Des que allò que va començar com una epidèmia en una província xinesa, qui sap si com diuen alguns provocada per la ingesta d’un ratpenat per un sibarita amant de les experiències fortes, es va estendre per Europa abans de fer el salt arreu del món en forma de pandèmia, s’ha convertit en un lloc comú lamentar-nos pel món que deixem enrere i témer el món que vindrà. Ja saben que ara som al moment dels monstres, de la ben soferta frase de Gramsci sobre un vell món que es resisteix a morir i un nou món que encara no balbuceja. També ha acabat com a tòpic apel·lar a l’obra autobiogràfica d’Stefan Zweig El món d’ahir. Jo mateix ho vaig fer en un reportatge d’urgència de l’amic Xavier Aliaga en aquestes mateixes pàgines.
El món d’ahir és un meravellós llibre memoralístic on l’escriptor jueu vienès mirava retrospectivament i amb benevolència –fins i tot amb amnèsia cap a episodis de la seva biografia que no lligaven amb el relat– el món d’abans de la Primera Guerra Mundial i les conseqüències funestes d’aquesta destrucció, quan un espiral de destrucció i follia va conduir el món a repetir-la en un segon conflicte mundial, que com tothom sap Zweig no va veure acabar. És obvi que l’Europa de la Belle Époque no era pas una Arcàdia. El colonialisme i la dominació i l’extracció imperial, l’oligarquia i l’explotació sense límits d’un capitalisme sense contrapesos, l’exacerbació dels odis atàvics i les opressions nacionals, les noves doctrines racistes i genocides emparades en la ciència i la biologia i la ignorància, la corrupció i el fanatisme religiós eren pròpies també d’aquella època de la pèrgola i el tennis, com diria el poeta Jaime Gil de Biedma, nascut quan Zweig era un escriptor de fama mundial. L’edat d’or de l’imperi austrohongarès, que s’estenia del Mediterrani a Rússia en un mosaic de nacions, llengües, religions i cultures amb l’emperador dalt de tot, quan tot semblava en pau i tranquil·litat, estava corcada en aquella època que l’autor de Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona va mitificar.
Potser ens passarà el mateix a nosaltres i, conscients que la societat preCovid-19 era injusta, cruel i perillosa, tendirem a mitificar un món que necessàriament ja és d’ahir. Per edat no podem enyorar gaire més enllà de les promeses incomplertes de feina per tota la vida, casa en propietat i protecció social, jubilació i vacances pagades que es van esmicolar amb la crisi del 2008, quan tot just començàvem la nostra aventura laboral. Malgrat tot, hem tingut una precarietat laboral que ens ha fet privilegiadament mileuristes, hem aconseguit pagar un lloguer excessiu cada mes amb més de la meitat d’aquest sou, hem pogut gaudir d’un turisme low cost que hem practicat arreu i ens ha perjudicat a casa...
Tot i això és molt probable que sigui molt pitjor quan el coronavirus mica en mica remeti i puguem veure l’abast de la catàstrofe sanitària, social i econòmica en que vam embarrancar aquest 2020. Ara mateix som dins el Tsunami i només veiem aigua, en una mena de síndrome de Fabrizio del Dongo en plena batalla de Waterloo, i poc podem avançar sobre el món que vindrà, això sí, prenyat de tot de mals auguris.
És evident que si es planteja per part dels governs estatals –enrobustits per una crisi que ha vist créixer un èmul de Churchill en cada polític– la dicotomia perversa entre salut i llibertat, aquesta serà resolta amb demagògica facilitat a favor de la primera, i potser ens espera un funest retrocés en que el control de les pandèmies provocarà no només la popularització d’una mascareta que fins ara només vèiem en els turistes orientals, sinó que canviarà les nostres formes de relació, tan proclius al contacte físic i a la proximitat grupal. L’abast de la crisi econòmica sembla impossible de traçar avui dia, amb una UE incapaç i paralitzada i un món on cada terra fa sa guerra, però pel que fa a l’afectació de la política interna, després d’un titubeig inicial del qual no s’escapa cap govern (tampoc la Generalitat de Catalunya) hem vist com un govern progressista ha laminat autonomia a la primera de canvi, alimentant la retòrica bel·licosa d’un exèrcit amb un protagonisme inèdit en els darrers decennis que veu militars en cada ciutadà encapçalats per primer soldat d’Espanya, el Rei, que no oblidem que va aprofitar el dia que es decretava l’estat d’alarma per rentar la roba tacada. La dreta ja es frega les mans i no hi ha res de bo a l’horitzó.
Ni jo ni cap de nosaltres sap com serà el futur, com poc sabia ningú què s’esdevindria el 1918, el 1945, el 1991 o el 2001. Malgrat que ens conjurem amb la història –i omplim pàgines i pàgines de Plans Marshall i de Pactes de la Moncloa–, l’únic que sabem és que el món en què vam néixer, créixer i viure fins abans d’ahir s’ha acabat i –perdonin si em poso solemne, ja se’n faran el càrrec– el que viuran els nostres hipotètics fills, tampoc no serà el mateix, car les radiacions del que avui vivim com a testimonis de la història afectaran generacions que avui encara no són imaginades.
