Una seqüència. I una fotografia, que és el primer fragment de la seqüència: sobre la pila de llibres pendents, des d'una mica abans del confinament, hi ha Guillem, el llibre publicat per Amsterdam que l'escriptora, periodista i llibretera Núria Cadenes ha dedicat a contar la història de Guillem Agulló. La pila no és una pila, no manté cap ordre cronològic. És una escampada. Per poder veure bé les cobertes, perquè cada llibre reclame el seu moment. Per treball, gaudi o necessitat vital. Tampoc no és important el motiu: hi ha un moment en què el llibre es posa dempeus exigint ser llegit.
El llibre de Guillem és en l'escampada perquè tot i que el meu company Moisés Pérez, un dels periodistes que més sap en aquest país sobre l'extrema dreta, ja n'ha parlat en aquestes pàgines, sé que l'he de llegir. Perquè és de Núria i estarà meravellosament escrit. Però el llibre i un servidor fem mandres, ajornem la trobada, perquè els periodistes tenim la tendència a pensar que ja ens ho sabem tot. Perquè vaig seguir el cas de ben a prop. I fins tot vaig escriure a propòsit de l'Operació Panzer i l'infame procés judicial posterior, un altra oda a la impunitat. Com la del judici als assassins de Guillem.
La trobada, finalment, es produeix. Per una pulsió inajornable que té a veure, segurament, amb el record aquests dies de l'aniversari de la mort. Per alguna cosa que he llegit. Per algun comentari.
La seqüència continua amb una lectura compulsiva: l'agafe de vesprada, faig un llarg parèntesi per jugar amb la prole, fer el sopar i veure una peli de consens (Miyazaki no falla mai) en família. L'agafe de nou en el llit i no el deixe fins que l'acabe, ja de matinada. Penses que ho sabies tot. I no va així. La realitat sempre és més bèstia que el record. La realitat, agrupada i ben contada, és devastadora. I sempre hi ha fils i detalls nous. L'obra de Núria fa experimentar el mateix i inesperat xoc que amb l'imprescindible volum de Laura Ballester sobre l'accident de Metrovalència.
Cadenes presenta Guillem en carn i ossos, ens mostra la persona. Perquè aquells que no el coneixíem personalment acollim l'essència que hi ha darrere de la fotografia recurrent, de les poques que tenim. Perquè l'assassinaren massa jove. I ens fa recórrer el dolorós camí del dolor i la ràbia que provoquen aquells que embrutaren el record de Guillem per protegir els assassins. Per preservar, en realitat, el sistema, les falses coartades d'una violència dretana que nosaltres simbolitzem en Guillem però que va colpejar a tort i dret durant dècades. Amb una impunitat absoluta. D'aquells que s'omplien la boca parlant de “posar en la diana”, referida a un altra realitat. I ells ho feien a diari, al País Valencià. Llegiu el llibre.
Un text difícil de mastegar, per la duresa del que es conta, però necessari. Amb una frase lapidària de la mare de Guillem, Carme Salvador, que ho resumeix tot, que hauria d'estar esculpida en algun lloc. “Voldria convidar tota la dreta que no ha estat capaç de donar-nos el condol a nosaltres, que el done als pares dels assassins. Perquè nosaltres tenim un fill mort que viurà per a sempre, però ells, desgraciadament, i segurament sense saber-ho, fa vint-i-dos anys engendraren i donaren vida a la mort”.
Quanta dignitat.
Acabes la lectura amb el record reconfortant de l'alçada moral imbatible de Carme i de Guillem Agulló pare. I aleshores sents orgull per ells, per la família i els amics, per l'entorn, per la gent que ha mantingut viva la flama i han aconseguit dignificar el seu record a les institucions. Per aquells que l'han recordat amb cançons i llibres.
Un text difícil de mastegar, pel que conta, però necessari. Amb una frase lapidària de la mare de Guillem, Carme Salvador, que ho resumeix tot, que hauria d'estar esculpida en algun lloc.
Dissortadament, quan despertes, el monstre torna a estar allí. Adoptant la forma d'un regidor del PP que desitja a uns joves activistes acabar com Guillem. Morts. Com Guillem. Ho escric així, tractant d'emular l'escriptura enrabiada i estupefacta de Núria Cadenes. El final de la seqüència és un politicastre miserable embrutant la memòria de Guillem. Caldria tancar-lo amb algú llegint-li en bucle el llibre, amb l'esperança remota que s'adonara de la seua niciesa i baixesa moral. Molt remota. Perquè es defensa dient que no desitja la mort a ningú tret dels terroristes. Frase de la qual podem extraure un sil·logisme matusser. La història de sempre.
Els miserables no renunciaran mai al “Guillem jódete!”. A continuar dient que si hi ha violència en les manifestacions del 9 d'Octubre és perquè alguns van provocant, perquè porten la faldilla massa curta. Hem de recordar Guillem, sense defallir. Perquè després de la pandèmia caldrà construir un món nou. I ens hem de proveir de memòria, com a escut contra els intolerants. Per això -gràcies Núria- és tan important el llibre de Guillem. Per continuar removent i despertant consciències.
El perdó no em pertoca, no soc qui. Però el meu oblit no el tindran mai.
