The Strokes han tardat set anys en presentar cançons noves i recuperar el crèdit perdut amb l’irrellevant Comedown machine (2013). I ho han fet enmig d’un moment crític, amb la seua ciutat convertida en un dels grans focus de la pandèmia del coronavirus. Una redempció creativa que té certs paral·lelismes amb els seus inicis, quan Nova York es va convertir de nou en epicentre cultural i musical amb la brutal efervescència posterior als atacs de 2001 al World Trade Center, un revifament dels llenguatges musicals típicament novaiorquesos —amb el rock, el garatge, el post-punk i la new age en el retrovisor— que tingué The Strokes com catalitzador i punta de llança. “Els salvadors del rock”, es va proclamar aleshores.
L’instrument de transformació va ser Is this it, el disc que va tornar a posar la música de guitarres en el mapa gràcies a un cançoner inoblidable —“Soma”, “Last nite”, “The modern age”, “Hard to explain” o el tema titular— i a un so que recuperava el llegat de The Velvet Underground i Lou Reed passat pel filtre de les sis cordes de Television. Al seu favor, a més, tenien la irresistible imatge de xicots de bona família atractius i estudiadament desendreçats —jaquetes de cuir, bambes Converse, pantalons estrets—, disposaven de l’ambició i l’actitud decidida de qui pot intentar menjar-se el món perquè disposa de xarxa de seguretat.
Eren la cirereta del pastís d’un moviment que tenia més actors —consulteu el llibre de Lizzy Goodman Meet me in the bathroom, ressenyat en el número 1881 d’EL TEMPS— però pocs amb la capacitat de lideratge de The Strokes. La banda que necessitava una ciutat submergida en una gran depressió que va acabar derivant en una explosió hedonista. “Durant els sis mesos posteriors, tothom que jo coneixia pensava: ‘Això és la fi del món. Com ja estic borratxo, en lloc d’eixir cinc nits a la setmana, seran set. En lloc de consumir èxtasi quatre nits a la setmana, vaig a consumir-ne totes les nits’”, relata l’artista Moby en el llibre de Goodman.
Nova York es va llançar als peus dels Strokes. I fins i tot la polèmica per la inclusió en Is this it d’una cançó com “New York City Cops”, que tractava els policies de ximples, publicada molt poc després que l’11-S els convertira en herois, va ser superada de manera més o menys satisfactòria. La recuperació de la centralitat cultural fou una de les vies de rescabalament dels novaiorquesos del trauma post ensorrament de les torres bessones.
Strokes vs Covid-19
Quasi dues dècades després d’aquella operació de rescat, Nova York viu un altre moment crític, convertida en un dels epicentres més dolorosos d’una pandèmia que està colpejant el món sencer però que està deixant un rastre mortal especialment cruel en la ciutat i el seu estat: a l’hora de redactar aquesta informació, més de 25.000 morts sols en aquella zona.
El poder de la música i de l’art en èpoques de sotsobra és limitat, les cançons, per molt bones que siguen, no eliminaran el virus, ni contribuiran a inspirar una vacuna o un tractament. Però mentre a casa nostra ens belluguem en aquell concepte tan inexacte i tan d’unicorn de “la nova normalitat” The Strokes subratllen en The new abnormal un concepte que podríem traduir amb oportunisme com “La nova anormalitat” però que, en realitat, podria fer referència a una anomalia: quan ningú no ho esperava, no sols despatxen un molt bon disc; han facturat el que, segurament, el millor treball possible en aquests moments. El que més s’acosta a les prestacions de l’esfervescent Is this it i de Room on fire (2003), el seu injustament menyspreat (aleshores) segon disc, per a alguns el sostre creatiu del grup.
Després d’encadenar un disc acceptable i un altre d’absolutament impertinent (Angles, 2011 i Comedown machine, 2013), els membres del grup encetaren una llarga diàspora. Així, el baix Nicolai Fraiture se centrava en Summer moon i el bateria Fabrizzio Moretti matava el cuquet en Little joy. Altrament, els talentosos guitarristes del grup, Nick Valensi i Albert Hammond Jr., continuaven lligats també a la música, el primer generant el projecte CRX i el segon afegint treballs al seu projecte en solitari, que ha anat des del 2006 en paral·lel a la banda matriu. Finalment, el carismàtic vocalista Julian Casablancas prestava el seu pedigrí a The Voidz. Hammond és qui ha estat més a prop de tenir una rellevància sòlida al marge de The Strokes, però res que puga comparar-se als cims assolits com a col·lectiu. El grup, de fet, no va emetre cap comunicat de dissolució ni res per l’estil. Que tornaren a enregistrar un disc entrava en els càlculs de tothom.
De fet, des del 2017, a causa d’una indiscreció del pare de Hammond, el també músic Albert Hammond, mecenes de Is this it, se sabia que The Strokes treballaven en noves cançons en col·laboració amb Rick Rubin, un productor de campanetes. I la brama, desmentida, es va convertir en un clam quan el 2019, durant el primer concert en dos anys, en Los Ángeles, estrenaren “The adults are talking”, aleshores inèdit. Darrere de The new abnormal, per tant, s’esbrina un treball minuciós, la intenció de no repetir antics errors. Pocs, tanmateix, esperarien un disc d’aquest nivell.
Tornar a l’essència
La coberta del disc, una reproducció d’una obra de Jean-Michel Basquiat del 1981, “Bird on money”, ha estat interpretada com tota una declaració d’intencions, la d’invocar el Nova York efervescent de la dècada del 1980, en el vessant artístic i, també, en el musical. L’esmentada “The adults are talking” recorda alhora aquell llegat i remet als primers gloriosos discos de la banda: magnífiques guitarres i punx melòdic, amb una tornada poderosa i Casablancas rematant amb un portentós falset. Cinc minuts a l’abast de pocs. Television, The Cars. Ostres.
“Selfless” mostra un so modernitzat, amb un inici lleugerament dreampop, que va derivant en un tema pop d’altura, de nou amb el cantant juganer i Hammond i Valensi anant per feina. Un tema rematat esplèndidament, a còpia de múscul i melodia. Caram. Que el disc va de debò t’adones amb “Brooklyn bridge to chorus”, amb un segment de teclats i ritme new age alternat amb uns altres d’indie-pop ballable. Fa una mica de pena prendre consciència del temps que resta encara perquè aquesta meravella rebente les pistes i festivals.
L’àlbum potser fa cim amb “Bad decisions”, un tema que inclou un homenatge al “Dancing with myself” de Billy Idol i, més tard, es converteix en un tall de The Strokes químicament pur. Una cançó que podria cohabitar amb les millors del grup. Caram, caram. Tall del mateix rang que la sorprenent “Eternal summer”, amb Casablancas en mode soul i alguna capa que remet a uns LCD Soundsystem ralentitzats a fins i tot a New Order. Una peça esplèndida, fora del catàleg Strokes. Hòstia, pilotes.
Sí, ho han fet. El bloc final de cançons, en el qual Casablancas posa en joc certs jocs de melangia propis de qui ja té un recorregut a les espatlles, “At the door”, “Why are sundays so depressing”, “Not de same anymore” i “Ode to Mets” (el moment beisbol, tribut a l’altre equip de Nova York que serveix per explicar més coses), no milloren les anteriors, no tenen la mateixa grapa compositiva, però no malbaraten l’àlbum gràcies a un bon grapat de bons detalls i moments inspirats. Tampoc no transmetem una impressió enganyosa: si aquestes cançons les haguera gravat un grup novell serien rebudes amb reverències. I complementen un molt bon disc que fa justícia als moments pretèrits de glòria.
La mala notícia ja la sabem. The Strokes eren un dels al·licients del cartell del festival barceloní Primavera Sound, s’anunciava per al dia 5 de juny en una jornada amb Lana del Rey, Beck o Bikini Kill. Un retorn esperat al festival que, a diferència de l’any 2015, tenia la recompensa d’arribar amb molt bones cançons noves a sota del braç per acompanyar els clàssics de la banda. Una cita, com tantes del calendari, per a la qual no hi haurà desescalada possible. No en el curt termini. “Someday” podrem gaudir en directe d’aquest “The new abnormal”. Quan arribe, si arriba, la nova anormalitat.