Naomi Klein fa una biòpsia general a Donald Trump

Amb un to divulgatiu, moltes històries i cites rellevants, Naomi Klein aplica al seu últim llibre, ‘No n’hi ha prou amb dir no’ (Ed. Empúries), dues teories que ha desenvolupat en altres obres: la de les “marques buides” (‘No Logo’) o “la doctrina del xoc” sobre el personatge de Donald Trump i el seu primer any de mandat a la Casa Blanca

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les teories de Naomi Klein poden convèncer o no, però a la periodista i activista canadenca se li ha de reconèixer que les explica amb un to divulgatiu apte per a tots els públics, sense gravetat pretensiosa ni pomposa superioritat moral. I no és que Klein no sigui amiga de citar-se i autoreferenciar-se. Al contrari, Klein es dedica a observar l’objecte d’estudi, la mosca Trump, amb els microscopis que ella mateixa ha creat: la seva teoria de la “marca buida” i la seva teoria de “la doctrina del xoc”.

Klein és conscient que s’ha inventat diversos instruments per analitzar la política i l’economia —les esmentades teories i alguna més— i les fa servir amb un cas nou com és el de la presidència de Donald Trump. Però no les fa servir egòlatrament per demostrar que són eficients sinó per analitzar amb certa urgència l’origen, les característiques i les possibles conseqüències de la presidència de Trump. Més encara: Klein és també una dona d’acció i analitza les respostes que s’han donat i la seva efectivitat per dibuixar quines s’haurien de desenvolupar en un futur.

La teoria de la marca buida era el tema central de No Logo, el primer llibre de Naomi Klein. Criticava que les noves grans empreses com Nike i Apple “van deixar de considerar-se bàsicament companyies que fabricaven productes físics i van començar a considerar-se primer de tot fabricants de marques”. La conseqüència va ser que “es van adonar que els seus màxims beneficis sorgien de fabricar una imatge” i “van arribar a la conclusió que no tenia gaire importància qui feia els productes ni si se’ls pagava poc”. Això justificava, en la teoria, que subcontractessin la producció a empreses de països subdesenvolupats amb condicions laborals pèssimes. Klein no s’està de recordar que Trump “va guanyar la Casa Blanca amb una campanya que clamava constantment contra la pèrdua de llocs de treball en el sector industrial, el mateix tipus de llocs de treball que ell havia subcontractat gairebé cada vegada que n’havia tingut l’oportunitat”. Però sobretot dibuixa el perfil de Trump, les seves empreses i la seva família com una marca buida. I se’n surt amb nota.

La teoria de “la doctrina del xoc”, que Klein va defensar amb el llibre que es titulava així, “posava en qüestió una versió edulcorada de la història amb què la majoria de nosaltres ha crescut, la versió que diu que els mercats desregulats i la democràcia han avançat junts, de bracet, al llarg de la segona meitat del segle XX”.

La versió de Klein, que es basa, com reconeix ella mateixa, en el “fonamentalisme de mercat” de Joseph Stiglitz, és que “la forma extrema de capitalisme que ha configurat el món en aquest període molt sovint només podia avançar en contextos en què la democràcia estava suspesa, i les llibertats de les persones, extremament restringides”. Klein posa els exemples de molts països de Llatinoamèrica que van patir el xoc de diverses dictadures (Xile, Argentina, Uruguai o Brasil) que precisament aplicaven un programa neoliberal o el xoc d’una transició ràpida, com la Unió Soviètica o Sud-àfrica. Segons Klein, “la doctrina del xoc està en perfecta sintonia amb la manera que Trump té de concebre el món”, “una lluita per la dominació sobre els altres”. Això s’evidenciava clarament en unes declaracions del mateix Trump de 2011, quan explicava un acord que havia signat amb l’antic líder de Líbia Moammar al-Gaddafi: “Li vaig llogar un tros de finca. Em va pagar per una nit —es vantava Trump— més del que la finca valia per un any sencer, o dos anys, i després no li vaig permetre que la utilitzés. Això és el que hauríem de fer. No vull fer servir la paraula ensarronar, però el vaig ensarronar. Això és el que hauríem de fer”.

Per acabar, Naomi Klein esbossa una possible resposta a una amenaça com Trump, que ella, de fet, qualifica de “símptoma”, perquè és un fenomen que es va reproduint i estenent per tot el planeta. Klein recorda que, als EUA, crisis anteriors —com la Gran Depressió o la Segona Guerra Mundial— van obtenir una resposta més justa que la que ha seguit a l’última crisi financera de les subprime. En aquells casos, diu, “una crisi dolorosa va servir per despertar la gent i va conduir a una transformació amb sentit de les lleis que creaven una societat més justa i més segura”.

Klein defensa, en aquest cas, una tesi que és menys racional i més visceral. Això no implica necessàriament que sigui falsa, però evidentment és menys analitica: segons Klein, en els esmentats casos, “eren respostes a les crisis que es van produir en èpoques en què la gent gosava tenir grans somnis i expressar-los en veu alta, en públic; eren explosions d’imaginació utòpica”.

El títol del llibre, No n’hi ha prou amb dir no, fa referència precisament a la necessitat d’actuar, més enllà de rebutjar la política de Trump. En la roda de premsa de presentació del llibre a Barcelona, exactament 365 dies després de l’elecció de Trump, Klein va ser més explícita en aquest sentit i va lamentar que, en tot un any, “potser no hem fet prou per aturar tendències subjacents que han fet guanyar a Trump i altres persones que les apliquen”. Klein se’n va fer creus, que “no hi hagi alternatives” i la preocupa, diu, que “Trump hagi arribat al poder i ara tots ens concentrem en les batalles defensives de dir no a Trump” sense generar un discurs alternatiu, un fet que està patint, diu, el Partit Demòcrata.

Títol: No n’hi ha prou amb dir no

Autor: Naomi Klein

Edicions: Editorial Empúries

Lloc i data d'edició: Barcelona, 2017

Pàgines: 312 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.