Ni noves figures impositives que possibiliten un ingrés extraordinari de 6.000 milions d’euros, ni reducció de la càrrega fiscal de les rendes més baixes ni una inversió territorialitzada més amable amb les comunitats maltractades de fa anys. Tots els plans que havia fet el Govern espanyol —els compromisos a què havia arribat amb alguns executius autonòmics– no passen de ser, ara mateix, castells en l’aire.
La crisi del coronavirus ha capgirat l’escenari previst. La investidura de Pedro Sánchez, producte d’una carambola a 18 bandes, havia de repetir-se per treure endavant els comptes de l’exercici en curs. La jugada ja estava assajada i el pacte era tàcit. Quin sentit tenir investir un president i no concedir-li al seu Govern uns Pressupostos de marge? És la llei més important de cada període de sessions i tombar-la significa, d’alguna manera, tombar l’Executiu. No debades, vuit mesos després d’haver reunit els vots suficients a la moció de censura que va dur-lo al poder, Sánchez va ser incapaç de fer igual amb els comptes del seu gabinet i va decidir convocar eleccions.
En primer lloc, les del 28 d’abril, i més tard, les del 10 de novembre. Totes dues en 2019, un any que el Govern socialista va estar sobretot en funcions, introduint modificacions pressupostàries a la pròrroga dels comptes que Mariano Rajoy i el seu ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, van concebre l’any 2017 amb vista a 2018.
Com a conseqüència de l’esmicolament del mapa parlamentari, aquells Pressupostos no van ser validats pel Congrés i el Senat fins el 28 de juny de 2018, quan els socialistes ja havien superat amb èxit la moció contra Rajoy. La condició sine qua non que hi va posar el PNB per donar-hi suport era, precisament, que els comptes acordats amb els populars es mantingueren incòlumes. Els bascos van haver d’empassar-se, no obstant, algunes esmenes contraproduents pels seus interessos introduïdes in extremis pel grup popular a la Cambra Alta amb la intenció d’evidenciar el seu afany de revenja.
Siga com siga, fa dos anys que Sánchez presideix el Govern de l’Estat i encara no disposa dels comptes que voldria. És pràcticament impossible que consume aquesta aspiració enguany, atès que els requisits parlamentaris són procel·losos i exigeixen, en el millor dels casos, quatre mesos de tràmits: aprovació del sostre de despesa, acceptació de la senda d’estabilitat pressupostària, presentació del projecte de llei per part del Govern... En un context en què la crisi del coronavirus ha fet concentrar tots els esforços en la situació sanitària, amb la declaració d’un estat d’alarma que no és previst que concloga abans del mes de juny.
La catàstrofe que ha significat per a l’economia l’expansió de la Covid-19 ha reduït a cendres les previsions de creixement de l’Estat espanyol, que havia calculat un increment de 1,6% del seu PIB però que acabarà l’any, com la majoria de països del seu entorn, amb un creixement negatiu. El Govern de Sánchez s’ha resignat a endinsar-se a l’ull de l’huracà de la crisi més severa de les últimes dècades amb uns comptes dissenyats ara fa tres anys.
Amb quins vots?
PSOE i Unides Podem tan sols sumen 155 diputats, i els en calen 176 per aprovar uns altres Pressupostos. La setmana passada, a la sessió de control al Govern, el portaveu d’Esquerra Republicana al Congrés, Gabriel Rufián, advertia sobre la necessitat de reprendre el diàleg amb celeritat. “Quant els importa la legislatura?”, va inquirir a Sánchez i Iglesias, tot amenaçant de votar en contra de la pròxima pròrroga de l’estat d’alarma si no es retornaven les competències autonòmiques arrabassades per l’Estat.
Amb un escenari preelectoral a Catalunya i la taula de diàleg entre els dos executius aturada en sec per la pandèmia, Esquerra no ho té fàcil per justificar un eventual suport als Pressupostos. La postura frontista adoptada per Junts per Catalunya constreny encara més la seua maniobrabilitat. D’ací el nerviosisme expressat per Rufián, que va involucrar-se de valent per aconseguir la investidura de Sánchez.
En el cas del PNB, el lehendakari Íñigo Urkullu té la intenció de celebrar al juliol o el setembre les eleccions inicialment previstes pel 5 d’abril. Costa de creure que, enmig d’un procés electoral, els jeltzales s’avingueren a posar en safata els seus sis vots per a l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat. El plàcet de Compromís tampoc no seria un tràmit, tenint en compte que el debat del nou sistema de finançament, que havia d’encetar-se al setembre, ara també ha quedat ajornat sine die.
I Ciutadans? Inés Arrimadas, en el seu intent desesperat per centrar la imatge del partit, estaria oberta a sumar els seus vots als del PSOE, Unides Podem, PNB, Més País, Compromís, Nova Canàries i Teruel Existe per tal de poder disposar d’uns comptes actualitzats? Toni Cantó, portaveu de la formació a les Corts valencianes, explica que el partit taronja “donarà suport a totes aquelles polítiques centrades, amb sentit comú, que ens ajuden a eixir d’aquesta crisi”. Ara bé, avisa que això serà molt complicat “amb un Govern que té una ocurrència rere una altra, que ens oculta dades i que demostra una manca de transparència total a l’hora d’explicar la compra de material sanitari, per posar un exemple”. Cantó, malgrat tot, assenyala que Ciutadans no deixarà d’oferir la via d’acord que ja ha proposat, en què també voldria veure immers el PP, per bé que no ho considera un requisit obligatori. “Som independents, no mirarem què fa el PP o què no; tant de bo, com reclama Inés de fa molt de temps, el PSOE se centre d’una vegada i torne a ser el PSOE que ha sigut tan important en la història d’aquest país”, sosté.
Paraules més boniques que no les que abans li dedicava Ciutadans als socialistes, però que semblen aigua en cistella. Una aliança d’aquestes característiques resulta utòpica, gairebé quimèrica. I, sense la col·laboració activa d’ERC o Cs, l’1 de gener de 2021 els comptes de Rajoy i Montoro quedaran prorrogats per tercera vegada. Se’n diu karma.