El xoc polític, social i econòmic provocat per la COVID-19 no pot fer oblidar que, ara i ací, encara hi ha presos i exiliats polítics, sotmesos a la venjança d’un estat que no ha fet gala ni de justícia ni d’amnistia. La pèssima gestió de la crisi sanitària —plena de marrades i pífies— ha tornat a evidenciar que s’han imposat els interessos polítics als criteris científics i que —al més pur estil patriòtic i autoritari— s’ha aprofitat la situació per recentralitzar i menystenir encara més els governs respectius dels Països Catalans.
Una peça teatral de George Bernard Shaw, El deixeble del diable(1897), ens ofereix alguns elements per reflexionar sobre el nostre present trasbalsat i confús. Seguint el model ibsenià, el teatre de Shaw planteja críticament temes polèmics i qüestiona amb humor i ironia mordaç les convencions i els dogmes de la societat del seu temps. Situada en plena Revolució Americana, a New Hampshire, el 1777, l’obra de Shaw destil·la les seves conviccions antibel·licistes i es rifa de la mistificació de la història oficial.
Ricard Dudgeon, ovella negra de la família, torna a casa per a la lectura del testament del pare. És acollit a contracor per la mare, una dona de caràcter agre i geniüt, virtuosa d’aparences i despòtica de tracte. Contra pronòstic, el difunt deixa bona part del patrimoni a aquest jove, contrabandista i faldiller, insolent i seductor, conegut amb el malnom de “deixeble del diable”. L’actitud de Ricard ofèn el “sentit moral” dels Dudgeon, però, en realitat, en revela la hipocresia i el maniqueisme, parapetats en un puritanisme que fa aigües pertot arreu.
Shaw capgira paròdicament els mecanismes del melodrama victorià —incloent-hi el triangle amorós de consuetud—, esgrimeix intercanvis dialèctics carregats de sarcasme i, en unes enginyoses didascàlies, perfila uns personatges complexos i paradoxals que evolucionen al compàs de la revolució. Supeditades a la repressió implacable dels anglesos, les seves vides faran un tomb crucial, com els anuncia Ricard, rebel independentista, a les acaballes del primer acte. La necessitat d’escapar de les represàlies angleses i d’atènyer la llibertat per als americans els unirà en una lluita compartida.
Davant del consell de guerra que el vol portar a la forca, perquè serveixi d’escarment, Ricard afirma sense embuts, quan li pregunten si és un rebel: “Sóc un americà, senyor” (la versió és de Carles Capdevila, primer traductor al català del teatre de Shaw). Mogut per la supèrbia i el sentit del deure més ridículs, el major Swindon li replica: “I què us sembla que n’he de pensar, de la vostra resposta!” I Ricard, atrevit, rebla: “No he cregut mai que un militar pensés”. Més endavant, sosté que no està disposat a deixar-se esprémer per “un capsigrany rampellut” com el rei anglès. Amb actuacions així, Amèrica ja ha guanyat.
El deixeble del diableva ser duta al cinema el 1959 en una adaptació notable dirigida per Guy Hamilton i protagonitzada per Burt Lancaster (Anderson), Kirk Douglas (Ricard) i Laurence Olivier (Burgoyne). Tot i que menys subtil que l’original, descriu bé la mutació d’Anderson i Ricard que, des d’actituds i posicions de partida diferents, coincideixen a la fi a lluitar —amb un punt d’heroisme— per la llibertat i la independència del seu país. Sabem que no és ni serà cap bassa d’oli, però confiem que el camí cap a la república catalana tingui clar que “per fer un món nou es necessita de tot”: també deixebles del diable com el de Shaw.