En aquest món pandèmic, el temps transcorre d'una manera estranya. Des de la balconada privilegiada de la reclusió, des del mirador dels que encara no estem infectats, o no ho sabem, imaginem l'existència dels sanitaris i malalts, del personal de residències i dels ancians, com una mena de muntanya russa, de pujades i baixades, de crisis respiratòries i estabilitzacions. Frenades i accelerades. Pics de mort i valls de curació. Sotmesos a un calendari caragol que escamoteja la data en què s'albirarà la llum al final del túnel. Un espai de por i esperança en el qual el temps s'estira i comprimeix com si passara per successius forats negres.
Els que estem a casa aplaudim però no acabem de ser conscients de la magnitud del sacrifici, del mèrit inabastable de la proesa. Ens han dit que estem fent confinament per facilitar-los la faena i evitar el col·lapse absolut. El que no acabem d'assimilar és que estem confinats per tenir una UCI disponible quan ens toque la malaltia. Que estem salvant, indirectament i directa, les nostres pròpies vides i les de les persones que ens estimem. Dels nostres veïns i amics. Ens hem tancat per ordenar el trànsit.
El de les cases, em sembla, és un temps lineal, amb un punt frenètic, sobretot en les llars amb gent menuda i adolescent. Dormim bé, ens alcem raonablement d'hora, treballem i estudiem, fem caure internet, cuinem, ens informem, descansem, juguem, parlem amb amics i familiars, fem la bugada, ens evadim, ens informem, ens preocupem o ens oblidem. I torna a començar. Un temps estranyament ràpid, en el qual els dies i les setmanes passen esperitades. Sobretot si encara conserves l'ocupació i tens la possibilitat de treballar des de casa. Aleshores treballes, fas feines domèstiques, de monitor, de mestre i professor.
Hi ha un punt de necessària adaptació. La primera vegada que vaig eixir a comprar ho vaig fer dopat amb un ansiolític. Ara compre amb absoluta normalitat, prenent moltes precaucions però sense paranoies. No diré que em relaxa, però m'agrada veure que a les botigues del barri està tot controlat, que la meua verdulera, el meu carnisser o l'ama del la botigueta de queviures són al peu del canó. Cansats però amb la consciència d'estar fent un servei impagable. Tret d'alguna cosa puntual, compra de proximitat, a peu, sense necessitat d'anar a una gran superfície. Li porte algunes coses al pare, que viu sol. Torne. Deixem la compra en quarantena. Lleixiu per als productes peribles. Dutxa. Bugada. Planifiquem per comprar cada deu o dotze dies.
Tinc diagnosticada hipertensió lleu. La primera setmana de confinament la tenia descontrolada, per la inquietud, la incertesa. Ara mateix, si la meua metgessa de capçalera poguera veure els registres de les últimes dues setmanes, em faria l'ona mexicana. He descobert el pilates i faig fitness amb tota la família. A més de pujar escales tot el dia, quasi sempre corrent. He mantingut el pes. Faig millor cara des que ha eixit el sol i puc rebre'l a la terrassa. I tot i que estic més temps cara a l'ordinador que mai, les meues cervicals canten d'alegria en veure's alliberades de les dues hores de tren de rodalia en uns seients que estan fets per passar un quart d'hora. Com a molt. Les cefalees tensionals i cervicals han desaparegut. El meu cos està més descansat.
El cap és més complicat de gestionar. La convivència és més harmònica del que es podia esperar, tothom posa de la seua part. Però la por a la malaltia plana com un espectre, el neguit pel que li puga passar a la gent de l'entorn. Envege a qui ja ha passat la COVID-19 amb símptomes lleus. Dorm bé, normalment. Però hi ha dies que em desperte de matinada i costa trobar la son.
Per això les temptacions de baixar la guàrdia. Per això la idea d'engegar la màquina i pregar als déus de la inconsciència que la malaltia no rebrote de manera salvatge i despietada. Pregar perquè el xoc de trens entre supervivència i subsistència, sempre tan malament resolt, no acabe en desastre
Perquè també hi ha la incertesa social i econòmica. Tots ho notarem. Ho estem notant ja, en realitat. I no em faig il·lusions en la propera tornada a la normalitat perquè no hi haurà normalitat a la qual tornar. Això serà llarg. Podem llegir a una experta que diu que els bars, restaurants, partits de futbol i espectacles hauran d'esperar més temps. En aquesta revista, l'investigador Salvador Macip diu alguna cosa semblant, que no hauríem de precipitar-nos i perllongar el confinament. A mi ja m'aniria bé, no és un gran problema, però em preocupa que molta gent no estiga preparada per aquest colp. Per assumir aquesta veritat incòmoda.
Un amic em recorda que el nostre petit món està ple de gent que viu al dia, que treballa i es gasta el jornal sense mirar molt més enllà. Perquè tampoc no té ingressos per mirar molt més enllà. Un calfred em recorre l'espinada, de pensar-ho: o s'habilita un mecanisme per garantir recursos en aquelles famílies, el que siga, o l'olla esclatarà. La mateixa olla a pressió que intenten fer explotar els voltors i els canalles per obtenir rèdits. La història és cíclica. I no es repeteix com a farsa, sinó directament com a tragèdia.
I després hi ha la pressió empresarial. Per això les temptacions de baixar la guàrdia. Per això la idea d'engegar la màquina econòmica i pregar als déus de la inconsciència que la malaltia no rebrote de manera salvatge i despietada. Pregar perquè el xoc de trens entre supervivència i subsistència, sempre tan malament resolt, no acabe en desastre.
Tots els escenaris estan anguniosament oberts. I ens agafem com a paparres a missatges positius, com el de la cançó de Joan Dausà que assegura que tot anirà bé. És bonic pensar-ho, però tot no anirà bé per a tothom. No està anant bé, de fet. Em sembla més raonable pensar en el que diu Mazoni en "La promesa": "No et diré que tot anirà bé, perquè és el que diu la gent quan no et vol ajudar. Jo et diré mirant-te als ulls que si no surt com has pensat, em tindràs al teu costat".
