“Enigma” Hitler o “mite” Hitler? Els historiadors militars estan d’acord a considerar que després de les grans victòries soviètiques de 1943 (Stalingrad i la batalla de Koursk) i de l’èxit del desembarcament anglo-americà a Normandia (juny, 1944) la derrota alemanya estava tècnicament decidida. Sense el petroli rus, la Segona Guerra Mundial havia d’acabar quan ho va fer: exactament quan a inicis de la primavera del 1945 es van exhaurir les reserves de gasolina i el blat que arribava de l’Europa Central. Però Hitler ha continuat essent un mite i un enigma després de mort, malgrat la feina ingent de centenars d’historiadors i d’un treball d’arxius que no es pot comparar el que s’ha dedicat a cap altre moment de la història.
No fou l’extrema dreta, més interessada esborrar el passat que a esbombar-lo, sinó la premsa comunista la que ens els anys posteriors a la victòria aliada va fer córrer la brama que Hitler seguia viu i s’havia pogut amagar al Paraguai o al Brasil. Està documentalment acreditat que el mite el va crear Stalin, que necessitava escampar històries delirants sobre els últims dies de Hitler per justificar la brutalitat de l’exèrcit soviètic i, de pas, insinuar que el mariscal Jukov, el vencedor de la guerra i personatge extremadament popular, no havia acabat del tot correctament la seva feina.
Bona part del mite es fonamenta en el desori dels darrers dies del Reich que havia de durar mil anys. El 19 de març Hitler va llançar el que la història ha anomenat “ordre Neró” (Nerobefehl), l’obligació de destruir tots els ponts, totes les fàbriques i totes les indústries d’Alemanya per retardar l’avanç dels aliats. A Nuremberg, Albert Speer va declarar que ell mateix deliberadament va decidir no complir una ordre que hauria provocat més desgràcies als alemanys que als vencedors de la guerra. En el caos del darrers dies tot d’històries inversemblants eren possibles i d’aquí en va sortir la faula d’un Hitler que, misteriosament, continuaria viu no-se-sap-on. Hi ha novel·les molt significatives que han tingut un gran èxit reprenent aquesta idea. Son especialment significatives la de Philip K. Dick: L’home del castell, que imagina un Hitler confinat en un psiquiàtric després de la guerra o la Ira Levin a The Boys from Brazil, que “revela” com Hitler va conspirar amb Josef Mengele per clonar-se abans de la seva mort.
També van néixer amb el final de la guerra un munt d’històries fabuloses sobre trens carregats d’or i d’obres d’art amagades en mines que tenen una credibilitat propera a zero, malgrat la seva pervivència en la cultura popular. Senzillament, en els darrers mesos de la guerra, un bon nombre de generals, que dubtaven de la capacitat del cap suprem, van començar a mentir per amagar l’extensió de la derrota o per fer-li creure que complien unes ordres inaplicables. No cal anar gaire lluny per trobar qui poc temps abans havia fet el mateix al final de la guerra d’Espanya. JosepTarradellas i Jesús MaríaLeizaola es van negar a complir les ordres del govern de Madrid i del socialista Indalecio Prieto per destruir les indústries catalana i basca; i ho van fer per les mateixes raons que Albert Speer.
Si el mite Hitler és potent, l’enigma històric i cultural que envolta el personatge encara ho és més. La seva figura continua essent motiu de polèmiques que son lluny d’acabar. Hi ha tota mena d’interpretacions sobre la seva personalitat i no resulta fàcil posar-la en clar. És innegable que en set anys va construir una xarxa d’autopistes amb més de 12.000 quilòmetres i va promulgar les lleis de protecció del medi natural i dels drets dels animals més avançades d’Europa. Va controlar els preus dels habitatges d’una manera dràstica i el Volkswagen fou, com el seu nom indica, “l’automòbil del poble” durant més de quaranta anys. Per als neonazis, Hitler amb el temps serà recordat com Napoleó, que fou un dictador despietat i un general derrotat, però que amb el Codi Napoleònics de 1804 va establir el model jurídic vigent a Europa durant un segle i mig. L’assassinat en massa dels jueus no seria, en canvi, una particularitat del nazisme perquè la judeofòbia formava part de la cultura germànica des de l’Edat Mitjana. Leon Poliakov ha documentat abastament la intensitat de l’odi als jueus, que està present en Luter, en Hegel o en Nietzsche (i no cal dir en Heidegger!) de manera que l’Holocaust seria només la conclusió tràgica d’una llarga història germànica.
La recent edició crítica del Mein Kampf amb més de 3.500 notes a peu de plana a cura de l’Institut d’Estudis d’Història Contemporània de Munich-Berlín hauria de ser la primera fita d’una lectura en profunditat de la personalitat i el pensament de Hitler que, contra el que sovint es diu, no era capanalfabet funcional. En tot cas, el fet que un personatge com ell, que no va acabar la secundària, arribés a canceller alemany –en el país que aleshores tenia el nombre més alt de premis Nobel al món–, hauria de fer pensar sobre la deserció de les elits culturals en una mitificada república de Weimar, on la gent passava gana i era fàcil convertir els jueus en bocs expiatoris de la situació. Cal no oblidar que al nazisme no li va tremolar la mà en temes d’intervencionisme econòmic.
Mein Kampf es va publicar en dos volums (1925-1928) i l’original fa 700 planes, mentre cap de les edicions espanyoles publicades no va més enllà de les 350 o 400. En general, les edicions en espanyol deriven de la traducció francesa molt esporgada. Òbviament el mateix Hitler va considerar que dir coses com ara: “L’enemic mortal i inexorable del poble alemany serà sempre França” o que França era “presa de la bastardització negroide” sonava massa fort. Tampoc apareix en l’edició francesa, ni en les espanyoles que en deriven, la famosa frase segons la qual els mestissos son “monstres, meitat home, meitat mico”, que es troba en l’edició alemanya. Però en l’original, Hitler és capaç de dir coses com que “Karl Marx fou realment l’únic entre milions que amb visió de profeta va descobrir en el fang d’una humanitat paulatinament envilida els gèrmens del verí social”.
Fins i tot es podria espigolar alguna frase del Mein Kampf que agradaria a un ecologista radical ―i que de pas, explica per què l’ecologisme germànic és una ideologia absolutament transversal. Per exemple, segons la bíblia nazi “cal establir una relació vital i sana entre la densitat i l’augment de població per una banda i l’extensió i la qualitat del sòl que s’habita per l’altra”. El rebuig nazi a les grans capitals insalubres i l’elogi de la natura i, sobretot, de les muntanyes no era cap particularitat de Hitler i l’enyor per l’època preindustrial el compartia amb molta altra gent, anarquistes inclosos. Han passat 75 anys, arreu hi ha por a un retorn dels models autoritaris recolzats ara sobre els Big Data i Hitler continua donant a pensar. El Mal de vegades resulta fascinant i sempre dona molt a pensar.