Que ara, per la successió d’uns esdeveniments històrics adversos, no sigui així, no ha de fer que oblidem aquell temps en què, des de la vila de Salses fins a la riba del Segura, amb les illes Balears i Pitiüses i fins i tot més enllà, que les ciutats de Càller, l’Alguer i àdhuc la grega Cetines (Atenes) eren ben catalanes, s’estenia un país sobirà que exhibia orgullós les armes del seu rei —el seu!— per tota la Mediterrània. Tant era així que els cronistes escrivien: «ningun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut del rei d’Aragó en la coa». Era el temps dels esforçats mariners de València, Barcelona i Mallorca, que solcaven totes les rutes navegables del moment, i era el temps de les armades del rei d’Aragó, que convertien el país dels quatre pals de gules en camper d’or en potència marítima capaç de fer que els seus prínceps foren temuts i respectats.
Quins temps aquells! Algú potser m’acusi —la rancúnia espanyolista que mala és!— de recrear-me en històries d’un passat «impropio de los actuales tiempos, y recordar una época de barbarie, ignorancia y fanatismo». Això ho digué don Miguel de Unamuno, individu espanyolíssim de pro, de la llengua basca, però també aplicable a tot allò que no concordi amb el mando único o —diguem-ne— coronavirus per a tothom de Pedro Sánchez, l’antes roja que rota de José Calvo Sotelo i la unidad de destino en lo universal de José Antonio Primo de Rivera. Pensaments primaris, elementals, de supremacisme carpetovetònic, encaparrat a maltractar i fer combregar amb rodes d’espanyolíssim molí tot allò que no sigui ad imaginem et similitudinem de l’homo mesetarius adornat amb ditirambes del versaire Pemán. En temps de quan «ningun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut del rei d’Aragó en la coa», els discursos alienadors no habitaven entre els catalans, ni l’Espanya de xaranga i pandereta, ni les autonomies, ni les eixorques ampliacions de la base del neoautonomisme de poll i mosca, ni ganes. Era el temps de la plenitud nacional catalana de tota la catalanitat; d’una societat que conreava la seva llengua fins a la sublimitat de la «valenciana prosa»; d’una nació cosmopolita, oberta i tolerant, però no fins al punt d’agenollar-se davant la Meseta castellana. M’agradaria que la remembrança d’aquells temps, i per això escric aquests particulars «combats» per la història, ens ajudés a començar el redreç, a recuperar el nostre país de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Deia Ausiàs March: «Així con cell qui en lo somni es delita / e son delit de foll pensament ve, / ne pren a mi, que el temps passat me té / l’imaginar, que altre bé no hi habita». I bé és cert que «aquell passat en mi és lo millor», quan els Països Catalans eren lliures i sobirans, car «del temps present» (Borbons, espanyolisme intolerant fins a la sacietat, senyera enllefernada de blau al migjorn del país, postració als amos de Madrid) «no em trobe amador».
Un país de debò, sobirà, així ho era en el passat el que governaven els reis d’Aragó i comtes de Barcelona, el dels reis que s’expressaven en el dolç catalanesc que reivindicava, a Xirivella estant, el cronista i patriota de la Catalunya sencera Ramon Muntaner. El mateix personatge que contribuí a la grandesa d’una nació que aconseguí plantar l’or i gules dels seus estendards a l’Acròpolis d’Atenes. Precisament, fou el rei dels catalans Pere III qui primer s’adonà de la bellesa heretada de la Grècia clàssica quan en 1380 escrigué que «lo dit castell [l’Acròpolis] sia la pus rica joia que al món sia e tal que entre tots los reis cristians envides lo porien fer semblant». Catalans a Atenes, entre els quals molts de valencians i mallorquins, que es regien pels Usatges de Barcelona. La Grècia catalana (de catalans d’arreu dels Països Catalans), constituïda pels ducats de Cetines (el nom català d’Atenes) i Neopàtria (l’actual Ypati, Υπάτη) sucumbí en 1388, però deixà petja en l’imaginari grec i català fins a avui. Atenes i Neopàtria foren el darrer reducte de l’aventura dels braus almogàvers a l’Imperi bizantí. Muntaner era un almogàver, i ell, nascut a Peralada (Alt Empordà), ciutadà de València resident a Xirivella i batlle d’Eivissa representa, en la seva persona, el català més genuïnament de la nació completa, quan —això sí— encara els Països Catalans eren lliures de la pestilència —o digueu-li, si voleu per ser més actuals, la COVID-19— ponentina. Català d’arreu, Muntaner a la seua Crònica deixà escrit l’exemple de la mata del jonc, que ben bé caldria, per la nostra supervivència, traslladar a l’actualitat. Encara que ja l’arrepleguí en l’article que inicià els meus «combats», permeteu-me que l’esmenti de nou. Diu així: «la mata de jonc té aquella força que, si tota la mata lligueu amb una corda ben fort i tota la voleu arrencar, us dic que deu homes, per bé que tiren, no l’arrencaran ni encara amb molts més; i si lleveu la corda, de jonc en jonc, la trencarà un fadrí de vuit anys, que cap jonc hi romandrà. I això seria d’aquests tres reis, que si entre ells havia divisió alguna i discòrdia, ço que Déu no vulgui, feu compte que tenen tals veïns que pensarien de consumar la una i l’altra. Perquè és mester que d’aquest pas es guarden; que mentre tots tres siguin d’una valença, no temen tot l’altre poder del món, ans, així com davant vos he dit, seran tostemps sobirans a llurs enemics». Això ho escrigué Muntaner vora l’any 1327, a la seva alqueria de Xirivella. Set segles després, malgrat el pas del temps, continua tenint vigència. Feu compte que tenim tals veïns que bé que s’han esforçat per esquarterar el nostre país, el mateix de Muntaner i Pere III, i de mantenir-lo dividit per a vèncer-lo i humiliar-lo. Cal dir res més? La perseverança en la desunió dels territoris catalans és la garantia de llur submissió a Espanya. Per això els republicans espanyols, en 1931, idearen un article en la seva Constitució exclusivament pensat per a evitar la unió de tots els catalans, el 13: «En ningún caso se admite la Federación de regiones autónomas». La Constitució monàrquica de 1978 (article 146), literalment, afusellà l’article de la republicana: «En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas». Què us diré? Resta clar —claríssim!— que el que més s’assembla a un espanyol monàrquic és un espanyol republicà.
De segur hi ha qui, si llegeix aquesta meva reflexió combativa per la història pàtria, dirà: —Però no veus que això són històries passades i que ara el que toca en la teva, nostra, «covarda, vella, tan salvatge terra» (ai Espriu!), siguis progre, fatxa, internacionalista de saló o borinot de franja blava, és capcot ofrendar nuevas glorias a España o, com a molt, muntar inofensives performances carnavalesques amb estelada blava o, si et va el rotllo ampliar la base in aeternum. Sí, certament, és per tirar el barret al foc, però jo encara m’aferro a aquesta meva —com diria Espriu— «pobra, bruta, trista, dissortada pàtria», però que concebo a la manera de Joan Oliver, puix que «no sóc tan ase / i estimo a més amb un / irrevocable amor /aquesta meva —i nostra— / bastant neta, envejada i bonica pàtria». I és que entre l’Assaig de càntic en el templei l’Assaig de plagi a la taverna, em quedo —si cal amb disculpes al sempre admirat Salvador Espriu— amb el segon. És per això que continuaré amb el noble procedir d’estudiar la història de la meva «bastant neta, envejada i bonica pàtria», i compartir-la amb els meus, no amb els «tals veïns» que cita Muntaner i assimilats, els quals, amb franquesa, portin corona o barret frigi, m’importen un rave.
Avui us vull parlar d’un succés llunyà, que sacsejà l’opinió pública del moment, la de tots els Països Catalans, i que provocà la creació d’una flota, una armada de catalans meridionals i insulars, de valencians i mallorquins, amb butlla de croada. Els atacs constants dels pirates nord-africans contra les costes illenques i valencianes a la fi del segle XIV provocaren una reacció espectacular pancatalana, encapçalada pel mateix rei, Martí I, un rei de debò del país (perpinyanès de naixement), de qui us promet que parlaré pròximament, que aconseguí arrencar del papa el privilegi de croada. La flota resultant, la «Santa Armada de València i Mallorca», atacà amb sort diversa les bases corsàries nord-africanes, intervingué en la defensa del pontífex Benet XIII (l’aragonès Pero Martines de Luna), assetjat a Avinyó, i participà activament en la restauració del domini català a Sicília. Glòries catalanes del passat, certament, de valencians i mallorquins, però ofrenades al propi país, en nom del rei de tots els catalans, amb senyera sense màcula blava, i que ens parlen d’un temps en què les terres governades pels reis de la nissaga de Jaume I eren lliures i sobiranes.
Un país amenaçat pels pirates
Com deia Muntaner, el país dels catalans té «tals veïns», que només amb la unitat, la «mata de jonc», aconseguirà reeixir. Castella a l’est, França al nord, Gènova més enllà, i al sud, ultramar, Barbaria. El litoral algerià actual, al segle XIV, constituïa un mosaic de senyories diverses, repartides entre els zayyānides de Tremissèn (Tilimsān, en àrab, o Tlemsan, en berber), satel·litzats per Fes, i el soldanat hàfsida de Tunis, amb qui els catalans (sempre, no hem cansaré de reiterar-ho, inclosos mallorquins i valencians) tractaven de mantenir bones relacions. A la frontera oriental de la senyoria de Tremissèn està la vila de Tedel·lis (o Dellys, en francès), dedicada aleshores a l’activitat corsària, com altres localitats de la costa nord-africana. A Tedel·lis arribà un capità «renegat» (cristià convertit a l’islam) d’origen valencià, Pere Fuster era el seu nom, personatge que vivia de les ràtzies en terres de cristians i que dissimulava amb l’etiqueta de jihād. Ja veieu, la religió sempre al servei dels personalíssims interessos mundans. Una d’aquestes incursions, potser la més famosa, fou la que encapçalà, amb l’ajut dels «moros» autòctons, contra Torreblanca (la Plana Alta), el 24 d’agost de 1397. La localitat celebrava la festa de Sant Bartomeu, el seu patró, que aquell dia bullia de gent vinguda de tota la comarca. L’escamot sarraí d’en Fuster desembarcà a la platja de Torrenostra i caigué per sorpresa sobre els desprevinguts habitants de la vila i visitants. En aquell temps les persones, per als corsaris, eren tan cobejades com els objectes de valor. Pels captius es podia demanar rescat o bé vendre’ls com a esclaus. Entre aquells renegats no mancaren les mostres d’afirmació de la fe del convers (les performances exhibicionistes, val a dir-ho, no són un invent del prucessisme contemporani), amanides amb escarnis i injúries contra els símbols cristians, entre els quals hi havia set hòsties, que el rector de la població tenia preparades per a l’eucaristia, i la custòdia d’argent (hòstia i custòdia que avui estan representades a l’escut del poble). Després de saquejar Torreblanca, en Fuster i els seus encara tingueren temps d’atacar Orpesa abans d’emprendre el viatge de retorn a Tedel·lis.
La notícia de la ràtzia i el sacrilegi a les hòsties consagrades corregué com la pólvora per tot el Regne dels catalans meridionals. El seu governador, Ramon de Boïl, el cèlebre «Governador Vell» amb carrer a la capital del Túria, convocà en saber-ho el Consell de la ciutat i tots plegats decidiren organitzar una acció de represàlia contra en Fuster, que havia acabat per traure tothom de polleguera a València i Mallorca. Valencians i mallorquins decidiren noliejar una armada, en la qual el Principat declinà participar-hi per la guerra que encara mantenia amb el comte Mateu de Foix, obcecat en ser rei dels catalans perquè era l’espòs de la infanta Joana d’Aragó, primogènita de Joan I. Barcelona, però, decidí afegir-se amb deu galeres a l’expedició que s’organitzava. Ja veieu, bramen el que bramen els barruts espanyolistes, els oferents de nuevas glorias a España i els catalunyeros de quatre províncies del pressent, eppur si muove: Països Catalans.
La iniciativa era valenciana, Ramon de Boïl al capdavant. Ara bé, calia informar al rei, que aprovà el projecte de seguida. Això de les hòsties en mans de «moros» no li escaigué gens bé, a una persona tan campiona de beateries com era el rei Martí, que no debades li deien «l’Eclesiàstic» de malnom. Els més exaltats fins i tot proposaren proclamar una croada. Ja que anem a pels moros, doncs no ens estem de res, les coses es fan en gran, que sigui croada. El rei, tan beatot ell, ho veié bé i anà a convèncer a qui havia de concedir el privilegi de «croada», al papa. Benet XIII, murri, no ho tenia gens clar. Ep! Aquests volen muntar la festa i a pagar jo. I és que si proclamava la croada hauria de destinar diners de l’Església a l’empresa i, com de seguida esbrinareu, això no era del seu grat, un papa que es disputava aleshores el lideratge de la cristiandat amb un competidor, el papa resident a Roma, Bonifaci IX, i, doncs, li calien molts calerons per comprar voluntats. Era l’època del gran Cisma, en què l’Església estava dividida en dos: els partidaris del papa d’Avinyó (Benet XIII) i els de Roma. València i el rei Martí pressionaren de valent Benet XIII. La gran qüestió: qui paga el beure? Una ambaixada partí cap a Avinyó encapçalada pel ciutadà valencià Francesc Fluvià, qui, a saber com, finalment, aconseguí arrencar (i els que els valencians quan s’hi posen de debò són insuperables), l’11 de gener de 1398, la butlla de croada d’un tossut —cabut com un aragonès, que ho era— Benet XIII, una butlla de tres anys en què l’Església contribuiria a la particular croada catalana contra la nord-africana Tedel·lis.
La Santa Armada Valenciana
Benet XIII concedí la butlla no debades, car s’amagava un as a la màniga. La veritat és que a ell, particularment, li importaven un rave les hòsties de Torreblanca. Ja que ell pagava, faria servir l’armada croada que anava a formar-se a benefici de la seua causa. Empaitat arreu i privat del suport del rei de França, el papa avinyonès, necessitava d’un exèrcit efectiu. Arribada la butlla a la cort de Martí, el rei proposà el seu conseller i camarlenc Hug de Santa Pau (fill de Ponç de Santa Pau, l’almirall que vencé el genovesos al Bòsfor en 1352) com a comandant en cap de l’estol. Posats a remembrar gestes militars, els catalans en tenim un ampli historial, com la batalla contra els genovesos del Bòsfor, del 13 de febrer de 1352. A propòsit, al Bòsfor, l’armada de Ponç de Santa Pau combatien galeres valencianes i mallorquines, tan catalanes com les de la Catalunya estricta. Els valencians, que tenien la potestat d’elegir l’almirall per concessió reial, triaren el vescomte Jofré de Rocabertí i no al candidat del rei. Martí I, finalment, acceptà la proposta. Ja tenim almirall. Ep! L’un i l’altre, Hug de Santa Pau i Jofré de Rocabertí eren catalans del Principat estricte. A més a més, el rei cedí la galera reial, la Sant Joan Evangelista, propietat de la Diputació del General del Principat, perquè fóra la nau capitana de l’armada. El 25 d’abril de 1398 el rei Martí signà l’autorització perquè el drassaner de Barcelona, Bartomeu Sala, lliurés la galera a Jofré de Rocabertí, que amb ella es dirigí cap a València per a fer-se càrrec del comandament de la «Santa Armada de València», com així era dita.
Arribat a València, després féu via cap a Eivissa, lloc elegit per a la congregació dels efectius valencians, el gruix de la flota, dels navilis del Principat (la galera capitana al capdavant), i de l’estol del Regne de Mallorques (així dit, en plural, aleshores). El sotscomandament de la flota fou assignat al justícia de la ciutat de València, Jaume Pertusa, mentre que els navilis baleàrics foren comandats per Hug d’Anglesola. També hi participaren els aragonesos, sense vaixells (Aragó, òbviament, no té eixida a la mar), però sí amb un contingent d’infanteria comandat per Pero Sin.
L’armada pancatalana sortí de la Gran Pitiüsa el 14 d’agost de 1398 amb rumb a la costa de Barbaria. Estava formada per una setantena de vaixells, entre galeres, galiotes i fragates, en els quals anaven embarcats set milers i mig d’homes. Arribats a la costa nord-africana, una part de l’estol bloquejà els ports barbarescos que podien ser hostils, mentre que el gruix arribà a Tedel·lis: el dia 27 prengueren la vila que barrejaren durant dos dies. Aquells soldats «de la creu» no feren distinció d’edat, condició i sexe, de manera que quasi un miler de persones sucumbiren a l’ímpetu de les armes cristianes fins a quasi anorrear la població del lloc. Els croats tampoc respectaren les propietats dels mallorquins residents a Tedel·lis, en concret les dels comerciants Pere Vilallonga i Antoni Reiners, que protestarien aïradament pels abusos comesos. Els mercaders mallorquins, val a dir-ho, feien el joc de la puta i la Ramoneta. Acabar amb en Fuster ja els venia bé, però que els vaixells de llur país feren els vàndals al nord d’Àfrica sense distinció de les propietats de cadascú no els escaigué gens bé i, arribat el moment, li ho recriminaren al rei.
Durant dos dies s’estigueren els croats a Tedel·lis fins que una tempesta, d’aquelles que de sobte s’esdevenen en estiu, els sorprengué. Començà a caure aigua a gots i barrals sobre Tedel·lis i els catalans decidiren retirar-se a llurs naus. Era el moment que esperaven els barbarescos per intervenir. L’exèrcit croat fou escomès amb gran virulència i, a resultes de la baralla, moriren el justícia valencià Jaume Pertusa i el comandant mallorquí Hug d’Anglesola. A corre-cuita i amb prou faenes, xops fins als molls dels ossos, els croats aconseguiren reembarcar. Una vegada als vaixells, salparen rumb a les costes valencianes i, després de fatigues i penalitats, arribaren alguns dies després a Dénia.
Èxit o fracàs? L’expedició, la «croada», no acomplí les expectatives esperades. Un botí mínim, en el qual s’incloïen els quatre centenars de captius que havien fet, una part de l’exèrcit esbatussat, dos caps morts (Jaume Pertusa i Hug d’Anglesola) i —ah!— de les hòsties de Torreblanca ni rastre. És a dir, un fiasco total. De seguida es buscaren responsables i les culpes recaigueren en el comandant en cap, Jofré de Rocabertí, que la ciutat de València, la màxima autoritat de la croada després del rei, decidí destituir. Ara bé: cara a l’exterior, tot foren flors i violes. I, a més a més, les hòsties es recuperaren. Corregué pel país el conte que, en el fragor de la batalla, sorgí un lleó que matà el sarraí que portava les hòsties i les lliurà al comandant de l’estol. Vet ací el perquè dels lleons a l’escut de Torreblanca. I la gent —ostres la gent!— s’ho cregué. Malgrat l’aparent fracàs, el rei no es decidí a destituir el vescomte de Rocabertí. Bé, cal dir que en Jofré anà a plorar-li perquè no ho fes, puix que això suposaria una taca en el seu honor. MartíI, sempre tan bon jan, que no debades per la seua bonhomia li deien també «l’Humà», decidí donar-li una nova oportunitat. El papa estava en dificultats i ara calia tornar-li el favor. Vaja!, ell, el papa, ho exigia. Benet XIII estava assetjat al seu castell d’Avinyó pels homes de Jean Le Meingre, dit Boucicaut, un condottière famós al servei de Carles VI de França. El monarca francès, de motu proprio, de manera —diguem-ne— «unilateral» (mot tan en voga en l’actualitat política hispànica i catalàunica), havia decidit ell solet acabar amb el Cisma de l’Església. Havia coaccionat Benet XIII a renunciar a la tiara pontifícia i com aquest —cabut— li havia respost, pertinaç, que no, envià un exèrcit contra Avinyó. El papa assetjat demanà ajut al seu rei, el rei de la seua nació, el rei de catalans i aragonesos; i vet ací que Martí —noblesa obliga— pensà de seguida a ajudar-lo enviant-li la «Santa Armada de València» per traure-li a Benet XIII les castanyes del foc.
Operació salvar el papa Luna
El 28 d’octubre de 1398, el rei Martí signà l’ordre dirigida als «jurats de la Ciutat, clavaris e altres diputats de la Santa Armada de València» perquè preparessin l’armada «croada» per a enviar-la prest a Avinyó. El comandant suprem continuaria sent Jofré de Rocabertí i el contingent mallorquí seria capitanejat per Jordi de Sant Joan, que substituïa el malaguanyat Hug d’Anglesola. Hi havia risc de guerra amb França i Martí, mentre l’armada s’aparellava, organitzà una ofensiva diplomàtica per a obligar Boucicaut a traure els seus homes d’Avinyó. Fou debades i la flota salpà de Dénia i es dirigí a mitjan novembre cap a les Boques del Roine.
La presència de l’estol català al Roine alertà els assetjants i el 24 fou pactada una treva de tres mesos. Ep! Una flota «catalana». No és que ho diga jo, que així ho escriu l’historiador annalista aragonès Jerónimo Zurita: «vinieron en esto los de Aviñón, por miedo grande que tuvieron de ciertas galeres y naves de la armada de catalanes que llevaban gente para socórrer a Benedicto». Qui té por del mot «català»? Òbviament no els valencians dels segles XIV i XV, que s’hi sentien plenament reconeguts. Ni tampoc els aragonesos d’aleshores. L’aventura provençal, però, acaba en un altre fiasco de la flota de valencians i mallorquins. Jofré de Rocabertí, un home a qui el càrrec d’almirall li venia excessivament gran, es ficà tot solet en el fangar. La manca de cabal del riu detingué l’armada a l’alçada de Valabrega. No pogué avançar més. Però, i ara, com eixir d’allà? A tot això, era hivern, i l’oratge, com a Tedel·lis, acabà empitjorant la situació. Tornà a ploure i a més feia un fred que feia clapir els gossos. Immobilitzats, allà, a Valabrega, esperaren el moment d’eixir del mal pas. El rei, mentrestant, apanyà la qüestió del papa com pogué; si més no, aconseguí assegurar la persona de Benet XIII, que perdé Avinyó i restà reclòs al palau papal, convertit en gàbia de barrots d’or. Els francesos no el tocarien, però d’allà no podria eixir-ne. Martí, no sense «gran difamació, vituperi e escarn», ordenà la retirada de la seva flota, que una vegada tornada a casa no fou llicenciada. Malgrat els fracassos, Martí necessitava l’armada de guerra, ara per intervenir directament a Sicília, el reialme del seu fill Martí «el Jove», on el conflicte del Cisma cuejava amb intensitat. Els Martins, el pare i el fill, eren partidaris de Benet XIII, però el clergat de l’illa s’inclinava per l’obediència al romà Bonifaci IX.
Una altra vegada a Barbaria
Martí I (el Martí dit «el Vell») sempre havia cregut que les hòsties de Torreblanca eren a Tunis i havia exigit al soldà hàfsida Abū Fāris ‘Abd al-Azīz que les tornés. Conservem la carta signada pel rei català dirigida al soldà tunisenc, datada el 23 de març de 1398. Els valencians i l’almirall elegit per ells, però, havien dirigit la flota contra el llogarret de Tedel·lis, quan l’objectiu havia d’haver estat la ciutat de Bona (Annaba), on sembla que sí era el corsari en Fuster. A Tedel·lis —ja ho hem vist— no hi trobaren res: ni diners, ni les hòsties ni en Fuster. Bé, hi trobaren vergonya i, a més a més, acabaren sortint-ne cames ajudeu-me. Però el rei català no es donà per vençut. Refeta la flota del tràngol del Roine, ara tenia ordre d’anar contra Bona i el soldanat hàfsida. Ai les hòsties de Torreblanca! Doncs sí que estaven donant guerra. La ciutat de València trià un nou capità general de l’armada, el noble Pere de Vilaragut i de Boïl, senyor d’Almedíxer, tot un personatge a la València d’aleshores, líder del clan i bàndol dels Vilaragut, que pugnava pel poder a la ciutat i Regne contra el bàndol dels Centelles. Fidel al rei, era camarlenc de Martí, que consentí en el seu nomenament. Els mallorquins per la seua banda, nomenaren comandant dels seus vaixells a Berenguer de Montagut, que exercia la lloctinència de la governació del reialme insular. La flota, d’unes setanta embarcacions, ara es concentrà a Maó (Menorca), d’on partí el 21 d’agost de 1399 cap a Bona, on arribà el dia 31. Els «croats» desembarcaren, però en aquesta ocasió mancà el factor sorpresa. Els de Bona els esperaven, alertats —veges tu!— pels mercaders mallorquins que ho havien perdut tot a Tedel·lis. Recordeu el Pere Vilallonga i l’Antoni Reiners de més amunt? Doncs també tenien interessos a Bona i al soldanat Hàfsida, ple de mallorquins; l’exmenoret i escriptor Anselm Turmeda és el més famós. De frare que pretenia convertir musulmans, Turmeda acabà convertint-se a la fe islàmica, casant-se i ser cap de la duana de Tunis. La ciutat de Bona plantà cara, ben aparellada per a oferir resistència, i els «croats» fracassaren de nou. Testimoni dels esdeveniment fou el notari valencià Mateu Salzet, allà present, que escriví als jurats, en carta datada el 3 de setembre, en què explicava com la refrega acabà amb els cristians fugint cap a les seues naus i, amb les preses, a empentes i rodolons i els moros empaitant-los, perderen la vida cent «croats», entre els quals l’honrat Ortís de Sant Martí.
I ara què fem? Els caps de l’armada discutiren: que tu tens la culpa, no que la tens tu. El valencià Pere de Vilaragut insistí a continuar cap a Tunis, però el mallorquí Berenguer de Montagut es negà. Resultat: uns tiraren cap a llevant, els valencians, i els altres cap a ponent, els mallorquins. Els de les Illes intentaren acostar-se a Alcoll (al-Qul o Collo), però el seu comandant no aconseguí imposar-se i atacar. Els seus homes, ben escarmentats, volien marxar cap a casa. Finalment, l’estol balear girà cua i tornà a Mallorca: el 9 de setembre arribà a Portopí. En el camí de tornada, els sorprengué una tempesta i, ai dissort!, s’enfonsaren tres naus. Els valencians, mentrestant, anaren vagant per la costa tunisenca fins que, incapaç Pere de Vilaragut de prendre una decisió, se’n tornaren també a casa. Imagineu-vos el disgust que li donaren a Martí, que agafà un emprenyament de collons de mico; una altra vegada «gran difamació, vituperi e escarn».
La quarta és la bona: Sicília
El —diguem-ne— ridícul català encoratjà el soldà hàfsida Abū Fāris ‘Abd al-Azīz a escometre Sicília, illa que pertanyia a la Corona dels catalans. Un estol hàfsida atacà Terranova, l’actual Gela, el 17 de novembre, on féu una multitud de captius. Martí començà a pensar que millor li era subscriure un tractat de pau amb Tunis i oblidar-se per sempre de les hòsties de Torreblanca, encara que l’estira i arronsa continuà fins al 1403. Fins i tot corregué per Mallorca el remor que en Fuster vindria al capdavant d’una gran flota per a conquerir l’illa. Tot plegat badomeries. Abū Fāris ‘Abd al-Azīz no tenia els recursos ni la capacitat per a organitzar una armada amb tals pretensions. Sí, però, per a enviar escamots corsaris, que, en definitiva, era d’allò que vivia el litoral nord-africà.
Illa sota domini català, el canceller del regne de Sicília era el xativí Pere Serra; canceller, cardenal i arquebisbe de Catània. Per causa de l’obediència a Benet XIII, de qui Serra havia estat company d’estudis a Montpeller, el canceller s’enfrontà al mestre justicier —primer ministre— Guillem Ramon de Montcada, marquès de Malta i comte d’Augusta. Els catalans (no ho oblidem: del nord i el sud de la Sénia i de les Illes) es repartien el poder en aquella Sicília catalana de la fi del segle XIV. Sí, encara que els moleste als espanyols d’avui, que menystenen la història catalana per justificar el seu supremacisme carpetovetònic contra les perifèries de l’Estat, els Països Catalans, integrats en la Corona de catalans i aragonesos, la Corona dita «d’Aragó», eren una gran potència mediterrània i europea, que dominava Sardenya i Sicília i aspirava al control de Nàpols, que aconseguí en 1442. Des que en 1282 arribaren els primers catalans a Sicília, annexionada per Pere II (I de València) «el Gran» a la Corona d’Aragó, l’illa romangué en mans d’un sobirà català, bé del mateix rei catalanoaragonès, bé d’una branca menor, la iniciada per Frederic III, fill de Pere «el Gran». Sicília fou novament reincorporada al casal regnant a Barcelona, València, Mallorca i Saragossa en 1392, però la resistència al nou domini «català» pels barons de la noblesa regnícola, la vella aristocràcia «catalana» vinguda abans, mantingué l’illa en conflicte, agreujat pel plet del Cisma i l’amenaça d’altres estats italians, fins a l’any 1400. Precisament, fou l’armada de València i Mallorca, la mateixa de Tedel·lis i l’intent de rescatar el papa, la que acabà d’assentar el poder dels Martins, pare i fill, a Sicília.
Martí, tot i els successius fracassos en terra, no llicencià la flota de valencians i mallorquins. Amb l’armada activa, l’acció corsària nord-africana es veia dràsticament afectada. A més a més, calia acabar —donar el coup de grâce final— amb els nobles díscols sicilians, que encapçalava Bartomeu d’Aragó des de Cammarata, a la regió de Girgent (nom català d’Agrigento). Aquest capitost rebel era recolzat pel rei Ladislau I de Nàpols i una flota corsària que tenia la base a Gaeta. Sobre el paper, Bartomeu justificava la rebel·lió pel suport que ell donava al papa resident a Roma contra Benet XIII. En la pràctica, però, el motivava l’ambició de poder i de controlar una de les faccions nobiliàries sicilianes que pugnaven pel control del reialme insular. Martí I, «el Vell», a sol·licitud del seu fill i rei de Sicília Martí «el Jove», envià cap a Sicília la flota que s’havia estavellat a Bona, però convenientment purgada. Ara sí que hi hagué —permeteu el símil futbolístic— autèntica revolució a la banqueta. El rei nomenà directament els comandants. L’elecció de Pere de Vilaragut, en qui la ciutat de València havia posat les esperances per recuperar les hòsties de la discòrdia, fou, finalment, una altra decepció. Martí nomenà un altre valencià, Pere Marrades, com a capità general de l’armada, i a Berenguer de Tagamanent de l’estol mallorquí. L’ordre, ben precisa, era que en arribar a Sicília tots dos acataren les ordres directes del capità general de l’illa, Bernat de Cabrera. I pobre de vosaltres si una altra vegada torneu esquilats i amb la cua entre les cames!
Ara sí, la flota, en 1400, acomplí els objectius: no hi hagué triplet, però almenys guanyaren la «lliga» a Sicília, que no era un títol menor. Els navilis valencians i mallorquins foren decisius per a evitar tot ajut a Bartomeu d’Aragó de fora de Sicília. Així que, ofegada, la resistència a Cammarata es dissolgué i foren presos els últims castells que qüestionaven el poder dels Martins; el més significatiu el bastió de Cap d’Orlando (o Capu d’Orlannu en sicilià), que posava fi a la guerra siciliana dita dels Barons, que iniciada en 1392, amb el desembarcament de Martí «el Vell» i Martí «el Jove» a l’illa, finalment, acabà.
I finida la campanya siciliana, també s’exhaurí el termini de la butlla de croada de Benet XIII per a mantenir l’armada. Des de 1398 a 1400 els navilis valencians i mallorquins havien passejat, amb sort diversa, la senyera d’or i gules per la Mediterrània occidental. Tornarien a solcar les mars més endavant, però ara ja no com a «croats». Finalment, Martí arribà a un acord de pau amb el soldà de Tunis. Les negociacions les encapçalà un altre valencià, Pere de Queralt, arribat a la capital hàfsida en 1403 en una galera noliejada també per la ciutat de València. I fins ací la història de la Santa Armada, en la qual —ja veieu— hi ha poca gesta. En fi, la vida, o millor dit, la història, però la nostra, no la de Corteses i Pizarros, Cides i Guzmanes, que també, si la analitzem detingudament, té tan poca gesta com qualsevol altra. Una història, això sí, que ens mostra un temps en què Catalunya, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, fou veritablement plena; i si bé, com deia el poeta, «el temps passat me té l’imaginar, que altre bé no hi habita», això serveixi, la nostra història, per bastir un futur que superi el nostre present nacionalment dividit i dissortat.