“Són les comunitats les que sostenen la vida; ni les famílies nuclears, ni la parella, ni l’individualisme”. La frase de bell hooks (nom de ploma de Gloria Jean Watkins, Estats Units, 1952) ha assolit una rellevància especial en plena crisi del coronavirus.
Per una banda, perquè ha estat ben certa a l’hora de combatre els efectes de la Covid-19. Ho demostren l’entramat de personal laboral essencial, les iniciatives ciutadanes de creació de material de protecció individual i les xarxes de suport establertes entre migrants o treballadores sexuals. A més a més, el “tothom pot estar infectat” ha exposat la necessitat que tots els membres de la societat, des del futbolista més ric a un sense sostre, gaudeixin de bona salut.
Per l’altra, perquè amb aquesta comunitat ens hi hem relacionat a distància. En un moment de crisi en què el caliu, el suport i el contacte físic esdevenen necessaris, l’alta capacitat que té el virus d’infectar cossos ens ha obligat a arrecerar-nos a una llar que compartim amb la família nuclear, la parella o amb nosaltres mateixos. Hem substituït els vincles físics pels digitals, adoptant els hàbits comunicatius dels migrants que es posen en contacte amb la diàspora o amb els que s’han quedat al país d’origen, desmentint la idea apocalíptica que les xarxes socials tan sols aïllen.
El valor de mercat de Zoom i altres aplicacions de videoconferència ha augmentant, plantejant la pregunta si les crisis socials vinculades al món tecnològic tenen més a veure amb la propietat de les plataformes digitals i el seu model de negoci que no pas amb les seves característiques materials i les possibles conseqüències que té el seu ús. Així, el tràfic a webs de pornografia o directes d’striptease ha augmentat, però no ha suposat un augment dels ingressos de les treballadores sexuals.
Precisament, la necessitat de mantenir vincles afectius de diferent naturalesa durant la pandèmia ha suposat l’alfabetització digital de moltes persones. També ha implicat una exploració més profunda i enriquidora de les vies que ens ofereix el món digital per expressar l’amor romàntic, el sexe i el desig, que han esvaït la naturalesa sòrdida que socialment se li havia atorgat al sexting i que han anat més enllà de l’estereotípic vincle que associa el món digital i el desig amb el consum de pornografia. Tal com defensen X-Net, Íngrid Guardiola a l’Ull i la navallao Joan Burdeus a Núvol, ens podem apropiar de les tecnologies digitals per emancipar-nos, i sembla que la pandèmia ens ha obligat a ser creatius en la nostra emancipació afectiva i sexual.
L’obra de hooks ofereix moltes vies per reflexionar-hi. Referent de filòsofes de les relacions amoroses com la canadenca Carrie Jenkins, defensa una visió de l’amor com una pràctica, és a dir, com una vivència que evoluciona a mesura que la practiquem i que implica cura, afecte, reconeixement, respecte, compromís, confiança i una comunicació oberta i honesta. Igual que Jenkins, hooks té una visió plural de l’amor: afirma que és una vivència que es pot compartir amb la família, els amics i, per descomptat, amb la parella o els amants. Ni hooks ni Jenkins neguen la naturalesa emocional (que alguns anomenarien biològica) de l’amor, ni tampoc reneguen del concepte d’amor romàntic. Critiquen la institucionalització de l’amor romàntic, és a dir, el seu establiment com la forma d’amor més important, la simplicitat amb què es representa (papallones a l’estómac! Passió! Follia!) i, sobretot, la utilització que se n’ha fet per sostenir jerarquies de gènere, ètnia, classe i orientació sexual.
Hooks considera que la institucionalització de l’amor romàntic ha estat legitimada per una visió que el presenta com un misteri, quelcom molt difícil o impossible d’entendre. Ella alerta que aquí és on rau la destructivitat de l’amor, en la idea que estimem sense voluntat ni capacitat de triar. Aquesta construcció de l’amor romàntic és similar a la que s’ha fet del món digital: una esfera caòtica, que no podem controlar perquè no la coneixem en la seva immensitat. La imatge no és innocent: ens deixa més desemparats davant els usos repressius que en puguin fer els estats, així com envers l’explotació econòmica que fan de les nostres dades els gegants tecnològics.
Tanmateix, les formes de comunicació digitals-afectives desenvolupades durant la pandèmia mostren que no estem absolutament indefensos ni en el món digital ni en els nostres afectes. També qüestionen que l’amor romàntic sigui el més important: persones sense parella o amants han rebut el caliu de la família i les amistats, gent en parella (o vivint en famílies poliamoroses) han sentit la necessitat de comunicar-se amb altres éssers estimats. El confinament també ha posat de relleu la crítica al poliamor neoliberal de la teòrica i activista poliamorosa Brigitte Vasallo. Allà on ella plantejava “quants dels nostres amants ens portaran una sopeta calenta quan estiguem malaltes?” ara podem preguntar “amb quants dels nostres amants hem fet una videotrucada per saber com estem durant el confinament?”. El confinament ha eliminat d’una revolada la possibilitat de practicar el sexe físic esporàdic, i això ha tingut efectes negatius en la sexualitat d’aquelles persones que se sentien bé i que gaudien practicant-lo. Al mateix temps, ha obert la porta a la reflexió a aquells que el practicaven per cobrir una mancança, o els que ho feien obligats per la pressió que suposa que a la societat contemporània el sexe sense lligams sigui una moda. En l’àmbit de l’amor romàntic monògam, l’obligació d’estar 24 hores al dia amb la persona desitjada ha posat en valor treballar la cura, l’afecte, el reconeixement i els altres elements de la vivència amorosa destacats per hooks. Tan sols amb la flamarada i la bogeria associades al romanticisme seria impossible suportar la convivència.
Una part de l’obra de hooks s’ha basat en la defensa de l’ús de la teoria i el pensament acadèmic per part d’aquelles persones –com les afroamericanes– que han tingut dificultats per accedir a les institucions (museus, universitats) on es crea. La defensa neix d’un debat profund als estudis i les militàncies feministes i antiracistes relacionat amb la rellevància que certes corrents d’estudis culturals, feministes, postcolonials i queer han donat a un estil de redactat eclèctic que, com afirma hooks, fa que els textos siguin difícils de llegir i que parlin de qüestions molt abstractes. La seva preeminència ha alimentat les jerarquies de classe, ètnia i gènere existents al món acadèmic. La pandèmia n’ha demostrat l’obsolescència: el menyspreu social i econòmic al qual s’ha sotmès a les treballadores de la neteja s’ha mostrat absolutament injust tenint en compte que elles tenen un coneixement sobre tècniques de desinfecció que és clau per frenar la transmissió del virus.
Les jerarquies que marquen quin coneixement és digne de ser transmès a la universitat i divulgat a escoles, instituts o mitjans de comunicació, ha implicat el rebuig del coneixement l’acadèmic per part de certs sectors militants antiracistes i feministes, cosa que hooks també critica. Per a ella, tant els intel·lectuals que empren un llenguatge críptic –no té res a veure amb l’especialitzat– com les activistes que no volen saber res de la teoria, neguen als sectors oprimits la capacitat d’emancipar-se mitjançant el pensament crític. Aquest fet és greu, continua, perquè deixa en mans de les elits la capacitat d’imposar la interpretació de la realitat que més els convé.
A l’Estat espanyol, conceptes com “nova normalitat”, “responsabilitat individual”, “unitat” o “rumors a Internet” s’han bastit partint d’una perspectiva securitària, policial i recentralitzadora que amenaça de restringir drets i llibertats en un futur. L’esperit crític que reclama hooks ens fa adonar que tota definició és intencionada: les estrictes mesures de confinament de Nova Zelanda s’han fet tenint en compte el benestar comunitari; les democràcies asiàtiques han fet una bona gestió de les dades digitals; Alemanya és un exemple en l’aplicació de polítiques públiques amb evidència científica.
Així doncs, el coneixement de bell hooks no només és necessari per sobreviure el món que tenim, sinó per capgirar el que vindrà.