La Doctors’ Association UK (DAUK), una organització britànica de la professió mèdica, va preguntar als afiliats en tenir les primeres dades que la COVID-19 havia arribat al Regne Unit: “Creus que el NHS (National Health Service) està ben preparat per fer front al coronavirus?”, Menys de l’1% va dir que sí. En canvi, el primer ministre Boris Johnson, en conferència de premsa del 3 de març, assegurava que el Regne Unit ho estava, i molt: “no ho oblidem, tenim un NHS fantàstic ... i ens assegurarem de donar-li tot el suport que pugui necessitar”. El que deia el polític i el que veien els professionals en el seu dia a dia no tenien res a veure. Els treballadors sanitaris consideraven els equips de protecció inadequats, obsolets, improvisats i, en alguns casos, fins i tot perillosos. Creien que el NHS es mantenia dempeus gràcies a la vocació i bona voluntat del seu personal, però que una dècada de subfinançament l’havia deixat extremadament vulnerable.
Els polítics no havien escoltat cap de les advertències ni corregit les derives neoliberals davant antecedents molt greus, com quan, el febrer del 2013, David Cameron, aleshores primer ministre, va reconèixer que la manca de cura i negligències eren responsables, com a mínim, de 1.200 morts evitables a l’hospital de Stafford. Però quan arriba la crisi del coronavirus tornen les morts evitables, el personal sanitari es troba al límit de les seves forces, i es traeix la confiança de la ciutadania per a qui l’existència d’un servei de salut universal, públic i de qualitat és un dels bens més preuats.
No hi ha només una lectura possible per al Regne Unit. Les condicions de la sanitat a Catalunya i l’Estat s’hi assemblen massa. També en la identitat de les víctimes. La dualitat del sistema sanitari entre privat i públic no pot ser mai estable, ni és equitatiu amb els més febles. Tant al Regne Unit com a l’Estat espanyol, la sanitat privada ha anat parasitant la pública i ha sigut la receptora de la major part dels increments minvats dels pressupostos destinats a salut.
Ara acaba d’esclatar amb tota cruesa una segona duplicitat que costa vides: la de residències de la tercera edat que en molts casos són establiments sociosanitaris que complementen les atencions i cures hospitalàries... i que també han estat víctimes predilectes de la mercantilització. Podíem llegir fa pocs dies que el 93% de les persones mortes en residències a la Comunitat de Madrid eren de gestió concertada o privada, i n’eren els seus propietaris la Conferència Episcopal, o DomusVi i Vitàlia (fons voltors), o Clece (Florentino Pérez), entre altres... a finals de març, a tot l’Estat havien mort per coronavirus 1.517 persones en residències de gent gran (37% del total de 4.858 en aquella data). Un de cada tres morts, fins aleshores, era una persona gran que estava en una residència. La Cadena SER ratificava els percentatges per a la Comunitat de Madrid i ressaltava que a les residències públiques sols s’havien produït 70 defuncions. Que aquesta pandèmia és especialment dura per a la gent gran ho confirma el fet que entre el 17 de març i el 4 d’abril, s’han registrat a tot l’Estat unes 10.000 morts més de les esperades, i d’elles, 8.279 corresponen a homes o dones de més de 74 anys, tot i el gran marge d’error que cal concedir a aquestes estadístiques.
El Govern català ha fet una primera esmena en el bon sentit en assumir una visió més coherent del paper que realment exerceixen les residències de gent gran, que estaran, a partir d’ara, en mans de la Conselleria de Salut. Les residències no han de respondre a la lògica del lloc que no s’ocupa en el mercat de treball (com podrien assumir alhora concepcions neoliberals i neofranquistes), sinó a drets de ciutadania. L’atenció digna, professional i amable ha de respondre, en la majoria de casos, a les necessitats de salut, cura continuada, socialització i companyia en un ambient no hostil. Sols un advertiment: Salut no pot assumir aquesta responsabilitat desmuntant els CAP per atendre mancances que es mantenien ocultes. Tanmateix, s’han de sanejar aquests centres on, en un lloc molt sovint massa reduït, trobem gent massa vulnerable, amb malalties cròniques i avançades, ateses per personal mal remunerat, sovint poc format, amb manca de recursos tècnics i econòmics. Ara és moment de reforçar l’atenció primària amb personal especialment dedicat a residències i atenció domiciliària per als més grans i que tota la societat es comprometi a no tancar els ulls, a entendre que marginar la gent gran és una mena de maltractament, i que reforçar les seves capacitats és el millor camí per a un envelliment saludable, socialitzat i no mercantilitzat. Sols tindrem dignitat com a societat, si sabem tractar dignament les persones més fràgils.
