Converses

Fernando Simón, la masculinitat ‘cuqui’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És l’espanyol del moment. Centenars de mems circulen sobre ell a la xarxa. Els fans li dediquen cançons. L’escriptora Anna Pacheco confessa que hi està obsessionada. La periodista Ana Requena Aguilar el considera un paradigma de nova masculinitat. És Fernando Simón. Director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries del Ministeri de Sanitat. Ese hombre. Un home que es pot explicar a partir de dos principis: el cuquisme i l’home postmodern de Miguel de Unamuno.

El seu posat afable, modest i divulgatiu –“l’escoltem quasi amb la sensació que a ell també l’interessaria escoltar-nos”, diu Requena–, pot semblar poc freqüent a la política espanyola. L’estil de Simón, però, no és pas nou. Ja a principis del segle XX, amb una Europa que patia els mals del fin de siècle (l’auge del moviment obrer, el sufragisme, la crisi del positivisme i el realisme) i una Espanya de ressaca postimperial, Miguel de Unamuno defensava un model de masculinitat (i de feminitat) reminiscent al que molts veuen en Simón ara, justament quan la nació torna a estar en perill.

Com a solució dels mals que patia l’Espanya d’aleshores, José Ortega y Gasset proposava un model de la nació constituïda a partir de la virilitat imperial castellana, en contraposició a les influències dels nacionalismes (i homes nacionalistes) efeminats catalans i bascos. Tal com explica Helena Miguélez-Carballeira a El imperio interno: Discursos sobre masculinidad e imperio en los imaginarios nacionales español y catalán del siglo XX, aquesta masculinitat fou encara més explotada pel feixista Ernesto Giménez Caballero. Seva és la frase, referida a la Barcelona de la Guerra Civil, “vam haver d’arrossegar-la, però què vols? La vaig matar perquè era meva”.

Com a contraposició a l’espanyolitat viril, Jaume Vicens-Vives va escriure a Notícia de Catalunya sobre la “virilitat de país”, una concepció de l’home català vinculat als valors burgesos i a la contraposició amb la virilitat imperial. Aquesta virilitat de país és un dels ingredients que ha construït l’adoració envers Josep Lluís Trapero (#TrapHero), Oriol Mitjà i Pep Guardiola, així com part del sex appeal de Jordi Borràs, el fotoperiodista que desemmascara feixistes i documenta el procés.

Vicens-Vives, però, no va ser l’únic que es va oposar a Ortega y Gasset. Ni tan sols va ser el primer. José Javier Díaz Freire ho explica a Miguel de Unamuno: la feminización de la masculinidad moderna. Mitjançant  l’anàlisi  de l’obra del filòsof i escriptor basc, Freire conclou que, allà on Ortega y Gasset vinculava la crisi de la modernitat a un dèficit de masculinitat, Unamuno entenia que la deshumanització del món modern es devia a una conformació inadequada de la feminitat i de la masculinitat, que s’havia de corregir feminitzant la masculinitat.

La redefinició d’allò masculí i femení, de manera que cada un integri l’altre, formava part del seu projecte per crear una nova cultura política que tragués Espanya de l’atzucac modern. El rebuig a la raó, la ciència i el progrés, el distancien de Fernando Simón, metge epidemiòleg. Tanmateix, els valors que reivindicava Unamuno (serietat, poc posturisme, senzillesa) i l’oposició a la masculinitat de libido expansionista d’Ortega y Gasset són semblants als valors associats a Simón:  “És un expert que, davant del llenguatge bèl·lic, les maneres dures i la condescendència, davant de l’estereotip del setciències, maneja codis oposats”, conclou Requena Aguilar.

Malgrat les diferències entre Unamuno i Ortega y Gasset, no cal oblidar que ambdós cercaven regenerar Espanya. Si bé Unamuno va pagar un preu per la seva singular visió de l’espanyolitat, el nou home que somiava no deixava de ser espanyol. Això és important a l’hora d’analitzar la construcció de la figura pública de Fernando Simón. N’hi ha prou amb una cerca senzilla a Twitter per veure com tuitaires, polítics i periodistes han fabricat un duel entre ell i Oriol Mitjà, en què un és lloat i l’altre defenestrat, i viceversa, en funció del nacionalisme de l’orador.

Simón tampoc s’ha escapat del comentari de la cultura fan i friki digital, que ha articulat un llenguatge propi per debatre l’actualitat política. Es tracta d’un univers que ironitza sobre les negociacions entre Pablo Iglesias i Pedro Sánchezo sobre el procés català, creant esferes diferenciades. Cada una articula la seva anàlisi de l’actualitat política i social a partir d’un univers (auto)referencial basat en la identitat nacional: el Ciberlocutorio de Ràdio Primavera Sound és una referència per a la intel·lectualitat d’esquerra espanyola, el Gent de Merda l’és en anàlisi pop des d’una perspectiva catalana i en català; els comptes de Twitter Dank Catalan Memes, Valencian Memes o Castillian Memes són una referència en el gamberrisme sobiranista i antiespanyolista. De tant en tant, les diverses esferes interseccionen: és el tuitaire que demana perdó a una fotografia d’Oriol Mitjà per haver rigut amb els mems de Simón.

La cultura fan ha tingut un paper clau en encimbellar el segon element que defineix Fernando Simón: el cuquisme (en català virgilesc, bufonisme). La seva conversió a una icona pop digital s’ha construït amb una estètica bufona, tornant-lo un personatge d’Animal Crossing o un ninot de Funko Pop; farcint les fotografies on apareix amb cors, gatets i TKM (te kiero mucho). Tot això pot transmetre la impressió que es despolititza la seva figura, descontextualitzant-la de l’entorn institucional en què es mou, convertint-lo en un personatge per sobre del bé i del mal, atemporal –fou assessor del govern popular durant la crisi de l’Ebola– i amb una aproximació a la gestió desvinculada de qualsevol ideologia. Ciència pura. Això seria, però, caure a la trampa.

A El poder de lo cuqui (Alpha Decay), Simon May explica que l’estètica cuqui és una gran arma de persuasió de les masses. S’ha fet servir, després de la Segona Guerra Mundial, per amabilitzar la política interior i exterior dels Estats Units (infantilitzant l’aparença de Mickey Mouse) i el Japó (amb l’auge de la indústria kawaii). En la línia del rebuig al binarisme d’Unamuno, May atribueix la fascinació envers el cuquisme a la dilució que fa dels límits de certes categories emprades per relacionar-nos amb objectes i éssers vius (animal/humà; vell/infantil; vulnerable/fort; senzillesa/opacitat; masculí/femení). Que hagin estat els internautes, i no pas el govern de PSOE i Unides Podem, qui hagi convertit Simón en un personatge cuqui revela el poder d’influència del cuquisme: l’aparent despolitització és, en realitat, una politització, en alimentar l’espanyolisme banal que configura una part de l’esfera del fandom digital.

Així doncs, és la unió entre cuquisme i unamunisme el punt fort de la construcció mediàtica de la masculinitat de Simón: contraposada a la virilitat –més ortegaygassetiana– dels militars, ha aconseguit desvincular l’epidemiòleg de la gestió centralista, militaritzada, negligent i punitiva del govern espanyol; malgrat que ell hagi contribuït a l’opacitat governamental i que costi de creure que no té cap mena d’influència en les decisions de l’executiu.

I és que, inventem nosaltres o inventin ells; defensem la ciència, com Simón, o el misticisme cristià i humanista, com Unamuno, hi ha un mite que sembla que uneix els homes de raó i els de fe. La Nació. Un cop els mems, cançons i muntatges sobre l’epidemiòleg preferit del poble (català o espanyol) desapareguin ofegats per l’oceà de dades que és la xarxa, ella seguirà allà.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.