de refugi personal expressat mitjançant materials, qualitat de llum i relació amb l’entorn. Els petits volums com refugi de cap de setmana a Isòvol, Girona (Joan Casals Pañella, Jose Luis Cisneros Bardolet arquitectes), o ampliacions com Landaburu Borda a Navarra de Jordi Hidalgo o “Vivir Frente el Mar” a Los Urrutias, Cartagena (Javier Peña Galiano, Lola Jiménez Martínez) parlen d’una actitud directa a l’hora de relacionar-se amb el context i incorporar-lo a l’interior.
Els habitatges col·lectius a Poblenou de Lola Domènech o a Sant Boi de Llobregat d’estudis MIM-A i Herreros aprofundeixen en la configuració de l’habitatge des de les diferents capes, creant seqüències d’espais intermedis des del contacte amb l’espai públic, passant per diferents nivells d’usos comunitaris, fins la zona privada. Tots dos edificis incorporen la idea de que la vista i el paisatge llunyà són elements importants del projecte decisius per a la qualitat i el benestar dels usuaris, com una materialitat sensible al lloc i a la memòria urbana.
En definitiva, aquest recorregut per projectes finalistes, entès com un cúmul d’idees i conceptes presents en la arquitectura recent suggereix també maneres de pensar, millorar-lo i adaptar-lo a les necessitats d’aquesta nova realitat tan alterada respecte al temps quan aquests projectes es van pensar. Sense dubte, programes flexibles i sistemes oberts ens ajudaran a respondre a canvis d’intensitat i de qualitat de l’ús.