Desconfinament. Dia 1. Primera hora del matí. Les andanes de Diagonal o Plaça Catalunya, plenes a vessar; els informatius espanyols, però, mostren aglomeracions a Sol i Atocha. La distància de seguretat és una quimera. Una utopia absurdament llunyana, entre cares de son i desassossec. Les estacions de la capital espanyola ens valdran per indignar-nos: llengua diferent, accent castís, però la mateixa massa humana arraïmada a la porta dels combois que engolen tones i tones de carn humana. Al capdavall, Espanya porta dècades ensinistrant-nos a observar la vida pel microscopi de Madrid. València, oblidada en l’esvoranc de la irrellevància informativa, dibuixa un quadre semblant: traços rojos d’autobusos plens i pinzellades grogues del formiguer humà als subterranis d’Àngel Guimerà. Les carreteres bullen camí dels polígons industrials i de les obres fantasmagòriques a mig construir. A València i Barcelona, sí, però també a Alacant, Tarragona, Palma o Perpinyà.
El desconfinament és progressiu. Així n’han dit a la tele. “Progressiu”. El tancament protegit a casa o, com a mínim, el teletreball ja no és general, sinó un luxe a l’abast de qui s’ho pot pagar o qui té la sort de no guanyar-se el pa partint-se l’esquena a l’obra o ancorat a la línia de producció. D’altres, com les cuidadores, les netejadores o les treballadores domèstiques, ja portent dies jugant-se el físic pel carrer. S’escriu en femení perquè són dones. Sempre. O gairebé. Moltes sense contracte, ni salconduit. Els famosos papers... Esquiven policies com si foren lladres i s’exposen a multes de 601 euros que no poden somiar a pagar en anys. “Progressiu”, han dit a la tele.
L’helicòpter de la policia sobrevola el centre de la ciutat. Les aspes bateguen en un infern metàl·lic que fa tremolar les finestres igual a Ciutat Vella que a l’Eixample, Benimaclet, Gràcia, Sant Blai o Es Coll d’en Rabassa. Apunten el focus cap als edificis buscant gent per les terrasses o als racons perduts dels carrerons. Pel matí, controlen que tothom tinga el salconduit. Els papers. No se’ls veu interpel·lant a l’empresari per què no hi ha mascaretes per a tots o per què no es guarda la distància de seguretat. Sí se’ls escolta, però, pels carrers. “¿Por qué cojones no estás en tu puta casa?”. De vegades, tenen la mà llarga. Sempre cap a baix, mai cap amunt. La porra sol preferir la carn feble de la classe obrera.
“!Sí, así, dale, dale... Que se joda!”, crida algú des del balcó de la justícia popular. Són les vuit del matí. Dotze hores després aplaudirà per inèrcia sense pensar que, potser, aquell xic amb la cara sota el genoll d’un agent sense nom ni rostre és metge, infermer, auxiliar o zelador de l’hospital. O algú que hi transitava per qualsevol altre motiu vàlid. O un caminant sense justificació, tot i que això no justifique la violència gratuïta. Ni la física, ni la verbal.
Europa, mentrestant, es tanca. Els forrellats que abans es passaven amb fermesa per barrar el camí a la turbamulta que fuig de la misèria del tercer món falquen ara les portes de les fronteres internes. Aquelles que ja no existien, però sí. Era il·lús i malaltís pensar que, qui tanca portes als veïns del sud, no ho faria també amb nosaltres quan el tema es posés difícil. La UE mira cap a una altra banda esperant instruccions dels mercats, el déu de la religió neoliberal. Estats Units desapareix entre contagis disparats, la sanitat pública inexistent i milions de sensesostre a mercè de la pandèmia que no computen a les estadístiques oficials. Metges cubans aterren a Europa i els avions etíops amb material xinès que superen el bloqueig de les grans fortunes -quina paradoxa, oi, Cuba?- arriben amb flaire d’“americanos, os recibimos con alegría”. Però sense americans, ni alegria. El temps dels cowboys ha passat, si és que mai va existir.
La pandèmia ens va començar a preocupar quan vam veure que no era cosa exclusiva de xinesos que mengen pangolins. O quan no només afectava vells i malalts. I sobretot quan vam entendre que rebentava l’economia del món-bombolla que ens havíem construït i cregut a Occident. La covid-19 no distingeix entre rics i pobres, tot i que els treballadors seran la carn de canó del desconfinament. “Progressiu”. Egoisme de pandèmia. L’egoisme de classe de sempre.
Són les vuit de la vesprada. Aplaudiments als balcons. Alguna bandera flameja en l’aire. Un altaveu vomita les notes de l’himne espanyol i, potser, Resistiréo I Will Survive. D’emocions, poques. La meua pàtria és la caixera que m’ha atès avui amb un somriure sota la mascareta i no l’estat que facilitarà que la foten al carrer quan el mercat sentencie que ja no és útil. Dia 1 del nou món. Un món egoista. Egoisme de classe i, per desgràcia, “progressiu”.
