Ara que la crisi econòmica i social derivada de la pandèmia de la Covid-19 torna a atuir, com sempre, els més pobres convé rellegir atentament el teatre de Bertolt Brecht. Bon deixeble d’Erwin Piscator, artífex del teatre polític, Brecht va ser un dels dramaturgs europeus més influents del segle XX. Una de les seves peces més brillants i divertides és L’òpera de tres rals, un assaig de teatre èpic que es va estrenar amb èxit a Berlín el 1928 i fugaçment, a causa de la prohibició governativa del franquisme, a Barcelona el 1963.
Amb voluntat crítica i paròdica, antiburgesa, anticapitalista i antiromàntica, Brecht situa l’acció de L’òpera de tres rals al Londres victorià, on, com diu l’acotació inicial, “els captaires capten, els lladres roben, les putes putegen” (la traducció és de Feliu Formosa). Mackie Punyal hi capitaneja una banda de delinqüents patibularis i manté una magnífica relació amb el cap de la policia londinenca. La seva pròspera empresa s’espatlla quan es casa en secret amb Polly Peachum.
Home de negocis, Jonathan Peachum es dedica a “despertar la compassió humana” amb un exèrcit de captaires professionals que ronden per la ciutat. Les seves pràctiques –pròpies d’una organització criminal– converteixen la commiseració en lucrativa. Enrabiat perquè Mackie li ha seduït la filla, pacta amb el cap de policia de dur-lo a la forca. Mackie ha de fer-se fonedís, però abans cedeix les regnes del negoci a Polly. Quan visita Jenny, una de les seves amistançades del prostíbul, és traït i detingut. Ben aviat la filla del cap de policia i amant seva el treu de la presó...
Aquesta paràbola brechtiana del lumpenproletariat critica el cinisme dels poderosos, que fan lleis per explotar els pobres i que senten només unes certes dosis de mala consciència quan veuen de prop els miserables. “És pobre el món, l’home és dolent”, canta Peachum, que es lamenta cínicament també que la societat no li permet ser bo. “De què serveix, digueu, la llibertat? / Si només viu qui té prosperitat!”, taral·leja Mackie, i afegeix més endavant: “primer és la teca, després la moral. Primer cal procurar que la gent pobra / també s’assegui amb els qui s’afarten”.
En el discurs de comiat al peu del patíbul, el bandarra genial de Mackie es pregunta, generós amb tot i tothom més enllà de la moral: “Què és el robatori d’un banc comparat amb la fundació d’un banc?” Sobretot, si tenim en compte que les especulacions financeres fraudulentes sostreuen els estalvis de milions de persones i, després, els seus culpables encara són recompensats amb una sucosa ajuda estatal. Com apunta Slavoj Žižek a Trouble in Paradise(2014), potser cal donar la raó a José Saramago quan proposava que els directors dels grans bancs i altres responsables de la fallida financera del 2008 fossin duts al Tribunal de La Haia pels seus crims contra la humanitat.
En la crisi pandèmica d’ara, els governs estatals s’apressen –com fa el capitalisme contemporani– a suspendre la democràcia i laminar encara més els drets fonamentals; els bancs esdevenen de sobte filantròpics, en lloc de retornar les ajudes rebudes, i les grans empreses acomiaden o expedienten treballadors, en comptes d’ajudar-los. Com va demostrar Naomi Klein a La doctrina del xoc(2007), en les grans catàstrofes les elits capitalistes i els governs de torn aprofiten l’avinentesa per privatitzar empreses públiques, retallar la despesa social, desregularitzar els mercats i beneficiar l’1% a costa del 99%. Certament, és millor robar un banc que fundar-lo.