Quan el passat 2 de maig Pedro Sánchez va comparèixer en la seua roda de premsa setmanal guardava un anunci que, sabia, seria titular als mitjans de comunicació l'endemà: un fons de reconstrucció per a les autonomies de 16.000 milions d'euros. D'aquesta manera atenia la petició de molts presidents autonòmics que li havien requerit, en les setmanes prèvies, uns diners extra per afrontar la pandèmia. "Serà un fons no reemborsable perquè cap de les autonomies es quede arrere. Estem fent la més gran mobilització de fons de la nostra història democràtica", va incidir el president espanyol. D'aleshores ençà, Moncloa no ha parat d'insistir en la importància que la mesura tindrà per a les arques de les autonomies que, amb les competències de sanitat transferides, han hagut de fer mans i mànegues per poder atendre l'emergència sanitària. "A fons perdut", "excepcionals" recorden a cada ocasió que tenen.
Precisament aquesta qüestió dugué ahir al diputat de Compromís a mantenir un intens estira-i-arronsa amb la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, en la sessió de control al govern al Congrés dels Diputats. El diputat va plantejar a la ministra la necessitat que en el repartiment dels 16.000 euros s'incorpore un "fons d'anivellament a la mitjana", perquè les autonomies infrafinançades no sortisquen perjudicades del repartiment. "M'hauria agradat escoltar-li el seu reconeixement -va etzibar-li la ministra des de la bancada del govern-. És la primera volta que es posa a disposició de les comunitats autònomes 16.000 milions d'euros addicionals de finançament per intentar compensar les despeses originades per la pandèmia". Montero va continuar, amb un to vehement: "els ciutadans necessiten unitat, no volen confusió i volen que se'ls transmeta per part dels poders públics les idees clares. No emboliquem la troca, no inventem problemes que no existeixen. Simplement treballem braç a braç perquè aquest virus ens necessita a tots".
En l'entorn de Compromís van interpretar les paraules de la ministra com una negació dels problemes d'infrafinançament, circumstància que va desencadenar, durant tota la vesprada, la topada de valencianistes i socialistes a les xarxes socials.
Siga com siga, i més enllà de la picabaralla entre partits, els 16.000 milions d'euros han estat plantejats a l'opinió pública com una regalia del govern central a les comunitats. Tanmateix, el que diversos estudis evidencien és que al llarg de l'última dècada, el govern espanyol ha fet un repartiment de fons desequilibrat entre Estat i autonomies, tenint en compte les competències que gestionen cadascun d'ells. Un estudi del Comitè d'Expert en Finançament de les Corts Valencianes certificava ja el desembre de 2017, que Madrid va aprofitar que té la paella pel mànec -perquè és ella qui decideix com es reparteixen els diners i el dèficit- per adjudicar-se més fons dels que realment necessita. O cosa equivalent: que escanya les autonomies. Ho deia l'equip d'experts designat pel parlament valencià d'una forma ben planera: "per la seua transcendència, el primer aspecte a destacar en el diagnòstic de la situació del finançament autonòmic en els anys d'aplicació del sistema aprovat el 2009 (l'informe analitzava el període 2009-2015, però s'ha de tenir en compte que el model continua vigent) és el greu problema d'insuficiència global de recursos de les comunitats per cobrir les seues despeses". L'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques va realitzar un estudi el 2018 on quantificava en 84.518 milions d'euros els diners amb què les autonomies no havien pogut comptar en benefici de l'administració central durant el període 2009-2015.
Però quins han estat els mecanismes perquè això passe? En primer lloc no s'hauria de perdre de vista que durant el període de crisi, Madrid va fer una aplicació arbitrària de la disciplina fiscal instaurada des de Brussel·les. Així doncs, l'administració estatal ha imposat un desigual repartiment del dèficit autoritzat en benefici seu. Un bon exemple d'això és el que va passar en l'any 2016. Aquell any, l'administració estatal va adjudicar-se el 83,4% del dèficit permès per la Unió Europea, mentre a les comunitats els quedava el 16,6% restant. El desequilibri és evident, sobretot si es té en compte que les autonomies són responsables de cobrir el 37,7% de la despesa, això és sanitat, educació i dependència. Per dir-ho ras i curt: Madrid va establir unes normes que estrenyien molt més les autonomies que no l'administració central. Aquestes normes, és cert, les decidí el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), l'òrgan on són representant el Ministeri d'Hisenda i les autonomies. Podria semblar, per tant, una decisió col·legiada, però no ho és pas, ja que Hisenda disposa, per llei, de la meitat dels vots més u. Així doncs, pot decidir en el sentit que vulga sense haver de comptar amb les autonomies.
Als desequilibris a l'hora d'assignar el dèficit caldria sumar uns altres condicionants que, sobretot en el període de crisi, van delmar les arques públiques de les autonomies. Així, el fet que s'agafara com a anys de referència per al model els anys 2008 i 2009 (tot just l'inici de la crisi) va provocar un desajustament comptable que s'ha arrossegat al llarg dels anys. Tot plegat, segons el Comitè d'Expert de les Corts ha provocat que les autonomies hagen deixat d'ingressar 34.682 milions d'euros. Els tripijocs d'Hisenda, amb Cristóbal Montoro al capdavant, a l'hora d'aprovar reformes tributàries perjudicials per a les autonomies han suposat altres 40.354 milions d'euros (per més informació, premeu ací).
"En l'escenari de crisi i a causa de la gestió realitzada de la mateixa en matèria d'ingressos públics i el repartiment de competències existent, el sistema de finançament de les autonomies de règim comú aprovat el 2009 ha ofert uns recursos clarament insuficients, en particular per atendre els serveis essencials de l'estat de benestar depenent de les comunitats", diu l'informe dels experts. Per aquesta raó, les veus expertes reclamen de fa temps que les autonomies superen l'enfrontament entre elles a l'hora de plantejar la reforma del model de finançament i miren més cap a l'Estat.
O el que és el mateix: que cal discutir menys sobre com de gran és la peça que cada autonomia se'n duu del pastís del finançament autonòmic, i s'ha de començar a plantejar que el pastís de l'administració central siga més xicotet i més gran el de les administracions autonòmiques. Passar, en definitiva, de discutir de l' anivellament horitzontal -entre autonomies- a discutir de l'anivellament vertical -entre Estat i autonomies-. Perquè si les autonomies haguessin tingut un finançament més just, possiblement ara no els caldrien els 16.000 milions d'euros.
Un finançament en la UCI
Un cas paradigmàtic d'això és el País Valencià. Que aquesta autonomia pateix un greu problema de finançament és cosa ben coneguda. Ho certifiquen les dades del Ministeri d'Hisenda, però també les d'entitats com ara FEDEA o l'IVIE. Segons les dades de la Conselleria d'Hisenda, el 2019, amb un finançament per càpita igual que la mitjana el País Valencià hauria d'haver rebut 1.457 milions d'euros més del que efectivament va rebre. El País Valencià gasta de mitjana 1.293 euros per habitant en sanitat, una xifra pròxima a la mitjana (1.316 euros).
L'infrafinançament, de fet, té conseqüències per a la qualitat assistencial de la sanitat pública i, sobretot, perjudica la resta d'àmbits on la Generalitat hauria pogut fer inversions. Segons dades de l'IVIE, el País Valencià ha d'invertir el 62,9% dels fons procedents del finançament autonòmic a cobrir les despeses de sanitat. De mitjana, segons aquesta centre d'investigació, el conjunt de les autonomies hi destinen el 57,6% i hi ha comunitats com Cantàbria o la Rioja -les més ben finançades- que es situen en el 50 i el 48,8% respectivament i que, per tant, disposen de més recursos per invertir en altres partides, com podrien ser impuls a la innovació o suport a la indústria cultural, per posar dos exemples.
PERCENTATGE DEL FINANÇAMENT AUTÒNOMIC DESTINAT A SANITAT
DESPESA PÚBLICA EN SANITAT PER HABITANT
"Les implicacions de la insuficiència de recursos de la Comunitat són dos -explica l'IVIE-. En primer lloc, agreuja els problemes de sostenibilitat que pateix el sistema públic sanitari davant la pressió creixent en els nivells de despesa generada pel creixement poblacional, l'envelliment i la resta de factor. Per altra banda, a causa de la insuficiència financera, la prioritat atorgada per la societat i pels pressuposts públics als serveis sanitaris limita els recursos disponibles per altres serveis fonamentals, com ara educació o protecció social, així com per polítiques d'inversió i suport a les activitats productives que alters autonomies realitzen amb més marge de maniobra per disposar de més recursos"
------------
LES CONDICIONS DE COMPROMÍS
A Compromís se li ha enuegat aquesta fase de la crisi sanitària. La formació valencianista, que fins ara havia donat suport a totes les pròrrogues de l'estat d'alarma plantejades al Congrés, ha canviat de parer. El descontent per la forma com es repatiran els 16.000 milions d'euros; el fet que no totes les àrees de salut hagen passat a la fase 1; i la picabaralla d'ahir al Congrés entre Baldoví i la ministra Monterohan inclinat la balança cap al no. Per canviar la seua postura en la pròxima votació al Congrés (Pedro Sánchez vol sol·licitar una pròrroga d'un mes), els valencianistes han posat tres condicions: en primer lloc, que el repartiment dels 16.000 milions es faça en relació al pes poblacional, perquè tots els territoris puguen tindre els mateixos recursos per habitant per a combatre aquesta pandèmia; establir mecanismes de cogovernança en la capacitat de decisió sobre les fases de la desescalada; què l’ingrés mínim vital que impulsa el govern central és gestione conjuntament amb els governs autonòmics.